Castell de Lastours
OPINIÓ

Els càtars catalans: 'Els bons homes'; una cosa que no tots van ser

Els càtars van ser una heretgia que va ser present a diversos territoris d'Europa, inclosa Catalunya, però principalment a Occitània

He de confessar que no vaig sentir parlar dels càtars fins a un fred hivern del 1977.

Estava en ple servei militar quan, arran d'una baralla cantinera, em van ficar el que a l'argot militar s'anomena un “pur”, és a dir, un arrest d'una setmana sense poder baixar al poble, per la qual cosa tocava quedar-me tancat a aquell sobri lloc, on se'ns gelava fins i tot la flamant boina de què tant ens agradava presumir.

Una plujosa tarda vaig entrar a la paupèrrima biblioteca que teníem, sempre més solitària que una manifestació antigovernamental a Corea del Nord. Entre novel·les i llibres anodins, en vaig trobar un titulat “El terós càtar” del qual era autor Gérard de Séde, editat per Plaza i Janés a la seva formidable col·lecció “Otros mundos”.

Amb més gana que Karpanta, ja que allà de menjar més aviat poc, una altra cosa era beure a la cantina, em vaig posar a llegir aquell llibre per saber qui eren aquells càtars.

Ja a la vida civil i professionalment ficat a “ploma”, el meu interès per aquesta heretgia va anar en augment fins al punt de representar Espanya en algun congrés internacional, una cosa rara, no sent historiador com és el meu cas.

Van ser gairebé una vintena de llibres sobre catarisme els que vaig devorar. Creient-me gairebé tot el que aquells treballs explicaven sobre “els bons homes” (“bons homes”) com se'ls coneixia —i coneix— normalment.

Castell de Carcassonne

Haurien de passar uns quants anys fins que en un debat força agre amb un historiador francès, net de republicans espanyols, de nom Jean-Luc, em va fer comprendre que aquella visió idíl·lica, romàntica, gairebé èpica, que tant jo com molts autors tenia sobre els càtars estava força falsejada. No tot van ser resistències numantines fins a morir, com al famós lloc al castell de Montsegur, o carnisseries dutes a terme pel genocida Simón de Montfort.

Qui eren els càtars

Com que aquest no és un tractat sobre aquesta gent, ens limitarem a dir que, els càtars van ser una heretgia que va ser present a diversos territoris d'Europa, inclosa Catalunya, però principalment a Occitània. I que va posar en guàrdia l'Església per raons religioses, sense descartar les polítiques, totes dues tan properes.

Per definir la seva heretgia en poques paraules recollim les paraules de l'especialista Darren Lorente-Bull: “Els càtars no seguien un dogma ferri en comú, i resolien el problema de la teodicea com els seus avantpassats teològics —els gnòstics— a través d'un dualisme exacerbat”.

Abans de continuar, esmentar una cosa que pocs saben, i que gràcies a moderns historiadors, com l'andalús Óscar Fábrega, que ha estudiat durant anys el tema, ara podem assegurar. Els que anomenem càtars, mai van fer servir aquesta paraula o similar per referir-se a si mateixos, sinó que va ser un “invent” del religiós renà Eckbert de Schönau (1120-1184), que cap a l'any 1165, estant al monestir benedictí de Tréveris, així els va batejar, recorrent a la paraula grega katharos (purs)

Però parlem dels càtars més propers; dels molts que van córrer per terres catalanes.

Els càtars catalans, entre la fe, l'espasa i si s'escau, el saqueig

La majoria en sentir la paraula “càtarisme” ho associa amb Occitània. A causa principalment que allà van ser molt nombrosos i poderosos; a la veritable croada-genocidi que contra ells va organitzar l'Església, i principalment a causa de l'aura èpico-nacionalista-heroica —i fins i tot pesudohistòrica— que el nacionalisme occità de finals del segle XIX, principis del XX i el neooccitanisme de la dècada de 1970 li han volgut —i aconseguit— donar. Però deixem clar que aquests heretges, amb noms diferents, van ser presents en molts territoris europeus, des de terres italianes, septentrionals i germàniques, fins als regnes que formarien l'actual Espanya.

