Catalunya i Espanya en el tempestuós 1918

L'any 1918 va ser especialment complex per a la política espanyola. L'amarga ressaca de la triple crisi de 1917 continuava turmentant els governs de torn i els problemes no havien fet més que magnificar-se. Si bé la crisi de subsistències es plantejava com una urgent i ineludible prioritat d'entre els grans reptes que havia d'enfrontar l'Estat, va ser també l'any de l'ofensiva política del catalanisme per obtenir l'estatus de Regió Autònoma, estatus que pretenia anar molt més enllà del que s'havia aconseguit fins a aquell moment amb la Mancomunitat Catalana.

El catalanisme seguia sent un moviment predominantment de dretes, malgrat que l'esquerra republicana, a través del nou partit de Marcelino Domingo, que va resultar de la fusió del Bloc Republicà Autonomista de Layret i d'altres partits republicans nacionalistes o autonomistes d'esquerres, havia arribat a les Corts amb quatre diputats el febrer de 1918, davant dels 21 de la Lliga Regionalista.

La mort d'Enric Prat de la Riba el 1917, principal ideòleg del nacionalisme burgès i home de cor separatista, havia transformat el dicòtom moviment catalanista en un lideratge incontestable al voltant de la figura de Francisco Cambó.

Prat va morir sent president de la Mancomunitat i el relleu de Puig i Cadafalch va permetre a Cambó disposar de més llibertat de moviment a Madrid, lliure ja de les regnes del sector més ortodox de la Lliga.

Catalunya gaudia de la característica atomització de partits i agrupacions polítiques que ha distingit tradicionalment la regió des que es va reinstaurar la Monarquia Parlamentària. Després de les eleccions municipals de gener de 1918, les 36 poblacions que es constituïen com a cap de partit judicial a les quatre províncies mancomunades tenien: 14 alcaldes republicans (del centralista i espanyolista partit d'Alejandro Lerroux), 6 regionalistes, 5 del Partit Liberal, quatre nacionalistes, quatre del Partit Conservador, dos independents, i la població que va veure néixer Francesc Macià, Vilanova i la Geltrú, que no es va poder constituir com a ajuntament per falta d'acord entre els regidors. En resum, 14 republicans, 10 catalanistes (entre regionalistes i nacionalistes) i 9 alcaldes dels partits dinàstics (liberals i conservadors). La Catalunya de 1918 presentava un mapa molt variat.

Cambó deia de Prat de la Riba que «era el més radical de tots els catalanistes» i afirmava que no es trobaria ni una pàgina del seu company que fos separatista, «perquè era més que separatista». Aquestes paraules es van pronunciar a l'homenatge a la memòria del president de la Mancomunitat, al barceloní Gran Teatre del Bosc, el setembre del 1918.

La nova Lliga amb Cambó i Ventosa tenia una aspiració pragmàtica. Això no suposava cap renúncia als seus anhels autonomistes, més aviat al contrari, oferien els seus serveis a la Monarquia a canvi que es valoressin les seves demandes de més autogovern. Es va fer habitual tenir ministres regionalistes als gabinets conservadors o liberals, en cadascuna de les dues versions en què s'havien dividit els dos grans partits tradicionals: els liderats per García Prieto i el Comte de Romanones en la versió liberal i els d'Antonio Maura i Eduardo Dato a la conservadora. Ventosa va arribar a ser ministre d'Abastiments, una cartera que es va generar, precisament, per la necessitat de proveir de subsistències els mercats nacionals famèlics. Ventosa considerava que el catalanisme i el Govern espanyol eren dues coses compatibles i que, des d'allà, els regionalistes podien treballar més a favor de les seves aspiracions.

La situació el març del 1918, després de les eleccions, era insostenible. Cap dels homes que proposava el rei aconseguia els suports necessaris per formar govern. Maura, el veterà polític conservador, que havia intentat en el passat una regeneració des de dalt, va ser l'últim a intentar-ho sense èxit. El mateix rei, observant que no hi havia acord entre les formacions polítiques per poder constituir un gabinet, va trucar als quatre líders de les faccions dinàstiques: Maura, el comte de Romanones, García Prieto i Eduardo Dato.

La situació era tan gran que el monarca els va dir als quatre polítics que, o es posaven d'acord pel bé del país, o marxaria l'endemà. Els quatre expresidents es van mostrar conformes a acceptar qualsevol cartera d'un Govern de concentració nacional, el següent a respondre amb la mateixa contundència va ser Francesc Cambó. Per primera vegada des que es va promulgar la Constitució del 1876, es formava un Govern multicolor que recollia les sensibilitats polítiques dinàstiques, inclosa la Lliga Regionalista.

Cambó es va convertir en ministre de Foment d'un gabinet liderat per Antonio Maura i on hi havia els quatre expresidents. L'objectiu del nou Govern era: aprovar les reformes militars que havien imposat les Juntes de Defensa, promulgar una amnistia per als presos per la Vaga General Revolucionària del 1917 i aprovar els pressupostos.

És important contextualitzar, en un moment en què la pressió exercida per les Juntes de Defensa, liderades des de Barcelona, feia tremolar tots els ressorts del Règim, inclosa la Monarquia. Hi havia molt en joc i calia l'esforç de tothom per tirar endavant. Cambó va respondre a la crida del rei i ho va fer, segons ell mateix, per patriotisme. No és menys cert que després del pronunciament de les Juntes el juny de l'any anterior, Cambó havia intentat negociar amb el coronel Benito Márquez, president de la Junta Central, perquè recolzessin l'Assemblea de Parlamentaris que tindria lloc setmanes després. Les Juntes van derivar en una autèntica sublevació mesocràtica que va exigir el cessament dels generals que havien dominat la cúpula militar durant anys i va obligar el mateix rei a desprendre's d'alguns dels seus col·laboradors uniformats més fidels, ja que se'l va acusar de favoritisme. Es va estendre el pànic entre els polítics civils perquè les exigències, encara que amb una disfressa corporativa, conformaven un autèntic cop del poder militar en una nova forma de pronunciament.

El catalanisme conservador va intentar aprofitar el riu regirat per despullar la seva recurrent ambigüitat, començant una campanya que els va portar per totes les regions espanyoles per intentar explicar els grans avantatges de les autonomies. El rebuig va ser generalitzat.

L'octubre del 1918, a les Corts, Cambó va reconèixer que el règim federalista ja s'havia assajat a Espanya i que va fracassar. Calia evitar que passés el mateix amb l'autonomia. Quina era la diferència? Que la concessió d'autonomia, que no havia de ser un acte obligatori sinó quan la demanessin les mateixes regions, s'harmonitzava perfectament amb el Poder Central, va intentar parlar sense amfibologies i amb pragmatisme, cosa que no era sempre habitual en el seu discurs:

"Aspirem a la reivindicació de la nostra personalitat; ja ho hem dit, i ho repeteixo aquí; volem la nostra llengua, el nostre Dret, la nostra vida catalana, ja que qui l'estima veritablement ha de voler també l'amor a la regió. Es parla de regionalisme i de nació, i estem lluitant per la construcció de vocables; però la finalitat és la mateixa; volem que se'ns reconegui la personalitat catalana i digueu-li com vulgueu. Tant de bo que l'estat de consciència de Catalunya el tinguessin totes les regions d'Espanya; així seria Espanya més gran, més potent, perquè la vida regional, es vulgui o no, és la seva creença!"

L'autonomia no va poder veure la llum perquè l'anarquisme, a través de la Vaga de la Canadenca i la deriva de la conflictivitat social posterior, que va portar una facció de l'obrerisme a passar a l'acció directa mitjançant l'execució d'atemptats terroristes, va posar les aspiracions autonomistes a la nevera per treure la carmanyola de l'ordre públic i prioritzar la seguretat a l'autogovern. Cambó va passar llavors a donar suport a Martínez Anido al capdavant de la Governació Civil de Barcelona, però aquesta és una altra història digna de ser explicada…