Comfort criminal

El novembre de 2018 vaig comparèixer a la comissió sobre model policial del Congrés dels Diputats com a president de l'associació Una Policia per al s. XXI; actualment, l'associació prescriptora de ciència policial més gran d'Espanya. Es tractava de transformar el nostre model per adaptar-lo als reptes del nou segle.

La comissió es va acabar, els membres de la comissió van cobrar els seus sobresous i ningú va fer absolutament res. De facto, la tònica de les intervencions era que el model funcionava bé, i que si de cas, se li podrien fer uns petits retocs. Fins que vaig arribar jo.

La meva intervenció va acabar en esbroncada amb les diputades del Partit Popular —llavors al govern—, perquè el meu discurs anunciava increments exponencials de la criminalitat violenta en els anys següents, i denunciava la incapacitat del nostre model policial per afrontar una nova realitat delinqüencial que ja estava assotant Europa.

Els vaig parlar d'un model de 'cortijos' i cacics molt preocupats per protegir estructures de poder i discursos polítics, però molt poc de protegir ciutadans. Els vaig parlar d'un sistema estadístic de la criminalitat que és un insult a la intel·ligència i que no serveix per avaluar el nivell de delinqüència real ni per entendre les necessitats de seguretat associades al nou escenari.

Els vaig parlar de com havíem deshumanitzat una professió eminentment humana, convertint-la en una cadena de muntatge que genera números amb l'únic objectiu que el polític de torn tingui un discurs per vendre davant els mitjans abans de les eleccions.

També els vaig parlar dels riscos que suposa deixar la seguretat en mans de polítics analfabets en ciència policial i criminal; des del ministre, passant pel secretari d'estat, els directors generals i, delegats i subdelegats del govern, cap no era un policia amb experiència, tots eren persones fidels al partit, a qui protegirien? Al partit.

Això va caure especialment malament perquè entre les diputades del PP n'hi havia dues que havien estat delegades del govern als seus territoris (Balears i Canàries). Una era profe de mates i l'altra de física.

També els vaig dir que un sistema on impera la lliure designació, i no el mèrit i la capacitat, és un sistema que tendeix a la mediocritat i la corrupció. Avui, anys després, tota la cúpula d'Interior de Rajoy, des del ministre fins al director adjunt de la Policia, passant pel secretari d'estat i per diversos comandaments més, estan imputats en una o diverses causes criminals.

No vam fallar una sola predicció criminològica aquell dia (i parlo en plural perquè hi vaig ser com a president d'Una Policia per al s. XXI), però la majoria em mirava com un boig amb ganes de donar la nota.

Vaig dir una última cosa: que Barcelona seria la primera ciutat a caure, la primera ciutat derrotada per la nova realitat criminal; però que després, més enllà de partits i governs, també caurien Saragossa, València, Bilbao o Madrid.

No era una qüestió de partits, era qüestió de revertir el model policial i la política criminal de dalt a baix, i que, per això, més enllà de partits polítics, necessitàvem un home fort. Un polític disposat a assumir-ne el cost.

Com ho va assumir, sense complexos, Bukele, en els seus primers anys com a president del Salvador, assetjat per oposició, governs estrangers, ONG's i altres ens o associacions que el titllaven de torturador i feixista, i manifestaven que els seus mètodes no millorarien la delinqüència al país.

Com ho va assumir també Giuliani a partir de l'any 1994 a Nova York, aconseguint fer baixar en menys d'una dècada en un 80% assassinats i violacions, i transformant la ciutat en guerra dels 80 en la gran urbs més segura d'Amèrica a finals dels 90.

I per què havien de caure totes, però Barcelona havia de caure primer? Molt senzill.

Caurien totes perquè després dels estudis de models comparats que havíem fet a l'associació (Suècia i França), podíem constatar que a Espanya estava succeint el mateix que en aquests països, però 15/20 anys després, i que la resposta política a aquest fenomen per part dels nostres dirigents era idèntica: negar el problema, assenyalar els que el denunciaven com un perill públic i no crear estratègies per solucionar-lo, senzillament perquè no hi havia cap problema.

Al cap de la Policia de Malmoe, Torsten Elofsson, la primera gran ciutat a tenir societats paral·leles dominades per grups criminals juntament amb Marsella, el van menysprear, assenyalar i insultar quan es va atrevir a dir que estaven perdent el control, que era qüestió d'uns quants anys i que el món que vam conèixer ja no seria el món on viurien els nostres fills: racista, feixista… el que és habitual en aquesta meitat de la població que a tot allò que no entén o no comparteix, en diu fatxa; estratègia goebbeliana de deshumanització de l'adversari, per així no haver de discutir-hi.

A més, va assenyalar una realitat empírica i no discutible, que els cognoms estrangers estaven molt sobrerepresentats entre els detinguts per delictes violents. Per què en vols més, a partir d'aquell moment va passar a ser un perillós nazi.

I tot per dir la veritat, la veritat que va esclatar a la cara dels habitants d'aquesta ciutat sueca només uns anys més tard, quan els fills no sortien de casa per por i les seves filles havien d'anar acompanyades a l'institut. Perquè són les nostres vides les que es condicionen, mai les dels polítics que prenen les decisions i assenyalen els dissidents. A les seves residències no impacten els problemes que ells mateixos creen.

I per què Barcelona havia de caure primer?

Doncs perquè allà, l'acció política accelerava el procés, creant allò que a Una Policia per al s. XXI anomenem zones de confort criminal. La tolerància, quan no la complicitat, amb la delinqüència de baixa intensitat (manters, llauners, okupes…), actua com a imant d'atracció per a la criminalitat qualitativa, de baixa freqüència, però alt impacte, i genera un escenari de degradació propici a l'escalada i la reincidència, els dos grans monstres a què la nostra política criminal no sap enfrontar-se; i així es vencen barris, i així es rendeixen ciutats.

La casa ocupada i la permissivitat, amb tota dinàmica il·legal a la via pública, envia el missatge que ningú vigila, per la qual cosa els elements de desviació social apareixen i es reprodueixen com a espores. Aquesta casa ocupada comença a ser un punt de venda de droga, el barri comença a deteriorar-se, els nous visitants augmenten el nombre de robatoris amb violència, els comerciants cada cop venen menys i alguns han de tancar.

Tot passa molt de pressa, i si ningú fa res, si ningú vigila, l'escenari de degradació serà un caos en pocs anys. Com menys vigilància i més degradació, més oportunitats per als llops. Així, un nombre molt elevat dels detinguts per terrorisme gihadista a Barcelona vivien a cases ocupades.

És un escenari creat des del poder polític i que, juntament amb el canvi del perfil demogràfic per interès, també polític, inunda una zona de nous pobladors que tendeixen a unir-se, com ha passat sempre a la història, tribalment, però que venen de cultures fallides on la violència és un ítem fonamental per dirimir conflictes i escalar a la piràmide social.

Com que els processos d'immigració són desbordats a l'espai i al temps, i, per tant, impossibles de gestionar; el que hauria de ser un actiu (immigració), es converteix en un problema per a tothom: els que arriben, els que hi són i els que ja hi eren i van arribar per vies legals.

Bé, per a tothom no. Les elits polítiques continuen vivint als seus palaus de vidre aliens als problemes que creen. Ells tenen escortes i cases amb videovigilància i seguretat privada.