Catalunya i els seus propis 'no-morts'

Normalment, quan escoltem les paraules vampir, Nosferatu, úpir o no-mort, deixem volar la nostra imaginació a les fredes terres de Silèsia, Transsilvània, Moldàvia, Valàquia, Sèrbia, Pomerània… Però el que menys imaginarem és relacionar aquests macabres i sinistres noms amb terres assolellades com l'Alt Empordà, les laborioses comarques centrals catalanes, o zones que hem recorregut moltes vegades amb cotxe, excursions familiars o altres desplaçaments.

I és que, en la nostra estimada i cada vegada més entristada—pel gris panorama actual i el futur que s'entreveu—Catalunya, tenim força llegendes que ens parlen d'éssers que, un cop morts, han tornat, suposadament, del seu etern repòs , per turmentar, atacar o, fins i tot, assassinar els vius.

Si en altres territoris tenen el seu generós “staff” de vampirs i “no morts”, per què Catalunya havia de ser menys? Faltaria més!

El tema donaria, com a mínim, per a un llibre sencer, però com que el nostre espai és reduït, em limitaré a comentar els casos més representatius en aquest desconegut camp dels nostres paisans “no-morts”.

Sens dubte, el cas que s'ha fet més famós i que ha provocat rius de tinta és el del Comte Strucc. Fins i tot, com no podia ser d'una altra manera en aquesta Catalunya, sempre a l'espera de donar una puntada de peu a la canyella a qui pensa diferent —en això, com en altres temes, no ens diferenciem per a res de la resta d'Espanya— hi ha hagut gent que ha intentat polititzar el tema.

Però deixem la política per als que en viuen, que són molts (massa!), i parlem del nostre comte empordanès, encara que realment el personatge històric sembla que era oriünd de Centre Europa.

Hi ha diverses versions enfrontades, entre elles sobre l'origen de la llegenda, que, per cert, i prego es perdoni la meva immodèstia, vaig ressuscitar jo fa gairebé quatre dècades en un dels meus primers llibres. Em limitaré a oferir les dues versions més populars.

La que jo sempre he defensat es remunta a l'estiu del 1212, una data gairebé “paranormal”, ja que, en aquesta ocasió, gairebé tots els regnes cristians que més tard formarien Espanya —llevat de Lleó, que en aquella ocasió anava per lliure– es van posar d'acord a combatre la ferotge i integrista empenta dels fanàtics coixins.

Això de “paranormal”, per si algú se sorprèn en llegir la paraula, és degut a veure els principals regnes cristians, Aragó, Castella i Navarra, al costat de les ordres militars i força voluntaris de Lleó—aquests últims van actuar, com diríem periodísticament, en pla “freelance”—, tots junts, units colze a colze i sense disputar i tarifar entre territoris hispans, és una cosa poc habitual a la nostra història. Bé per ells i que s'estengui l'exemple!

Per reforçar les forces cristianes es va anomenar “creuada”, sent força els cavallers cristians de diferents llocs d'Europa, principalment del sud de França, que van acudir per defensar la Creu davant la Mitja Lluna.

Entre els molts cavallers que van acudir a l'envit aquelles caloroses jornades del 15 i 16 de juliol de 1212, va destacar en la lluita un cavaller estranger de nom Strucc, el qual, un cop acabada la sagnant contesa que va afavorir els nostres avantpassats, va rebre com a obsequi real per part del rei de la corona d'Aragó, on estava lògicament inclosa Catalunya, un feu en el que molt possiblement va ser la zona de l'actual Llers (Girona), amb el seu castell, volat el 1939 pels republicans que escapaven a França.

Diu una de les llegendes que el tal Strucc era bona persona, imaginant que bé que podia ser en aquells temps un senyor feudal. Va casar amb una tal Arnaldetta i van viure feliços fins que una desgraciada patologia es va emportar la jove.

El caràcter del cavaller va canviar, es va tornar esquerp, poc amable amb els seus súbdits i, en una ocasió, va sentenciar a mort un grup de pobres dones sospitoses de ser bruixes. Ja sabem que les terres empordaneses tenen fama de bruixerils des de fa segles i això ningú no pot discutir-ho, ja que està documentat.

