De Dresden a Gaza

El pròxim 13 de febrer es compliran 79 anys de l'inici, a la matinada, del bombardeig que el 1945 va destruir la ciutat alemanya de Dresden. Foren dos dies d'onades successives d'avions britànics i nord-americans. Hi van participar més de mil aparells que llançaren milers de tones de bombes explosives i incendiàries. 

No va ser el lloc on els bombardejos van causar més víctimes civils —més en van tenir Hamburg i Berlín—, però Dresden s'ha convertit en el símbol de la destrucció d'una ciutat. 

 Les característiques de Dresden i les circumstàncies en les quals es va produir el bombardeig encara nodreixen la polèmica sobre la gratuïtat de l'atac, atribuint-lo a una finalitat diferent de l'estrictament militar. Fins llavors, Dresden havia evitat la sort de la major part de les ciutats alemanyes contínuament bombardejades des de mitjan 1943. Els dresdenians arribaren a creure que el seu valuós patrimoni arquitectònic els protegia.

Dresden com a ciutat conservava extraordinaris exponents del barroc com la Frauenkirche, l'església luterana de La Nostra Senyora, el palau Zwinger, inspirat en Versalles i que albergava la millor col·lecció de peces de la famosa porcellana de Meissen, la Hofkirche, la catedral barroca més imponent d'Europa, o la Semperoper, una joia de l'arquitectura de teatres, més la portentosa Altstadt, la ciutat vella amb els seus edificis medievals, renaixentistes i barrocs. 

La destrucció va ser fredament planificada i sistemàticament executada. A Dresden hi havia indústria, però estava situada a l'extraradi que no va ser atès per les bombes. La preparació de l'atac va començar amb la senyalització per avions especialitzats de l'àrea a bombardejar mitjançant bengales blanques de magnesi i marcadors de color vermell. L’Altstadt, on no hi havia cap objectiu militar, però era riquíssima en patrimoni arquitectònic i art, va ocupar el centre de l'àrea senyalitzada.

La ciutat vella va quedar arrasada per les bombes i per una tempesta de foc que va volatilitzar els materials i la carn humana. La població autòctona de Dresden era de 640.000 habitants, però en aquelles dates s'havia incrementat amb almenys mig milió de refugiats procedents de l'est fugint de l'avançada dels exèrcits soviètics. Es calcula que entre el 13 i el 14 de febrer van morir com a mínim 25.000 persones a més dels incomptables ferits i cremats molts dels quals moriren més tard. 

El febrer de 1945, dotze setmanes abans de la capitulació, Alemanya estava vençuda. Només hi cap una interpretació d'aquell bombardeig estratègicament innecessari: castigar la població civil i que el càstig físic més la destrucció del patrimoni cultural fos una lliçó indeleble en la memòria col·lectiva alemanya.

El bombardeig de ciutats, l'atac a la població civil, la represàlia i el càstig col·lectiu van ser molt presents en els debats i negociacions que sota els auspicis de les Nacions Unides van permetre la conclusió dels Convenis de Ginebra de 1949, en particular el IV Conveni relatiu a la protecció deguda a les persones civils en temps de guerra, i els Protocols Addicionals I i II de 1977, que, per fi, van establir les bases normatives del dret internacional humanitari, un progrés de la humanitat sencera, prohibint, precisament, tot el que va significar el bombardeig de Dresden. 

Avui aquell bombardeig seria qualificat de crim de guerra, un crim imprescriptible. Els responsables de llavors no van haver d'inquietar-se, el principi “cap crim, cap pena sense prèvia llei” els exonerava d'haver de respondre. 

Però, avui la norma existeix. El bombardeig indiscriminat de les localitats de la Franja de Gaza, que ja ha destruït o danyat greument el 75% dels immobles residencials, tota la infraestructura vital per a la subsistència de la població i ha causat més de 25.000 víctimes mortals i milers de ferits, opino que és un crim de guerra, que com a tal no prescriu, i que el responsable en tant que última baula de la cadena de comandament és el primer ministre de l'Estat d'Israel, Benjamin Netanyahu. 

La legítima defensa a la qual té dret l'Estat d'Israel no és això.