El conte geològic de Lanzarote

La geologia de Lanzarote mostra una activitat volcànica elevada, per això cal dur a terme una avaluació dels riscos a llarg termini de possibles erupcions volcàniques. Això resulta de gran importància per a la planificació de l’ús del sòl i per als plans d’emergència que s’hagin d’aplicar en cas d’una crisi futura. Els mapes de risc volcànic ajuden a mitigar les conseqüències de futures erupcions anticipant-se als esdeveniments que poden produir-se. Lanzarote és una illa volcànica activa que ha acollit la major erupció històrica de les Canàries i la més llarga, de sis anys, el nom de la qual no hem d’oblidar: la del Timanfaya (1730-1736). Aquesta erupció va provocar greus pèrdues econòmiques i va forçar grans migracions de la població local (Becerril et al., 2017).

Per comprendre tot això cal entendre la història geològica d’aquesta illa, on el complex basal submarí no aflora. El Complex Basal és la porció més antiga de l’illa, avui no aflorant, que se situa entre aquesta i el fons abissal. En ell hi ha gabres, dics, laves en coixí i bretxes, segons indiquen els sondejos.

L’origen de Lanzarote s’ha de buscar en una sèrie d’emissions submarines a milers de metres de profunditat durant l’Oligocè (de 33 a 23 milions d’anys). Això corresponia a un edifici volcànic submarí amb abundants laves en coixí (pillow). Aquestes es produïren en erupcions submarines, moltes sense vacúols, fet que indica que es van generar per sota dels 1.200 metres de profunditat. En canvi, les bretxes volcàniques (hialoclàstites) correspondrien a la desgasificació i explosió del magma en apropar-se a la superfície marina, aproximadament a partir dels 700 metres. La disminució de la pressió hidrostàtica va produir un efecte semblant al d’obrir una ampolla de cava: a menor pressió, els gasos dissolts en el magma pateixen una exsolució.

Durant la formació d’aquest Complex Basal, que no aflora a Lanzarote, es va formar un gran mont submarí (seamount) que compartiren Fuerteventura i la nostra illa. De fet, entre ambdues les separa un mar somer que no supera els quaranta metres de profunditat. El Complex Basal de totes dues va estar constituït en profunditat per laves en coixí que, en ascendir, passaven a bretxes de coixí i hialoclàstites en zones més somes. La composició principal de tot el conjunt va ser basàltica i, segons els sondejos, va ser posteriorment travessada per múltiples estructures com doms traquítics, plutons de gabres i centenars de dics.

Posteriorment, a causa de la intensa intrusió magmàtica entre dics i sills, sumada a l’elevada profunditat i pressió d’aquests materials, es va produir metamorfisme a les roques com a resultat de la circulació de grans volums de fluids hidrotermals durant un període prolongat. Aquest procés va comportar la substitució gairebé completa dels minerals volcànics originals per argiles, com ara la montmorillonita, i també per epidota. Aquesta última és responsable de la coloració verd pistatxo d’algunes roques i dels seus esquistos verds (Carracedo et al., 2016). Creiem haver observat materials similars durant un altre itinerari a La Gomera. Concretament, a la localitat de Puntallana afloren materials volcànics verds i foliats. Suposem que podrien tenir una causa semblant.

Cap als 15 milions d’anys (Miocè), tot el sistema ja erupcionava per damunt del nivell del mar al sud del futur Lanzarote, i abans que aquest quedés recobert per volcans posteriors, l’erosió va començar a desmantellar gran part de l’edifici primigeni de Los Ajaches, format entre els 15,6 i els 14 milions d’anys.

Cap als 11 milions d’anys, altres grans erupcions al nord van començar a construir l’edifici de Famara (entre 10,8 i més de 5 milions d’anys). Aquest va continuar amb diferents aturades i emissions durant molt de temps. Cap als 6 milions d’anys, l’edifici de Famara, ja molt elevat i inestable, prop dels 1.000 metres, va patir un gran lliscament, les cicatrius del qual perviuen al gran desfilader de Famara, visible des del mirador del Riu. Això potser va ser causat per l’ascens de nous magmes d’un altre edifici recent, el de Tías, que van incrementar el pendent i la inestabilitat dels vessants. Tot i això, també podria haver succeït el contrari, que el gran lliscament, en produir-se, afavorís l’ascens de nous magmes en descarregar el pes litològic.