Castell de Montsegur

Si bé sabem de l'existència de comunitats càtares a Lleó, Galícia i fins i tot alguns pocs a terres andaluses reconquerides, és a terres catalanes on amb més força s'estableixen, arribant fins i tot a dominar territoris importants, engrossint les seves files amb noms de diversos nobles catalans, que no van dubtar a empunyar les armes per defensar els càtars dels seus territoris.

Entre tots ells destaquen per terres lleidatanes (Alt Urgell), fins i tot andorranes (per matrimoni) la família Castellbó, concretament el vescomte Arnau de Castellbó i la seva brava filla Ermessenda, els quals van lluitar ferament per defensar el catarisme, fins al punt que, un cop tots dos morts, van patir la humiliació pòstuma que les seves tombes fossin profanades per ordre de l'Inquisidor Major, Pere de Cadireta i el seu lloctinent Guillem de Calonge, que ni morts els van perdonar ser càtars.

Entre els cavallers catalans enquadrats en el catarisme trobem el més famós trobador en terres catalanes, el bel·licós---alguns el titllen de cruel-- Guillem de Bergadá (1138-1196), el qual representa allò que els més incondicionals defensors del catarisme com a “religió de pau, puresa i amor” no els agrada recordar.

Guillem, com molts altres defensors del catarisme, era tremendament bel·licós i fins i tot cruel, podent assegurar-se que, ell i els seus companys d'armes i doctrina, en guerra declarada contra el Bisbe de la Seu d'Urgell, va atacar, va massacrar i va arrasar diferents pobles de la Cerdanya (Coborriu, Pedra, Talló…), no dubtant a robar el bestiar i altres riqueses que es posessin davant. Això demostra que, en el catarisme, per més que defensés la pau, puresa i l'amor entre la gent, molts dels seus seguidors no s'aturaven a l'hora de cremar, matar o robar altres gents no càtares.

Dels territoris catalans que formaven part del popular Camí dels Bons Homes, que comprenia quatre comarques actuals: Alt Urgell, Cerdanya, Bergadá i una part de l'actual Solsonès, també van sorgir personatges molt diferents del bel·licós i materialista trobador del Bergadá.

Pintura de Guillem de Berguedà

Un exemple seria Bernat de Bretós, oriünd de Berga que, juntament amb la seva família, va anar molts anys per terres catalans, arribant al sud de Tarragona, predicant aquesta heretgia, i que, en conèixer el setge al castell de Montsegur, no va dubtar a desplaçar-se al lloc per lluitar al costat dels seus coreligionaris i morir cremat a la immensa foguera del Pla del Cremats un fatídic 16 de març de 1244.

No hem d'obviar que la ciutat de Berga va ser un important enclavament càtar, fins al punt que, segons l'investigador Jordi Torras, només l'any 1256, a aquesta localitat van ser ajusticiats un total de 186 càtars.

No només trobem importants comunitats càtares al nord de Catalunya. Amb la derrota de les darreres tropes musulmanes a terres de Tarragona, molts càtars, tant del nord, com de la poderosa comunitat assentada a Lleida, que generalment es dedicaven al noble ofici dels teixidors, sense oblidar-ne uns quants que malgrat el seu “ideal” pur”, vivien directament de la usura i el préstec, es van desplaçar als nous territoris reconquerits, a causa dels avantatges fiscals atorgats als “repobladors” pel rei.

Sempre es parla del poc materialistes que eren els bons homes o càtars, encara que hi ha molta documentació que demostra que no era sempre així.

Per donar-nos una simple idea del poder que van encunyar en poc temps els càtars a les acabades de reconquistar terres del sud de Tarragona, direm que, a la primera meitat del segle XIII, a l'estratègic poble de Ciurana, darrer enclavament àrab a Catalunya, dels 30 focs (focs o famílies) registrats, entre dotze i catorze eren càtars.

