Berlanga, Barros, Bilbao i les trinxeres

Un mes d'abril del 1953, al castís cinema Callao de Madrid, es va estrenar la pel·lícula “Bienvenido, Míster Marshall”. La genialitat de Berlanga, l'anarquista que va combatre a la Divisió Blava, té difícil imitació.

Les seves pel·lícules, com El Quixot, són elogiades fins i tot per aquells que ni tan sols les han vist, però que serien incapaços de reconèixer-ho perquè quedaria en dubte la seva presumpció d'intel·lectuals, guanyada a pols amb la subscripció mensual al Cercle de Lectors que els obligava a comprar un llibre al mes i que, a base d'un parell de lustres, aconseguien decorar la prestatgeria del saló amb un munt de volums pintons, orfes de punts de llibre, anotacions o empremtes dactilars. Un cop s'omplia la prestatgeria i els llibres començaven a destorbar, el pobre senyor, que venia fins a la porta de casa, carregat amb tants quilos de saviesa, era despatxat després d'anys de fidelitat literària.

Aquells salons dels vuitanta amb sofàs d'escai, mobles protegits per mocadors de ganxet i televisions que subjectaven figuretes escultòriques, records d'algun viatge o de l'enyorança de la procedència del propietari; van ser el lloc on molts vam conèixer Pepe Isbert, Manolo Morán o el floc acaracolat d'Estrellita Castro, com a contrapunt a l'invencible Tarzan dels dissabtes a la tarda.

L'Espanya en blanc i negre ha quedat reduïda als inferns per les noves generacions perquè s'ha establert el mitologema que no es podia ballar, ni cantar, ni llegir, ni jugar als carrers. Es copulava amb la llum apagada, la gent era trista i estava prohibida la felicitat. Com si el país, per manca de llibertats democràtiques, també hagués perdut l'ànima. No hi ha res pitjor per recordar la història que la manca de sentit comú.

Berlanga demostrava que no era així. El règim, després d'anys d'aïllament internacional i d'incertesa, pujava a la taula de salvació que li tendia l'Oncle Sam. Els Pactes de Madrid, que es van subscriure al setembre d'aquell any 1953; proporcionaven a Espanya ajuda militar i econòmica a canvi del desplegament de Bases americanes a la geoestratègica Península Ibèrica.

Eisenhower, l'en altre temps general dels Exèrcits que van derrotar l'Eix, es passejava per Madrid amb cotxe descobert amb el seu nou aliat baixet i uniformat, que li mostrava orgullós les mostres d'adhesió. Un gratacel apareixia amb els llums de les finestres enceses per llegir IKE, el sobrenom del president nord-americà. Públic a quatre files per cada costat bellugant banderetes perquè el règim mostrés la seva cara més amable i artificial. Tot un espectacle acuradament organitzat que simbolitzava l'entrada d'Espanya al bloc Occidental perquè els americans preferien una dictadura de tall capitalista que la possibilitat de tenir una talaia de Stalin a l'Europa més allunyada de Moscou.

El guió va ser escrit per un anarquista divisionari, Berlanga; un falangista, Miguel Mihura i un comunista a les planes, Juan Antonio Bardem. Entre tots tres van fer una crítica amable a tots els aspectes de la societat de l'època.

Les virtuts i els defectes de l'Espanya rural amb el seu capellà, alcalde i gentilhome incorruptible; tots a l'afany d'aconseguir una mica millor. Amb el sabelotodo, oportunista i xerraire, interpretat colossalment per Manolo Morán. Un riure's de nosaltres mateixos i de la identificació d'Espanya amb el folklore andalús que aporta aquesta cançó magistral, la melodia de la qual és impossible no recordar i amb una lletra que introdueix meravelles com: “Els ianquis han vingut, olé salero, amb mil regals, ja les nenes boniques les obsequiaran amb aeroplans, amb aeroplans de raig lliure que talla l'aire, i també gratacels, bé conserveu-vos en "frigidaire"”.

Berlanga va repetir genialitat en diverses pel·lícules més i ens va deixar una Vaquilla morta, presa dels voltors, enmig dels que es mantenen a la seva trinxera sense baixar al centre a canviar tabac o paperet.

Els nostres avis van decidir abandonar la poliorcètica i donar-se la mà, encara que algun hagués de tapar-se el nas per evitar l'olor de mort.

