Esperant Mankiewicz

De totes les anècdotes del Procés, crec que la meva favorita passa el 2017. Quan la Guàrdia Civil ja tenia punxades les comunicacions de la Generalitat, va quedar gravada una conversa entre un parell d'alts càrrecs de la Conselleria d'Economia. Una mica nerviosos, comentaven que Elsa Artadi els havia demanat que es donessin empenta amb les estructures d'Estat . Una mica endarrerits amb la construcció nacional, un preguntava a un altre: “Escolta, creus que per divendres tindrem acabat un Banc Central?”

Un bon amic meu, amb més talent per a l'humor càustic que jo, sol dir que el Procés és una sèrie el guionista del qual no sap com acabar i així, temporada a temporada, no hi ha qui visqui amb personatges cremats, trames avorrides, audiències captives i trops desgastats.

La veritat és que, el 2012, qui tenia consciència política tenia una opinió respecte del moviment independentista. És més, tenia opinió, trinxera i ganes de militar. Vivim les ocurrències del president Mas i participem en els estèrils debats sobre el sintagma de torn: al pacte fiscal el va seguir el fantasiatge amb esdevenir Estat lliure associat; a les eleccions anomenades plebiscitàries li va succeir l'impossible empat a l'assemblea de la CUP; de la por del corralito passem als vuit segons “constituents”.

Patim els llaços, les vies, les cadenes, els lemes, els tractors. Ens sabíem l'elenc de l'opereta, ara els retractats. Vam haver d'empassar-se amb el silenci modernet de la burgesia que, per no passar per carca, va preferir riure les gràcies a l'Estat Major. Europa ens mirava i ells es miraven el melic.

Cal agrair a l'hat de superflus que van dirigir la política i el discurs catalans la darrera dècada, el llegat que ens deixen: estancament econòmic, asfíxia fiscal, angoixa hídrica, perplexitat educativa, poca traça energètica, fragmentació política i buit estratègic. Crec que només un càrrec de confiança d'ERC podria dir que avui estem millor que ahir.

Ara bé, l'anterior descripció ens podria portar a diagnosticar que la societat catalana “està farta”. De totes les lectures que es fan en política, és la que menys m'acostuma a agradar perquè és mandrosa i encamina malament les decisions de la comunitat.

Aquestes eleccions, que podrien suposar un cop de volant radical —o no, sóc un pèssim predictor— veuran sublimar una pulsió molt catalana: la referència de poder. La majoria decisiva catalana, més enllà dels seus sòls polítics, sol buscar el líder que vesteixi bé el comandament i que pugui garantir una correspondència doble: que compleixi el que s'ha promès a casa; que a Madrid no li prenguin els cabells.

Un dels èxits del PSC és tenir personalitat pròpia, no de sucursal: el ball al so nacionalista n'és el millor exemple. Forces noves i velles busquen el nou Pujol no tant per fervor patri, sinó per seguretat executiva i l'error Berenguer d'Aragonès ha estat no adoptar mai la pompa de president. ERC no ha sabut aprofitar l'excepció històrica que ha suposat ostentar la Generalitat, i ara, deglutit al Sant Jerònim per la “majoria progressista” i empetitit a Ciutadella, rescata èxits d'ahir, com el referèndum.

Així, les eleccions que tenim al davant no tractaran ni de la gestió, ni de la independència. Tractaran, fonamentalment, sobre el poder. Quan Junts saqueja Sánchez i aconsegueix una promesa competencial i una amnistia, aconsegueix conjugar la dialèctica del poder. Quan Aragonés acudeix al Senat a pregar el dret d'autodeterminació, no passa d'un entreteniment exòtic de províncies.

El poder, en aquest sentit, requereix alguna cosa més que aritmètica parlamentària. Exigeix projecte, autonomia, veu i convicció. La dreta constitucionalista no ha de caure en la temptació de plantejar un “projecte per a l'encaix de Catalunya”, sinó de dissenyar un projecte de poder.

El votant premiarà el guió perquè s'ha empatxat de refregits.