Expliquen que abans de morir a la foguera, una de les suposades bruixes va maleir el comte perquè mai pogués descansar, i poc temps després, el cavaller feudal va morir.

És a partir d'aquell moment que va començar a córrer el rumor, arran de diferents morts estranyes i macabres aparicions nocturnes, que l'antany sociable comte Strucc havia tornat de la tomba, com a “no-mort”, i es dedicava a atacar els seus antics súbdits.

Temorós el poble, i no era per menys, es va buscar una solució. Hi ha tres versions: Una diu que es va recórrer a un religiós exorcista del veí i majestuós monestir de Vilabeltrán. Una altra diu que va ser un mag kabalista jueu que vivia a la també propera localitat de Vilajuiga, on encara podem contemplar el que va ser la seva sinagoga, ara església, qui, amb els seus coneixements de màgia i kabala, va aconseguir que el “no-mort” tornés a la tomba per descansar eternament.

Una tercera diu que el mag kabalista va acudir des de l'important call (barri jueu) de la bonica localitat de Castelló d'Empúries, on encara queden algunes empremtes d'aquest antic barri, no gaire lluny del que va ser encomana templer de la localitat.

Lògicament, n'han sortit altres versions. Des de qui diu que tot és un invent, encara que ni tan sols s'hagin preocupat a investigar objectivament o ho hagin fet amb molt mal raïm i prejudicis, fins a altres que situen aquest comte a finals del segle XII, concretament el 1173, canviant el seu nom per Guifred , originari de la zona de Reus, encara que es va traslladar a terres més septentrionals, el qual, a més de vampir i vell, era tan canallesc que li encantava deixar embarassades, després de forçar-les, a les joves mosses de la zona, que de vegades acabaven parint éssers monstruosos que eren assassinats per ell. Una mica més que condemnable, per molt senyor feudal i vampir que un sigui.

Fins i tot fa uns mesos —13 de febrer—, al “Cadis Directe”, un estimat col·lega andalús donava una altra versió personal, amb un Strucc post mòrtem jove i atractiu que enamorava les dones. Fins i tot a finals del segle passat va aparèixer una novel·la que donava la seva pròpia versió sobre el personatge.

Sigui com sigui, ningú ens pot negar que a terres catalanes, gironines, en aquest cas, vam tenir el nostre propi “Dràcula català”.

També per terres de Girona trobem dos casos més, ambdós situats a la Baixa Edat Mitjana. El primer, datat sobre mitjans del segle XIV, ens parla de la “Malaveina”, una dona de la petita aristocràcia rural que pel que sembla habitava una torre fortificada, no gaire lluny de les Alberes, i de la qual encara se'n conserven algunes restes.

Aquella dona es dedicava a raptar pobres donzelles per Nadóre i fins i tot banyar-se a la seva sang, com el segle més tard faria la malvada i poderosa aristòcrata hongaresa, personatge totalment documentat, Elisabeth Bathory (1560-1614).

Algunes versions diuen que l'empordanesa va seguir amb la seva assassina afició una vegada morta; altres de menys fantasioses asseguren que amb la seva defunció, la seva sinistra, psicopàtica i assassina tendència de Nadóre sang femenina va desaparèixer. Fora com fos, sens dubte es va comportar com una veritable vampira.

No gaire lluny, ja a terres volcàniques properes a la Garrotxa, i un segle més tard, al segle XV, ens trobem amb el “ugarés”, un personatge que va habitar, segons les llegendes, en un castell conegut com “Castell de la Estella”, el qual alguns investigadors ubiquen a les ruïnes medievals de Rocasalva o la Torre de Sant Climent.

