La Ciutadella, un fort contra Barcelona?

Quan un s'endinsa a la interessant visita al Parlament Català, ha d'anar proveït tant de capacitat auditiva com de la paciència necessària per no entrar en discussió històrica amb el funcionari que explica al detall cada quadre, element i curiositat del majestuós edifici.

La introducció prometia: "El palau formava part de la Ciutadella de Barcelona, un edifici militar construït per bombardejar la Ciutat Comtal, va ser dissenyada per Joris Prosper Van Verboom”. Sent honest, no recordo amb exactitud el qualificatiu que el nostre guia va dedicar a l'enginyer militar, però sí que recordo, perfectament, que el meu pla de ser pacient i no intervenir durant la visita no va resistir el segon envit. Se'm va escapar un sospir de resignació i una negació amb el cap que va ser advertit pels escassos visitants d'aquell dia. A la meva protesta davant aquestes afirmacions, la resposta va ser: “està documentat”. Quan vaig preguntar "on?" El senyor va dir que no sabia, però que els historiadors ho tenien documentat.

Es pot acusar el funcionari de manca d'objectivitat? Francament, no. La mentalitat col·lectiva, atiada durant el romanticisme vuitcentista d'una fracció del protocatalanisme, va induir a l'imaginari col·lectiu la idea que la Ciutadella s'havia construït, no per defensar la ciutat, sinó com a element repressor de la mateixa i dels seus anhels de llibertat. Que això s'afirmés al segle XIX, en què els historiadors romàntics de tot Europa van transformar successos en una mena de mites i llegendes, és comprensible. El que ja no és tan cognoscible, és la seva permanència en el temps i la poca ambició per intentar ser equànimes i honestos amb la història.

Ser equànime és situar-se en el context temporal i anar a les fonts primàries. La idea d'executar una gran obra de fortificació per a la defensa de Barcelona, important nucli urbà i port comercial estratègic del regne, procedeix de l'època de Felip IV i és anterior al Corpus de Sang.

L'ocupació de l'artilleria havia canviat la concepció de la fortificació. Les muralles altes que dificultessin l'accés a peu i necessitessin complexos enginys per poder combatre-hi, queien desplomades davant desenes de bales de canó que aconseguien fer-les col·lapsar. Es van imposar, per tant, murs més baixos, lleugerament inclinats perquè les enormes pelles no hi impactessin de ple. Cada certa distància, sobresortien del mur uns avenços en forma semiromboïdal que permetien fer foc, no només en l'aproximació dels atacants, sinó també quan aquests es trobaven al peu del mur que havien d'esquivar. D'aquesta manera, qualsevol que s'aventurés a arribar a pocs metres de la muralla era rebut per una pluja de bales des de tres direccions diferents. Això feia impossible qualsevol feina sobre la base dels murs. A més, un enorme fossat havia d'envoltar tota la fortificació perquè cap torre de setge, que protegís els infants, pogués acostar-se a l'objectiu. La poliorcètica havia canviat de fisonomia al llarg dels segles XVI i XVII.

Els Enginyers militars dels Àustries havien regat les possessions hispanes de fortificacions pentagonals. Els castells del XVI eren plantes de traça italiana. Obres inexpugnables defensables als seus 360º i amb prou espai per poder albergar homes, proveïments i municions capaços de suportar llarguíssims setges. Rendir una plaça amb un fort d'aquestes característiques implicava construir obres a diversos centenars de metres i anar-s'hi aproximant mitjançant rases protegides o mines. Les mines eren excavacions que s'entestaven amb fusta i que tenien com a objectiu arribar a la fonamentació dels murs i poder obrir-hi una bretxa. Això implicava mesos i mesos de treballs ardus que eren contestats per les contramines dels defensors. Els túnels que encara veiem a les guerres modernes eren al segle XVII i XVIII una de les poques maneres d'obrir una bretxa en una fortificació d'aquestes característiques.

La ciutat de Barcelona estava emmurallada i s'havien introduït alguns baluards addicionals sobre els seus draps, però sense disposar d'un punt fort on es poguessin protegir les tropes i continuar combatent un cop fos presa parcialment la població. Al Sud de la ciutat hi havia el Castell de Montjuïc que impedia als potencials atacants poder prendre un punt dominant de tanta importància. El sector més vulnerable se situava al flanc Nord. Entre el Baluard del Migdia, situat molt a prop del Port, i el de la Porta Nova, que feia de punt d'inflexió a la muralla. El primer projecte per construir un fort defensiu és del 1640 i la ubicació per al seu traçat era, precisament, en aquell lloc que es considerava més vulnerable. Durant el setge borbònic a la ciutat, les tropes atacants van executar un cordó perimetral per impedir la sortida dels defensors i l'arribada de queviures a aquests. Des del cordó es van iniciar els treballs d'una xarxa de trinxeres paral·leles que anaven aproximant posicions de tir al mur defensiu. Es van aconseguir obrir fins a set bretxes a la muralla nord i per allà es van llançar a la presa de la ciutat. Entrant pel barri de la Ribera i progressant pels carrers.

