Turull, 'ho faria millor'

Jordi Turull és un personatge de l'esfera pública de Catalunya en una certa manera “entranyable”, l'ha espifiat en gairebé tot. Ha estat en llocs i en moments d'alta tensió, amb freqüent desafortunada oportunitat. Va prestar testimoniatge en el judici contra els 20 acusats pel setge al Parlament el juny de 2011, actes que va considerar “un cop d'estat encobert” (sic). 

Va ser portaveu del Govern en la jornada del “cop constitucional” de l’1-O de 2017, es va quedar a Barcelona i va ser processat. El van presentar com a candidat a la investidura com a president de la Generalitat el febrer de 2018, sense poder acabar el tràmit  perquè va ser detingut, jutjat i condemnat a 12 anys per la seva participació en la temptativa de secessió de Catalunya. 

Va passar per la presó de 2018 a 2021, va ser indultat pel Govern que menysprea, però continua inhabilitat. Om diria que tot li surt malament —fins i tot ha sofert un infart, que li desitgem sense seqüeles—, si es fa abstracció de la naturalesa de la causa del seu compromís personal: “lluitar per la independència de Catalunya”, “la més noble” (per a ell), que no podia sortir bé, perquè no reuneix absolutament cap de les condicions imprescindibles per a la viabilitat.

Malgrat tanta evidència, Turull persisteix i insisteix. En una recent entrevista publicada a El País, diu que “ho faria millor”, referint-se a l’1-0 de 2017. En el marc dels drets i llibertats de l'Espanya democràtica que rebutja, Turull és lliure de repetir els actes inútils que el perjudiquen personalment, però com a personatge que actua en l'esfera pública —és secretari general de Junts, partit que en les eleccions del 23-F 2023 va obtenir 392.000 vots—, té una responsabilitat, en primer lloc, ètica que l'obliga a avaluar el cost social dels seus actes públics i, després, la d’argumentar allò que afirma. 

Què entén Turull per “ho faria millor”? Està obligat a explicar en què consisteix aquest “millor”, susceptible de conseqüències socials importants. La frivolitat de la xerrameca altisonant i buida és una llosa que aixafa i degrada la política, que, al capdavall, és el “govern de les coses”.

 Turull deixa tota l'entrevista amarada de displicent superioritat moral: “no som aquí per salvar a Espanya de res, Espanya que se salvi, si vol”, i d'aquesta frivolitat tan fora de lloc: “no renunciarem a la unilateralitat” i “ho faria millor”.

Quin cansament! Portem més d'una dècada amb aquesta frivolitat, més del terç d'una generació immersa en un deliri de no-coses, mentre les coses de cada dia es descuren i es podreixen. Són, a tot estirar, aquelles “minúcies” a les quals es referia Quim Torra en contrast amb la grandesa de la independència.

Ens calen polítics que retornin les coses al seu lloc cabdal, que s'ocupin de les coses de la sanitat —d'aquestes llistes d'espera insuportables—, de les coses de l'educació —d'aquest fracàs escolar estructural—, de les coses de la seguretat —d'aquesta necessitat de seguretat física i social—. Necessitem polítics que prenguin partit a favor de la, aquesta sí que molt noble, causa dels més d'1.650.000 compatriotes catalans en risc de pobresa o exclusió social, als quals Turull i el seu representat, Puigdemont, ignoren o es burlen de la seva desgràcia amb la perversa fal·làcia que la independència és la solució dels problemes de Catalunya. 

Turull no és aquest polític necessari, ni tampoc el seu representat, l'absent Puigdemont, que encapçalarà la candidatura de Junts. Aquests personatges són figures públiques d’una classe que comprèn des de xerraires a predicadors de causes socialment inútils o només útils per als qui les defensen. 

En la cita electoral del pròxim 12 de maig encara els creurà i votarà molta gent, però l'esperança, fundada en el cansament i en la necessitat de recuperar col·lectivament el temps perdut, és que ja no puguin continuar “no governant” Catalunya, la societat de la qual té ben merescut sortir del cansament de les no-coses per entrar en la normalitat de les coses conflictives.