Pocs anys més tard, en aquelles mateixes terres, el seu nombre eren tan grans i el seu poder tan ascendent, que van començar a incomodar els seus veïns i les autoritats, fins al punt que, l'any 1262, es va fer un garbell entre els heretges de Cornudella i, com a mínim un va acabar a la foguera. Poc més tard, l'any 1268, veient que el poder dels càtars continuava imparable, bastants foren expulsats de casa seva, diverses de les quals foren atorgades a un cavaller proper al rei, de nom Jaume Puigvert.

A poc a poc el catarisme va anar desapareixent no només de Catalunya i la veïna València, sinó de gairebé tots els territoris europeus que van tenir com a veïns aquests heretges.

L'últim càtar o “perfecte”, la puresa del qual sembla una mica dubtosa

Per a gran part dels més radicals defensors del catarisme com una religió de “gent pura”, de “bons homes”, sense “cigrons negres” que enterboleixen el bon nom d'aquesta heretgia medieval, el “últim càtar pur” va ser Belibaste.

Belibaste va néixer l'any 1280, prop del fins fa poc misteriós (per a diversos milers de seguidors de la New Age que esperaven l'arribada de naus extraterrestres al poble) Bugarach. Ordenat “perfecte” l'any 1306 va ser detingut i, després d'escapar de la presó (abandonant dona i fills) es va refugiar a l'empordanesa població de Torroella de Montgrí i seguidament es va dirigir per predicar la seva doctrina a terres de la Conca de Barberà ( Tarragona) i des d'allà, i després de canviar el nom per Pere de Penchenier, es va dirigir a predicar a terres valencianes. Predicava i consolava (el consolamentum era un dels principals sagraments del catarisme) els seus seguidors i els ja escassos càtars que quedaven en aquelles terres.

Cartell del carrer del càtar Bélibaste

El més peculiar és que, mentre predicava la puresa en tots els sentits, l'acompanyava una jove vídua de nom Raimunda Piquier —o Piquer— a qui presentava com la seva dona, en cas de tractar amb catòlics, o pel seu fidel serventa si estava entre els seus coreligionaris càtars.

Fins a una nit que, predicant a Prades (Tarragona), una tal Blanca (o Blanche per a altres), possiblement germana o parent de Raimunda, els va trobar al llit entregats a les seves passions carnals.

Raimunda va quedar embarassada (any 1320) del peculiar i admirat encara avui “últim perfecte càtar”.

En un nou gest que demostra que de bon home tenia més aviat poc, Belibaste va decidir, per evitar-se una mala reputació (que ja començava a ser dubtosa) entre els seus coreligionaris càtars, casar el seu millor amic i més fidel deixeble, Pierre Maury, amb l'embarassada i així fer-ho responsable de la paternitat.

El peculiar “últim perfecte” càtar (se sap que n'hi va haver algun altre, però menys conegut) va ser cremat, després de ser enganyat i traït, al pati del castell de Villerouge-Termenès el matí del 24 d'octubre de 1321.

Catarisme avui dia

Coneixem persones que, de bona fe, encara avui s'autoanomenen o consideren càtars. Una cosa molt respectable. També alguns que han vist a autoproclamar-se i “publicitar-se” com a “perfectes càtars” una bona forma de viure bé i tenir seguidors. Aquí ja és cadascú qui ha de saber distingir entre el gra i la palla.

Sigui com sigui, l'heretgia que coneixem com a càtars i que va rebre diferents noms segons la zona on es va ubicar, va ser sens dubte un moviment religiós que no es pot anomenar “modernitzador”, ja que, el catarisme va ser molt ortodox en si mateix, fins i tot gairebé integrista en alguns casos, però sí que va ser un desafiament valent —que van pagar car— davant una Església que no era precisament un exemple de caritat cristiana, pau i amor al proïsme, tal com l'havien acceptat i conegut els primitius cristians

➡️ Opinió

Més notícies: