El Congrés del PSOE, la gran bacanal

El Congrés del PSOE ha estat com mirar directament el sol: l'obscenitat ha estat tan gran, tan crua, tan impúdica que calia apartar la mirada per no quedar encegat. Els partits polítics, convertits en pures trames de saqueig i immoralitat, almenys acostumaven a dissimular. Sánchez ha inaugurat una nova època de Total Transparència, com qui diu als seus "ep, ja no ens amagarem, som una canilla de lladres i dements, de totes maneres ens votaran igual, per què perdre el temps en excuses".

Nietzsche va escriure que no hi ha festa sense víctima sacrificial. Vam tenir el cap del líder del partit a Madrid en safata de plata, com a simple aperitiu. Després va arribar el Circ dels Horrors. Begoña va rebre un nivell d'aclamació que hauria fet posar vermella Imelda Marcos; Marisú Montero va fer quatre xiscles sobre qualsevol tema, manotejant amb aquest estil seu espasmòdic que recorda la cosina ionqui de la cabra de la Legió; es va ovacionar Chaves i Griñán, que no van ser presents a la sala perquè encara els dura l'atac de riure; es va prometre un nou sistema de finançament autonòmic basat en Les muntanyes de la bogeria del gran H.P. Lovecraft; es va anunciar una nova "empresa pública d'habitatge" en què seran col·locades les amigues d'Ábalos & Koldo que encara no estiguin a cap consell d'administració. I així successivament.

Per què dissimular, per què continuar fingint? El PSOE actual s'estructura com a culte pagà al voltant de la figura buida i demoníaca d'un Sánchez sense fre. Un oceà de charos histèriques i deixebles del Tito Berni no necessiten arguments ni promeses. En tenen prou amb una barreja de proximitat eròtica i bosses de diners en efectiu, degudament amanida amb pólvores colombianes, feminismes tebis i rumbes de Jordi Évole. La festa de Sevilla va ser la celebració extàtica d'un partit festivament reconvertit a Massa Tumoral: ja que el foc ho devorarà tot, almenys ballarem sobre les cendres.

El colofó va consistir en la imatge de Sánchez i els seus, puny enlaire, cantant La Internacional. El mateix podien haver cantat We are the world o l'himne del Celta de Vigo. El que s'estava celebrant és l'enfonsament del Titanic des dels bots salvavides.