Bondadós en vida, miracler després de la seva mort: El Santet del Poble Nou

No se m'acut millor manera per començar un article sobre el Santet que fer-ho amb aquesta frase de Montaigne: “Una prova no petita de la mateixa bondat resideix a confiar en la bondat dels altres”.

Recordo dels meus llunyans anys infantils haver sentit parlar a casa meva, possiblement per part del meu avi matern i la meva mare, sobre un personatge que en un altre país hagués donat peu, possiblement, a diversos reportatges, llibres, o fins i tot la seva curta i bondadosa vida s'hagués endut la gran pantalla en alguna recreació més o menys encertada; m'estic referint a Francesc Canals i Ambrós —1877-1899—, més conegut per tots com el Santet (“santito”).

A la Ciutat Comtal, i encara més a la resta d'Espanya, són pocs els que en coneixen la història; no obstant, fa més d'un segle que la seva tomba atrau milers de persones que li rendeixen homenatge amb oracions, flors i regals, buscant-hi favors. Les visites al seu sepulcre se succeeixen malgrat el silenci —o potser indiferència deliberada— de l'Església, que prefereix obviar aquest personatge molt popular i aclamat per la seva bondat i santedat.

Abans de començar amb la seva història, comentarem, per evitar equívocs, que aquest Santet no deu ser confós amb un altre jove tocai seu de nom Francesc Pla i Sanyas, mort el 1918 als 25 anys, el qual va ser enterrat al cementiri de Sant Andreu del Palomar.

Igual que Canals i Ambrós, Pla i Sanyas va ser venerat com a sant pels qui el van conèixer. Fins i tot gairebé un segle després de la seva mort, encara n'hi ha que en recorden el nom. Resulta curiós que, a causa de la manca de documentació precisa o malentesos, s'ha confós a tots dos Francesc en algunes ocasions, incloent-hi algun treball periodístic poc documentat o on es toca d'oïda.

El personatge a què dediquem aquest article va néixer a la cèntrica plaça de la Llana, en una data indeterminada —se n'han donat diverses— de l'any 1877. Provinent d'una llar modesta, amb una família possiblement al capdavant d'una botiga de catifes i amb un pare probablement cec —un detall encara envoltat de debat—, des de ben petit va mostrar una inclinació, admirable i avui dia rara, cap a l'altruisme.

No només es va dedicar a assistir els qui l'envoltaven, coneguts o no, sinó que a més va exhibir des de petit una peculiar capacitat per predir esdeveniments, una habilitat que es va intensificar amb el temps. Amb el pas dels anys, es van anar potenciant les seves visions fins al punt que actualment no podem assegurar amb certesa quines van ser reals i quines invencions benintencionades i llegendes posteriors dels seus molts admiradors, però el seu llegat com a benefactor i vident roman indiscutible.

Amb tot just 14 anys, i per ajudar la seva família, en Francesc va començar a treballar als, aleshores, famosos magatzems El Siglo, els més antics d'Espanya, fundats l'any 1881. Al cap de poc temps d'estar en aquella empresa, s'hi havia guanyat l'estimació i afecte de tots els seus companys, sense que tan sols se'n tingui notícia d'algú que en parlés malament —cosa difícil en una gran empresa amb molts treballadors, com era el cas—, ja que a tots ajudava, fossin caps, companys o clients, i no va negar mai un favor a ningú.

No deixa de ser admirar que ajudés sempre els seus companys. Diferent hauria estat en el cas d'ajudar només els seus caps i superiors, pel fet que llavors podríem parlar simplement de menyspreable piloteig, clar i ras, una cosa que existia abans, existeix ara i continuarà existint sempre.

Ràpidament, es va fer públic que una part dels diners que li corresponien i, després de donar la part corresponent a la seva família, els repartia entre la gent més necessitada, encara que no els conegués. Ja en aquells anys, se'l va començar a conèixer entre tots els que tenien contacte amb ell com el Santet.

Tot i la seva bondat, eren força les persones que veien amb certa preocupació —alguns amb veritable temor— que les estranyes premonicions que Francesc tenia es convertien en realitat al cap de poc temps. A més, es va donar el curiós cas que fins i tot després de la seva mort, es van anar complint algunes de les seves premonicions, sent possiblement la més famosa i que es va popularitzar el paorós incendi que va arrasar gairebé totalment els magatzems El Siglo —25 de desembre de 1932—, més de tres dècades després de la seva prematura mort, i que Francesc en vida ja havia predit. Sembla que aquest incendi va ser degut a una imprudència amb una joguina elèctrica —possiblement un tren— que va començar a cremar en un dels seus grans aparadors.

