Quina classe de món deixarem a Jordi Hurtado?

La polarització política sovint es presenta com una mena de malaltia contemporània, filla de Twitter (que això de X queda molt dels encenedors del Barri Roig d'Amsterdam), del cablejat emocional de les democràcies modernes i dels tertulians que parlen en 4K, però pensen en blanc i negre. Tanmateix, si alguna cosa ensenya la Història, aquella senyora gran amb enormes ulleres de les quals penja una cadena per subjectar-les al coll quan cal mirar de lluny, veterana professora a qui ningú vol escoltar fins que et posa un examen sorpresa, és que la polarització ha estat una de les maneres preferides que ha tingut la humanitat per complicar-se la vida.

La divisió absoluta, la lògica amic/enemic i el gust per les posicions irreconciliables són tan antigues com el vas campaniforme. Quan dos bàndols es miren amb la convicció que l’altre no només s’equivoca, sinó que no té dret moral a existir, el desenllaç rarament és un debat per emmarcar. Més aviat sol ser un incendi que acaba devorant la biblioteca, la plaça pública i, de vegades, el mateix bibliotecari.

Abans d’analitzar el nostre paisatge polític actual, aquella mena de parc temàtic de la indignació permanent on tots som actors involuntaris, els proposo fer una breu pausa i repassar deu episodis en què la polarització, elevada a categoria sagrada, va acabar sacsejant civilitzacions senceres. Tres anteriors al 1800, perquè es vegi que no tot ho va inventar Internet, i set dels dos últims segles, perquè la modernitat també té el seu.

1. La Guerra del Peloponès (431–404 aC)

No hi ha res més modern que els grecs. Ja van inventar la democràcia, la xenofòbia contra els veïns del costat, les aliances impossibles de sostenir i la tendència a repartir culpes sense assumir-ne cap. Atenes i Esparta van arrossegar tota l’Hèl·lada a un conflicte que no només va ser militar, sinó profundament ideològic: democràcia contra oligarquia, cosmopolitisme contra disciplina espartana, retòrica contra llança.

El pitjor no van ser les batalles, sinó la fractura interna, autèntica guerra civil dins de cada polis. Hi va haver purgues, cops d’estat, governs titella i fins i tot un intent una mica grotesc d’imposar règims oligàrquics per decret. Quan la guerra va acabar, Grècia era un paisatge esgotat, desunit i a punt per ser conquerit per qualsevol que sabés organitzar un exèrcit mínimament funcional. I així va ser.

2. La Reforma Protestanta i les guerres de religió (segle XVI)

Aquí la polarització va assolir nivells metafísics: Déu hi era pel mig, i quan es fica Déu en un debat polític ja sabem qui sol perdre: els pecadors terrenals. La fractura entre catòlics i protestants va donar pas a un segle i mig de guerres, massacres, ciutats arrasades i conversions forçoses.

La Nit de Sant Bartomeu és probablement l’exemple més descarnat: la política disfressada de zel religiós es va convertir en carnisseria col·lectiva. La Guerra dels Trenta Anys va ser un altre recordatori que la polarització no entén de límits: el cor d’Europa va quedar devastat i va perdre gairebé un terç de la seva població. Fins i tot el pobre Miquel Servet va acabar pastura de les flames calvinistes en una Ginebra que alimentava el foc amb les seves pròpies ombres.

3. La Revolució Anglesa (1642–1651)

Quan els anglesos, tan amants de la flema i el te, decideixen polaritzar-se, ho fan amb majestuositat. Monàrquics contra parlamentaris, puritans contra anglicans, la Cambra dels Comuns contra un rei que creia tenir línia directa amb el cel. La situació va degenerar fins al punt que Anglaterra va experimentar la seva primera, i única, república moderna sota el lideratge d’Oliver Cromwell.

El desenllaç? Un rei executat, un país dividit i una lliçó universal: quan cada bàndol està convençut que l’altre representa la fi de la civilització, la civilització acaba efectivament en risc.

4. La Revolució Francesa i el Regnat del Terror (1789–1794)

La Revolució va començar amb grans paraules: llibertat, igualtat, fraternitat. La va guanyar el poble demanant pa, perquè les revolucions les guanyen els qui no tenen res a perdre. Però l’assumpte va acabar amb una màquina de tallar caps a jornada completa. No perquè la idea revolucionària fos dolenta, sinó perquè la polarització entre jacobins i girondins va convertir la política en un esport d’eliminació. Literal.

