Tot va començar amb una pinça al nas

Una de les coses que els darrers anys han deixat ben clares és el poder no afavoreix gens l’esquerra. I encara menys els seus votants, a qui tradicionalment s’atribuïa un sentit crític superior a la mitjana que, en teoria, els conferia una certa superioritat moral. Alguns ens ho vam creure –érem crítics abans i ho continuem essent ara-. El problema neix quan és l’esquerra qui governa. Aleshores, qui abans feia gala d’esperit crític ja no el practica; en el seu lloc aflora el sectarisme.  

S’atansava la primavera de 2023 i, amb ella, les eleccions autonòmiques i municipals després de vuit anys de govern progressista a les Illes Balears. Malgrat això, l’ús del català no feia sinó retrocedir. Mentrestant, el cost de la vida s’enfilava, la crisi d’habitatge s’agreujava i convivíem amb inseguretat, sobrepoblació i massificació estival. En aquest punt, qualsevol votant condret es plantejava si valia la pena tornar a donar el seu vot als tres partits, o genets de l’Apocalipsi, que havien propiciat aquest panorama. 

Tanmateix, en un exercici de difusió sincronitzada, qualcú va tenir una idea brillant: demanar als votants que es posessin una pinça al nas i repetissin el vot, tot per impedir l’arribada d’una extrema dreta que venia a implantar un clima funest i censor. El missatge venia a dir que, si la situació era dolenta, amb els altres seria encara pitjor. 

La poció miraculosa de la pinça al nas va fallar estrepitosament, però no per això han deixat de donar la tabarra. Ara toca defensar amb cos i ànima el govern de Pedro Sánchez: com és que ja no molesta la corrupció, el nepotisme o el masclisme? En un àmbit més local, no indigna ja ni tan sols la censura. 

Vaig començar a escriure aquest article abans que em cancel·lessin i el reprenc uns dies després. Crec que el meu cas demostra precisament aquesta deriva autoritària de l’esquerra. L’Obra Cultural Balear és una entitat respectada per tots aquells que estimem la nostra llengua i cultura. No es pot convertir (si és que encara hi som a temps) en una eina al servei d’una determinada ideologia.

Cal valorar la feina que havien fet les directives anteriors a l’actual perquè fos un espai comú: mai permeteren un cas de cancel·lació abans. Aleshores, hem de reflexionar i saber cap on anem? Qui decideix qui hi pot parlar i qui no? Quins són els criteris d’admissió? Esperem respostes que encara no s’han donat.