Explica la llegenda que aquest castell va ser edificat, per simple casualitat, sobre la tomba d'un o més guerrers ungles —depredadora tribu magiar amb prou feines coneguda— els quals, durant l'Alta Edat Mitjana, i procedents de centre Europa, van fer les seves devastadores i sagnants ràzies per terres del nord de Catalunya, igual que ho havien fet els víkings i en altres ocasions diferents grups també magiars, una mica poc estudiat i amb prou feines conegut, encara que totalment documentat.

Aquells angulos eren molt aficionats al que s'anomena comunament “màgia pòstuma”, o sigui a rituals i pràctiques destinats a sobreviure o tornar després de la mort.

Quan a la Baixa Edat Mitjana es va erigir aquell castell o petita fortalesa, i després de diverses desgràcies, estranyes morts i accidents inexplicables durant la seva construcció, diuen que el sinistre esperit d'un d'aquells guerrers magiars allà enterrats va posseir el propietari del fortificat edifici, el qual , des d'aquell moment, es va dedicar a sacrificar nens i nenes, Nadóre'n la sang, i fins i tot es deia que podia viatjar pel temps.

La gent de la comarca vivia terroritzada davant la constant desaparició de les criatures, algunes de les quals es van trobar dessagnades.

Expliquen que la Justícia Divina, escoltant les oracions dels pobres camperols, o bé com a càstig a tanta crueltat, va consentir que al terrible terratrèmol que va assolar gran part de Catalunya l'any 1428 (Terratrèmol de la Candelera), tot el castell, els seus murs i torre, caiguessin de cop sobre aquell assassí vampíric, enterrant-lo de per vida.

Curiosament, es va dir que des d'aquell dia, de les malmeses ruïnes, sorgia una terrible olor a “infern” —molt possiblement sofre del volcànic lloc— i fums estranys.

Els veïns de la zona van poder respirar tranquils. Fins i tot amb el pas dels anys, gairebé es va oblidar aquell macabre i sanguinari personatge, l'ugarès.

Però amb l'arribada de l'any 1483, principalment a la seva gèlida tardor, gran nombre de persones, homes, dones i nens, van començar a morir de forma misteriosa, sense cap explicació.

Els més vells del lloc van recordar llavors el terrible “ugarès”, i no van dubtar que aquell ésser malèvol, posseït pel diabòlic esperit del guerrer magiar, havia tornat des de la seva pètria tomba sota milers de quilos de pedra, i tornava per turmentar els habitants de la zona, fins i tot matant-ne bastants.

Es van limitar a evitar passar per la zona, i més de nit, i de mica en mica les víctimes —possiblement víctimes d'alguna epidèmia— van anar disminuint.

Encara a mitjans del segle XX, alguns avis recordaven la llegenda i miraven amb respecte i temor les escasses ruïnes que queden d'aquella petita fortalesa on, segons la llegenda, va habitar el macabre personatge conegut com l'ugarès.

Per terres de la Catalunya central es va donar un cas, o almenys així ho expliquen oblidades i perdudes llegendes, que a molts ens recordarà la famosa pel·lícula Sleepy Hollow.

Va succeir principalment per les actuals comarques del Bages i el Bergadá, i va tenir de sinistre protagonista un jove de nom Jordà de Rocefesa.

Era el noi una mica agressiu, llevant i s'havia apuntat al tan popular en aquells temps ofici del bandolerisme.

El seu refugi preferit era una cova situada sota una pronunciada cresta que es coneixia aleshores com a “Satana”. Curiós nom. Hem de confessar que, encara que molt preguntem al seu moment i molt busquem en mapes moderns i antics, no vam saber trobar aquesta oquedat.

Un dia va ser fet pres i se li van oferir dues oportunitats: se n'anava a galeres o una mica pitjor, o s'allistava, com van fer tants altres catalans, encara que faci mal a certs catalans actuals, que potser ho veuran com una “traïció”, a servir a els gloriosos, doncs ho van ser, Terços de Flandes.

Sembla que el nostre jove i una mica desnortat català es va allistar en un terç format només per catalans, cosa poc sabuda, i que em temo mai escoltarem en certs mitjans de comunicació catalans, no sigui que la gent deixi de creure que Leonardo da Vinci era de Vic i s'adoni que molts milers de catalans van lluitar als temuts Terços espanyols.

En aquest cas es va allistar (1587), segons sembla, al Terç Lluís de Queralt, format al principi per gairebé dos mil homes, tots ells nascuts a Catalunya. Dels seus comandaments se'n conserven alguns noms: Pau Bordoll, Felip Sacosta, Francesc de Cardona, Jeroni Descatllar, Miquel Borràs, Francesc Marimon, Francesc Miralles, Bernat Pinós, Guillem Ramon de Pons-Prades, Rafael Terrades, i lògicament el mateix Lluís de Queralt, comandant en cap del Terç català.

El nostre jove aventurer va tenir el seu bateig de foc al lloc de Bergen, on va destacar, segons sembla, pel seu valor.

Llicenciat ja del Terç i del seu servei al rei d'Espanya, va tornar a casa dels pares, amb els quals sempre havia estat obedient i afectuós. Els seus pares van observar alguna cosa estranya en ell, ja que es va negar a dormir a la masia, tret que fos en un gran celler subterrani, on es refugiava de dia, al costat del seu cavall. I només sortia de nit.

El caràcter abans alegre i molt filial es va convertir en adust i fins i tot una mica agressiu, cosa que els seus pares van atribuir a les vicissituds de la guerra.

Els veïns van començar a queixar-se de trobades nocturnes estranyes, no sempre pacífiques, amb un cavaller que, muntat en el seu negre corser, recorria els camins envoltats d'una aura de foc, atacant en ocasions, sempre de nit, els pagesos. Mai no se'l veia sota la llum diürna. Desconeixem si hi va haver víctimes mortals, encara que sembla que sí.

Posats en alerta els seus pares, ho escoltaven de vegades parlar amb algú o alguna cosa —que no era el cavall— que semblava estar amb ell al gran i subterrani celler i magatzem. I a la nit el veien sortir cavalcant sense destí conegut.

Després de cada atac nocturn es podia apreciar que aquell cavaller i el seu cavall no deixaven cap empremta per on passaven. El que encara va atemorir més la gent.

Les sospites i els temors es van començar a generalitzar, i els pares, preocupats pel que li hauria pogut passar al seu fill, van trucar a un religiós de Manresa amb fama d'exorcista.

El sacerdot va baixar sol al celler i va estar molta estona amb el jove Jordà, i, després de sortir, va assegurar als pares que hi havia alguna cosa molt estranya en el seu fill, que semblava posseït per algun ésser diabòlic, un sinistre ésser que no suportava la llum del sol, ni tan sols la claredat, i que s'havia convertit en algú molt diferent del revoltós jove que va marxar per lluitar pel rei i, sobretot, salvar-se de les galeres o la forca.

El religiós va fer alguna cosa al celler que ningú va saber exactament què va ser, ja que ni ho va dir als pares del jove. Només van sentir un soroll violent a la nit i van veure que corcel i cavaller sortien a galop per no tornar mai més.

L'última persona que el va veure aquella nit, ple de pànic en veure'l venir, va assegurar que cavall i cavaller van entrar en una cova de mala fama i que no en van sortir mai. Encara que dies més tard els van buscar, només es va saber de cavall i cavaller.

Per poc que busquem podríem trobar altres casos, per exemple, ara se n'està investigant un de relativament proper a Constantí (Tarragona).

Esperem que aquest article deixi clar que aquesta Catalunya nostra, amb les seves llums i ombres, que de tots dos hem tingut i tenim —ara amb més ombres que llums sota la personal opinió de qui escriu— tenim fins i tot llegendes, o com es vulgui considerar, de diversos casos de “no-morts”, o, si preferim, de criatures de la nit, que no són només patrimoni dels països de l'Est d'Europa. I de passada recordar que hi va haver milers de catalans que es van allistar per gust o per força als gloriosos terços espanyols per lluitar pel seu regne, no anar a la presó o galeres, o per la simple i miserable soldada (sou) que cobraven per jugar-se , i moltes vegades perdre, la vida.