Quan l’adversari polític és tractat com a enemic del poble, el pas següent sol ser convertir-lo en enemic de la humanitat. Robespierre ho va fer amb una eficàcia esfereïdora. El més irònic és que va acabar devorat per la mateixa dinàmica que havia impulsat i les marques de la verola que desfiguraven el seu rostre van acabar al mateix calder que els caps que havia contribuït a fer rodolar.

5. La Guerra de Secessió nord-americana (1861–1865)

Poques vegades es veu amb tanta claredat com la polarització pot incubar-se durant dècades fins a esclatar. La bretxa entre Nord i Sud era econòmica, moral i cultural. Aquesta va anar creixent fins a tornar-se irreconciliable. L’esclavitud en va ser el detonant final, però el combustible feia temps que s’acumulava.

El resultat va ser una guerra civil que va deixar més morts que totes les guerres exteriors dels Estats Units juntes. La reconciliació va trigar generacions, i encara avui persisteixen les ombres d’aquella divisió.

6. L’auge dels nacionalismes europeus (segles XIX–XX)

L’Europa del segle XIX es va enamorar perdudament del concepte de nació. No hi hauria res de dolent si no fos perquè molts nacionalismes, en la seva versió més primària, s’alimentaven de la lògica excloent: nosaltres contra ells. Als Balcans, a l’Imperi austrohongarès, als confins de l’Imperi Otomà, la polarització nacionalista va ser el preludi de neteges ètniques, desplaçaments forçosos i conflictes interminables.

7. Rússia 1917 i la fractura socialista

La imatge idíl·lica de la revolució proletària sol oblidar-se d’un detall fonamental: els mateixos revolucionaris s’odiaven entre ells amb una intensitat que avui faria empal·lidir qualsevol tertulià de televisió. Bolxevics i menxevics van protagonitzar un cisma ferotge.

Els bolxevics van elevar la polarització a sistema de govern: qui discrepava era acusat de burgès, contrarevolucionari o, en el millor dels casos, de poc decidit. El resultat: guerra civil, repressió sistemàtica i una dictadura de partit únic que va fer del conflicte el seu combustible polític.

8. Espanya 1931–1936: de la il·lusió a la tragèdia

La Segona República va començar amb esperança i va acabar devorada per la polarització. La dreta temia que el país es llisqués cap a una revolució socialista. L’esquerra temia que la dreta conspirés per reinstaurar un ordre autoritari. I ambdues pors, alimentades per discursos incendiaris i violència al carrer, van acabar complint-se.

La ruptura del consens, la incapacitat per a la negociació i la demonització del rival van generar un clima irrespirable. El desenllaç va ser una guerra civil que continua projectant la seva ombra en la política espanyola. No per aprendre’n, sinó per mantenir viva la seva macabra ombra.

9. La Partició de l’Índia (1947)

Hindús i musulmans, enfrontats per identitats religioses reforçades i manipulades políticament, van acabar immersos en un dels majors desplaçaments humans de la història. Milions de persones van fugir en direccions oposades, com si el país fos un tauler d’escacs on cada bàndol busqués assegurar els seus peons.

La polarització religiosa, convertida en argument territorial, va provocar massacres i una frontera que continua essent una de les més explosives del planeta.

10. Iugoslàvia (1991–2001)

El cas iugoslau és l’advertiment més recent i més incòmode per a Europa. Quan un Estat multiètnic col·lapsa i els discursos nacionalistes s’apoderen de l’espai públic, la convivència salta pels aires. Sèrbia, Croàcia, Bòsnia: cada república es va atrinxerar en la seva identitat i va veure en el veí no un conciutadà, sinó un estrany amenaçador. Les conseqüències van ser guerres brutals i neteges ètniques que encara posen la pell de gallina a qui va ser testimoni de com el cor d’Europa cedia davant la barbàrie.