Probablement ambdós processos, impuls i descàrrega, es van retroalimentar, fet que va conduir a la consolidació del nou edifici al centre de Lanzarote, el de Tías (entre 6 i 5,7 milions d’anys), mentre que el de Famara continuava amb noves erupcions episòdiques fins que, cap als 3,8 milions d’anys (Pliocè mitjà), va cessar la seva activitat, permetent que l’erosió avançés amb més rapidesa. Aquesta va excavar nous valls entre les colades. El resultat va ser doble: una gran deposició de sediments pliocens avui presents al sud de l’illa i, d’altra banda, una intensa excavació de valls entre les colades. Això va propiciar els relleus avui anomenats ganivets, relleus invertits en geomorfologia.

Els relleus invertits són el producte de la diferent duresa entre les roques del subsòl i de la consegüent erosió diferencial. Aquesta sol ser més ràpida en materials disgregables com les escòries i les cendres, mentre que és més lenta en roques dures com els dics o les colades. Al final, les roques més competents, després de milions d’anys, solen quedar en ressalt topogràfic, ja que els materials tous adjacents s’han erosionat en major mesura. Per exemple, una colada flueix i reomple el fons d’un vall. Posteriorment, l’erosió avançarà més ràpidament als vessants ja meteoritzats que no pas a la lava recent del centre del vall. Després de milions d’anys, l’antic fons del vall esdevé una carena i els antics vessants dos nous barrancs. És a dir, el que era a baix avui és a dalt, i el que estava per sobre avui ha quedat rebaixat. Per aquesta raó, els geòlegs ho anomenen relleu invertit.

La formació dels escuts basàltics dels Ajaches i de Famara es produeix just en el període en què Fuerteventura entra en un llarg interval de repòs eruptiu. El mateix succeeix amb els períodes de rejoveniment, que són consecutius a ambdues illes. En conjunt, tant Lanzarote com Fuerteventura presenten una estratigrafia senzilla que s’inicia amb grans escuts miocens, segueix amb la seva erosió i continua amb un volcanisme de rejoveniment clarament separat per marcades discordançes. La formació d’escuts laterals es deu a l’excés de pressió que exerceix el primer escut sobre els magmes inferiors. A partir d’altures d’entre 1.500 i 2.000 metres, la pressió és tan elevada que aquests magmes només poden escapar pels flancs del primer escut, cosa que comporta la formació d’escuts adossats als anteriors. Un exemple actual d’aquest procés és la Dorsal de Cumbre Vieja, a La Palma.

Pel que fa als dipòsits sedimentaris del Pliocè, dipositats per l’erosió de l’edifici de Famara i zones adjacents, existeix un important registre fòssil amb dades molt rellevants sobre la seva climatologia. El massís de Famara, al nord de l’illa de Lanzarote, constitueix el que resta d’una antiga illa habitada per la fauna de vertebrats més antiga coneguda de l’arxipèlag canari. Els tres principals jaciments paleontològics de l’illa que contenen restes d’aquesta fauna són Valle Grande, Valle Chico i Fuente de Gusa, molt interrelacionats segons les seves litologies, sedimentologia i contingut paleontològic.

Les edats obtingudes mitjançant datacions K/Ar oscil·len entre els 4,3 i 0,7 milions d’anys i entre els 3,78 i 0,71 milions d’anys del Pliocè i el Plistocè. El component principal dels dipòsits és una calcària bioclàstica d’origen eòlic present als tres llocs, que constitueix el 65 % dels nivells. El 35 % restant és d’origen fluvial o eòlic. Tots els estrats contenen els mateixos fòssils: closques i ous de tortuga, fundes d’ous d’insectes, cargols terrestres i restes d’ous d’ocells. La paleogeografia local i la formació dels dipòsits van estar condicionades per una gran plana de més de 16 km². Sobre aquesta, les sorres eòliques es desplaçaven lliurement amb un vent predominant de direcció WSW, els actuals alisis. Segons investigacions prèvies, el paleoclima d’aquest interval (4,3 a 3,8 milions d’anys) va ser especialment sec, amb alguns episodis plujosos esporàdics (Lomoschitz et al., 2016).

El Pliocè va continuar amb un nou volcanisme sense grans edificis. Es tracta d’efusions seguint direccions de falles NE-SW, és a dir, volcanisme alineat sota falles. Aquest es caracteritza per cons individuals, localitzats i d’erupcions de poques setmanes (monogenètics), en lloc dels superposats que construeixen grans edificis com els antics Famara i Tías. Exemples d’aquests cons aïllats són la Montaña Roja, al sud, o l’illa de La Graciosa, al nord, entre d’altres.