L'antiga muralla, destrossada pels combats al seu sector nord, va ser triada per construir un fort amb planta pentagonal i cinc baluards amb els seus revellins corresponents. Cadascun dels baluards podia ser defensat per una quantitat entre 500 i 600 homes i entre cinc i sis peces d'Artilleria. La guarnició total seria de gairebé 4.500 efectius, sis batallons complets, amb materials i subministraments suficients per poder resistir un setge de tres mesos.

En el preàmbul del projecte de l'Enginyer real D. Joris Prosper Van Verboom, quedava clar que la Ciutadella no només es construïa per defensar-se d'un exèrcit enemic que entrés per terra a assetjar-la i una armada de mar. També havia de ser el fre que s'havia de posar a una ciutat rebel, que podia aixecar-se i anfonsar qualsevol auxili que necessités introduir a la Ciutadella. Per això s'havien de considerar major quantitat de proveïments, queviures i nombre de tropes.

Són aquest tipus de paràgrafs dels treballs dels militars que van participar en el traçat, execució i planejament de defensa del fort, el que s'ha tergiversat i manipulat per fer semblar que la construcció tenia, com a únic objectiu. el bombardeig de la ciutat. El document és del 1716, només uns mesos després que l'últim bastió austracista, abandonat pel seu propi aspirant al tron hispà, caigués després d'un llarg lloc.

El principal objectiu de la Ciutadella és disposar d'un fort abaluardat i inexpugnable que serveixi de protecció al port i a la zona més vulnerable del nord del sistema defensiu. A l'anàlisi de risc que es planteja, cal contemplar la hipòtesi més desfavorable, que impliqui també la possibilitat d'un aixecament popular. Els treballs de construcció van començar el 1716, però no sense danys col·laterals. Diversos centenars de cases van haver de ser destruïdes. Les obres principals van finalitzar el 1721, encara que es va seguir construint fins tres dècades després. Dins es va quedar la torre medieval de Sant Joan. Es van integrar al complex 3 casernes per a les tropes. El més gran de tots ells, l'arsenal, és avui l'edifici del Parlament de Catalunya. Davant les casernes s'ubicaven la casa del Governador i l'Església que, actualment, integrats al Parc de la Ciutadella, segueixen dempeus, sent els últims vestigis d'aquell fort imponent.

Si la construcció s'hagués dut a terme per intimidar els barcelonins, no s'hauria fet una obra de tal calibre amb tres dels cinc baluards cap a l'exterior ubicant-hi edifici per a tropes, cosa que no tenien els dos que miraven cap a la ciutat. El capità general Prosper Van Verboom, fundador del Reial Cos d'Enginyers de l'Exèrcit, el 17 d'abril del 1711, va viure a la Ciutadella fins al dia de la seva mort, expressant sempre el seu amor per la ciutat de Barcelona. Fins a tal punt va arribar el canvi de paradigma per a la Ciutat Comtal que la Reial Acadèmia Militar de Matemàtiques i Fortificació, bressol dels Enginyers militars del XVIII i principis del XIX, va inaugurar les seves classes el 1720 dins de la Ciutadella i allà es formaven, durant quatre anys, els futurs oficials del Cos. Fins al 1752 l'Acadèmia va seguir a la Ciutadella, canviant de seu, al convent de Sant Agustí Vell on va continuar fins al 1803. Més de 80 anys a Barcelona.

Durant la Guerra del Francès, els francesos es van fer amb la fortalesa. La van fer servir d'emmagatzematge de queviures i dipòsit de blat de les poblacions properes. També es va utilitzar com a presó per als contraris a l'ocupació. No va ser alliberada fins al 1814 per un coronel barceloní, de Borredá, José Manso i Solá, que en va quedar com a governador.

Després de la guerra, quan Barcelona ja tenia una important població que superava els 150.000 habitants, la Fortalesa va començar a ser un obstacle per al creixement necessari de la ciutat i les necessitats defensives havien canviat substancialment, per la qual cosa, quedar-se amb una instal·lació militar d'aquest calibre dins del nucli urbà mancava de sentit. Les casernes podien mantenir-se, i així es va fer.

Avui, els terrenys on s'alçaven muralles, casernes, polvorins, baluards i revellins, són un parc públic i l'única cosa que queda de la fortalesa és el nom. L'església hi segueix, el palau del Governador és un edifici d'ensenyament secundari i els sòlids murs de l'arsenal, que van albergar tropes espanyoles, italianes, flamenques, franceses i britàniques, va ser l'edifici elegit el 1932 per a la ubicació del Parlament de Catalunya.

Va ser, precisament, un altre militar del Cos d'Enginyers, Francesc Macià, el que va passar revista a les tropes formades davant del nou parlament de Catalunya, per acollir-ne la primera sessió el 6 de desembre de 1932. Però aquesta és una altra història digna de ser explicada…