Una de les premonicions més impactants va ser l'anticipació de la seva pròpia mort, anunciada per ell mateix abans de succeir el 27 de juliol de 1899, molt probablement a causa de la tuberculosi, en contradicció amb la teoria d'un incendi suggerida per alguns. La seva sepultura es troba al cementiri del Poble Nou, també conegut com De Levante, un dels cementiris més antics de Barcelona, establert el 1775 pel carismàtic i emprenedor bisbe valencià Josep Climent i Avinent.

Aquest espai va ser creat en resposta a una ordre real que instava a situar els cementiris fora de les urbs per millorar les condicions sanitàries. El disseny actual, obra de l'arquitecte italià Antonio Ginesi, s'erigeix sobre un lloc anteriorment profanat per les tropes napoleòniques el 1813 i va ser consagrat de nou el 1819 pel bisbe Sitjar.

Poc després de ser enterrat, algunes companyes de treball que el van conèixer i van tractar personalment van agafar per costum visitar la seva tomba després de casar-se i oferir el ram de flors nupcial al difunt. En algun moment, impossible de precisar actualment, algú va assegurar que havia demanat al difunt un favor i aquest, des del Més Enllà —si escau sens dubte el Cel, segons molts— li ho havia concedit.

Aquella creença es va estendre ràpidament entre els empleats dels magatzems El Siglo i, més tard, el rumor es va expandir de boca a boca per tota la ciutat i poblacions veïnes. Com a conseqüència, grans quantitats de gent de tota mena social acudien a la tomba a posar flors, deixar alguna petita ofrena —normalment figuretes religioses, peticions per escrit o estampes— i demanar fervorosament alguns favors.

Segons la tradició popular, molts d'aquells favors eren realment concedits pel Santet i fins i tot es van realitzar alguns veritables miracles —normalment curacions sense cap explicació, principalment de nens o nadons—, encara que segons sapiguem no es guarda cap prova documental i fiable. Sempre es devia resar prop de la tomba i demanar-ho directament al Santet, el qual se suposava que des del Cel escoltava sempre, amable, bondadós i somrient, les peticions. És encara recordada pels més grans dels seus fidels, la invocació que va fer una pobra dona en veure que el seu net seria atropellat per un vehicle que avançava molt de pressa cap a ell i, en invocar instintivament el benèfic Francesc, el seu net va salvar la vida, gairebé miraculosament.

Amb el fort apogeu de l'espiritisme —del qual ja parlem en un altre article anterior—, fa anys, l'investigador barceloní Julio Roca Muntanyola, un dels pioners en la investigació paranormal al nostre país, va comentar en un congrés celebrat a Núria que alguns grups d'espiritistes barcelonins van realitzar diverses sessions espiritistes al costat de la tomba i que fins i tot algunes persones havien assegurat que la imatge gentil i sempre bondadosa de Francesc es podia observar de vegades entre les làpides properes.

Fora com fos, la fama miraclera del Santet va créixer dia a dia fins molt entrada la segona meitat del segle XX. Encara avui, més d'un segle després de la seva mort, força persones, generalment grans, encara que sembla que n'hi ha de totes les edats, acudeixen a pregar, a implorar favors o senzillament a deixar algunes flors, estampes, peticions, figuretes al costat de la tomba d'algú que, a més d'unes innegables facultats parapsicològiques —clarividència i premonició—, va ser una persona realment BONA, per la qual cosa molta de la gent que el va conèixer ho va considerar un veritable “sant”, encara que l'Església sempre hagi ignorat la seva existència.

Diversos nínxols expressament habilitats per recollir les ofrenes que encara avui fan els visitants al cementiri ens demostren la fe que alguna gent continua tenint al Santet. Una visita a l'antic cementiri del Poble Nou, a més de ser un interessant passeig per l'arquitectura funerària de Barcelona, d'interès cultural i artístic indubtable, mereix una parada obligatòria davant la tomba on reposen les restes d'una persona molt jove que va ser considerada “sant” en vida i “miracler” després de la seva mort.

Vivim temps materialistes i, de vegades, deshumanitzats. Diàriament, observem com molts joves són incapaços d'ajudar o cedir el seu seient a persones grans o dones embarassades, ja sigui a causa de manca d'educació i civisme o d'estar enganxats com a autòmats al mòbil. En altres ocasions, veiem (i patim) com es comporten com a veritables vàndals, destruint el mobiliari urbà o no respectant la gent gran.

Suposo que precisament per tot això, pels nous temps que ens ha tocat viure, alguns comprenem més que mai que el jove Santet, que des dels primers i més tendres anys va ajudar tots els que ho necessitaven, mereix ser recordat com un veritable sant —portat o no als altars—, ja que oblidar-ho seria tant trist com injust.