A qui interessen les trinxeres? Als “huns i als hotros” que refugien la seva mediocritat en el posicionament, en apuntar la impostura del contrari, en estar amb mi o contra mi i en l'exhibició permanent de la manca d'estil, de classe, de contenció i de la més bàsica educació. Una població atrinxerada no canvia de bàndol, no s'acosta al centre a canviar tabac, es manté a les seves posicions amb les armes prestes a disparar davant de qualsevol soroll o moviment.

Berlanga va desplegar un talent encomiable en poder esquivar els censors que no van veure, o no van voler veure, la profunda crítica dels guionistes; no tant la societat de l'època, com la mateixa estructura política, local i provincial.

Fa poques setmanes es va estrenar una pel·lícula molt a l'estil Berlanga: “Tratamos demasiado bien a las mujeres”, amb guió de Miguel Barros i direcció de Clara Bilbao, acompanyada per un extraordinari elenc d'actors.

La vocació del guionista introdueix el valor de fer comèdia amb els guerrillers del Maquisard espanyol, protegits per la dignitat que proporciona el romanticisme de la derrota. Presenta un grup de maquis com a soldats eficients però desastrosos en molts altres aspectes. Ironitza amb la ignorància, la ideologia, les conviccions, l'heterogeneïtat, la carn de canó i el masclisme condescendent i protector que no veu el perill després d'un vestit blanc i l'olor de perfum barat.

Els censors d'avui no s'amaguen darrere els vidres gruixuts d'unes ulleres de miopia ni s'asseuen en foscos despatxos amb un bolígraf de tinta vermella que subratlla paràgrafs sencers. Avui es refugien a les xarxes socials, molts d'ells amb nom fals i un avatar hortera, perquè per insultar-lo, l'anonimat covard permet mostrar la mesquinesa sense haver d'avergonyir-se. El gènere humà no va gaudir mai de tal emmascarament per treure cap a fora la seva naturalesa real. Llançar la pedra i amagar la mà presenta una gran varietat de plataformes desplegades al seu servei.

Només cal llegir algunes crítiques a la pel·lícula per adonar-se de la censura “moral” a què estem sotmesos. Cal fer-ho tot amb el màxim respecte per no ferir sentiments dels qui no estan disposats a respectar els dels altres.

Som, cadascun de nosaltres, un conjunt de contradiccions que es veuen més acusades a mesura que creixem intel·lectualment. Per això em sorprenc quan l'escepticisme té tan pocs adeptes, quan cedim impàvids a discursos infantils, tot sabent que cada vegada ens enganyen personatges amb menys talent. Si féssim un exercici d'honestedat, a les converses de bar estaríem molt més d'acord. Menys en allò de la ceba a la truita, que això ni és truita ni és res.

Els que ens volen dividits despleguen les seves arts perquè les trinxeres s'excavin a tots els camps. El cinema n'és un, però no l'únic. Exercicis com el de Barros i Bilbao, allunyant-se de dogmes i de la meretricitat al políticament correcte, són molt recomanables.

No entraré en la qualitat o els aspectes tècnics perquè en soc un ignorant, però no puc deixar d'elogiar la valentia per intentar esquivar la censura de les trinxeres i travessar línies vermelles. No sé si la pel·lícula és bona o dolenta, però és diferent i això s'agraeix, tant com algunes crítiques que l'únic que demostren és que no n'han entès gens ni mica. De manera que, també siguin escèptics amb això que estan llegint ara mateix.

A mi, que mai vaig tenir vocació de buldero, amb qui se'n va al llit el guionista, la directora, la productora o els actors. Quina música escolten, si prefereixen les tripes picants o amb cigrons, si porten els seus fills a un col·legi privat o si les seves contradiccions són més grans que les meves, me la porta al paire. La llibertat no és només el dret a votar qui t'enganyarà els pròxims quatre anys; també ho és a poder fer el que et doni la real guanya sempre que no perjudiquis el veí.

La majoria de nosaltres ni tan sols nedàvem en una bossa escrotal l'any en què Berlanga va estrenar la seva pel·lícula i, malgrat tot, som capaços de reconèixer aquesta Espanya com a part del nostre passat. Les altres dues B del trident d'avui, Barros i Bilbao, també aconsegueixen que la reconeguem.

Els llops, als caus, necessiten una provocació per sortir a camp obert i abandonar el forat. Benvingudes siguin aquestes provocacions, encara que el que s'hi atreveixi surti rosegat com els pans del Lazarillo.

Necessitem riure'ns una mica més de nosaltres mateixos i reflexionar perquè ser objectius és impossible, però ser honestos és imprescindible. I a vostè, com li agraden les tripes?