Occident en els últims 50 anys: la professionalització de la crispació

Després d’aquest repàs històric, un podria pensar que les societats actuals, tan avançades, tan educades, tan plenes de gent que parla de resiliència i gestió emocional, que llegeix llibres d’autoajuda i deixa anar cursilades com “sortir de la teva zona de confort”, haurien après alguna cosa. Però només cal mirar al voltant per descobrir que hem inventat maneres noves de polaritzar-nos sense necessitat d’espases ni trinxeres: ara n’hi ha prou amb un tuit mal posat, una bandera en un balcó o el comentari d’un pilot de Fórmula 1.

La política occidental ha viscut, en mig segle, diverses transformacions que expliquen aquest fenomen. No es tracta només de xarxes socials o dels mitjans de comunicació: el problema rau en l’estructura interna dels partits i en la conversió de la política en una professió de vida, més que en un servei públic.

Durant bona part del segle XX, els partits occidentals tenien estructures rígides, però formatives. Un hi entrava jove, sí, però passava anys fent feina de base, formant-se, negociant al municipi, empassant-se reunions eternes on es discutia la rotació de la caseta de festes i que havia de compatibilitzar amb una feina perquè això de ser regidor deixava menys beneficis que un videoclub de Betamax. Tot això, que pot semblar banal, generava experiència, caràcter i perspectiva.

Avui, però, els partits han desenvolupat un mecanisme de selecció molt diferent: premien la lleialtat a la direcció i no la competència. El millor currículum no és haver gestionat res, sinó haver demostrat obediència estratègica.

La conseqüència és una classe política cada cop més jove, més verda i dependent del mateix partit. Joves sense experiència laboral significativa, sense trajectòria professional i, de vegades, sense una experiència vital mínima que els permeti prendre decisions complexes. Molts passen directament de la universitat a l’escó, com qui passa de l’institut al bar de sempre.

I aquesta tendència no és recent: la generació que avui supera els cinquanta ja va néixer en aquest model. El greu és que, lluny de corregir-se, la dinàmica ha empitjorat. No parlo només d’Espanya, no és un problema exclusiu per excés de banys de sol. Només cal parlar amb europeus d’estats amb molta més experiència democràtica per adonar-se que la indignació i la crítica parlen el mateix idioma.

Convertir la política en una professió té una conseqüència devastadora: desplaça el focus del servei a l’interès. El polític professional depèn que l’espectacle continuï. En aquesta peixera sense netejar, la crispació es converteix en una eina laboral. Un dia sense polèmica és un dia perdut. Una setmana sense un enemic és una amenaça existencial. I un acord transversal és vist gairebé com una traïció.

El sistema d’incentius premia qui més crida, qui més divideix, qui millor simplifica. Els matisos es penalitzen. La reflexió genera sospita. El consens fa olor de rendició.

En aquest paisatge, tot, literalment tot, es converteix en motiu de confrontació. Un partit de la selecció, un vestit a Eurovisió, un comentari banal d’un senyor baixet per part de pare que fa vídeos a YouTube, un premi literari o una sèrie de televisió. En algun punt del camí, vam confondre la solemnitat del debat públic amb un concurs d’indignació impostada i permanent.

A les xarxes socials, qualsevol pot sentir-se heroi èpic durant dues hores, lluitant contra enemics imaginaris des del sofà. I els partits participen encantats en aquesta dinàmica: cada tema és un front, cada discussió un combat cultural, cada discrepància una guerra civil simbòlica. Vivim en un conflicte emocional perpetu: sense morts, sí, però amb un desgast social creixent.

Quin món deixarem a Jordi Hurtado?

En aquest paisatge crispat, gairebé apocalíptic, només queda una figura que sembla haver aconseguit escapar indemne del soroll: Jordi Hurtado. Allà segueix, des del seu tron monocromàtic a Saber y Ganar, preguntant per Bernini mentre el país discuteix furiosament sobre si un mem és ofensiu o si un actor ha de disculpar-se per respirar massa fort o si l’escot d’una presentadora ofereix més del que insinua.

Jordi és la metàfora involuntària del país que un dia vam ser o que sempre vam voler ser: previsible, educat, constant, amb un punt entranyablement avorrit. Sembla impermeable a la crispació, protegit per les seves mítiques ulleres que barregen timidesa i autoritat acadèmica.

Mentre ell manté la compostura, el país es desfà en polèmiques efímeres. Un s’imagina Hurtado fullejant un diari i preguntant-se, amb la serenor de qui ha vist passar diverses generacions: de debò això és el que us preocupa?