Durant el Plistocè van continuar les erupcions locals seguint les fissures del substrat en una etapa de rejoveniment iniciada fa aproximadament 1,2 milions d’anys. A finals d’aquesta etapa, i a partir de fa uns 180.000 anys, el nivell del mar va anar pujant fins a assolir un màxim de 120 metres. És a dir, per causes tectòniques i climàtiques, el mar va cobrir gran part dels jaciments anteriors. L’Atlàntic va excavar aquí àmplies plataformes d’abrasió, o rases, que s’aniran esmentant al llarg de l’itinerari.

Cap als 21.000 anys es va formar el túnel de l’Atlàntida, el tub de lava més llarg del món, amb una cavitat de 1,6 km que enllaça la Cueva de los Verdes i els Jameos del Agua, entre d’altres. Es va formar a l’extrem nord de Lanzarote sota les emissions de lava del volcà de La Corona. La lava es va dirigir cap al mar, fluint sobre les regions de Los Helechos i La Quemada (Martínez et al., 2016). Donada la seva edat, 21.000 anys (+/- 6.500), aquesta erupció va coincidir amb l’últim màxim glacial, quan el mar va descendir més de 80 metres respecte a l’actualitat.

Això va permetre que la colada del volcà de La Corona fluís dins de l’actual oceà més d’un quilòmetre, ja que es va desplaçar sobre una antiga plataforma costanera que en aquell moment estava emergida. És a dir, el tub de La Corona no va ser un tub submarí, com alguns afirmen, sinó una cova inundada posteriorment. Quan un túnel làvic arriba al mar, generalment es fragmenta formant un talús i res més. En aquest cas, el nivell de l’oceà, durant la glaciació, estava sota mínims i el tub va fluir sobre la plataforma. Quan el nivell del mar va tornar a pujar, va inundar la plataforma costanera juntament amb el túnel làvic.

A partir de l’Holocè (fa uns 12.000 anys), els vents i l’activitat litoral van remodelar el relleu, donant lloc a platges i camps de dunes, a més d’algunes erupcions associades a falles. Exemples d’això són els cons alineats de La Quemada, Peñas de Tao i d’altres, datats entre fa 2.500 i 3.000 anys.

Ja en època històrica, cal esmentar les erupcions a la regió del Timanfaya entre 1730 i 1736, també seguint línies de falles, així com les més recents del 1824, com la del Chinero, entre altres. Aquestes erupcions es van iniciar després d’un llarg període de repòs volcànic, probablement durant tot l’Holocè. L’erupció històrica va implicar entre 3 i 5 quilòmetres cúbics de piroclasts, anomenats rofes a Lanzarote, i laves basàltiques, cobrint uns 225 km², aproximadament un terç de l’illa. L’acumulació d’aquests productes volcànics va tenir un fort impacte en el paisatge de l’illa. Va ser el segon esdeveniment basàltic efusiu més gran de la història, només superat per l’erupció del Lakagígar el 1783 a Islàndia, coneguda com a Laki pels islandesos.

La part central de Lanzarote vivia dels sòls agrícoles derivats dels llims i les sorres eòliques. Després de l’inici de l’erupció, aquesta realitat va canviar amb la formació d’una fissura de 15 km de longitud. Això explicaria la progressió de l’erupció, que va passar d’uns pocs mesos de mitjana a les illes a un període excepcionalment prolongat d’uns sis anys a la regió del Timanfaya.

A més de la seva durada, altres característiques destacades de l’erupció entre 1730 i 1736 inclouen la composició fluida de les laves, de tipus toleític, i la gran longitud dels fluxos i dels tubs de lava, especialment en les fases finals. Inicialment, l’erupció va tenir un impacte catastròfic sobre els recursos de l’illa, ja que la major part dels conreus van quedar coberts per lava i piroclasts. Tanmateix, l’agricultura va millorar de manera notable després de l’erupció amb la introducció de l’agricultura de secà, utilitzant els piroclasts com a base per a noves tècniques agrícoles, com els arenats i els pous (Carracedo, 2014).

Tot això, en conjunt, ens permet comprendre la forma allargada de Lanzarote, on les falles i els dics NE-SW han condicionat les erupcions i la morfologia de l’illa. Avui dia, tant la sismicitat com l’emanació de gasos a Lanzarote són escasses i indiquen un risc baix d’erupcions.