L'AVE a l'estiu

El tren d'Alta Velocitat, altrament dit AVE a Espanya, ha passat de ser un mitjà de transport fiable i eficient a una aventura en cada viatge. Més encara durant els mesos d'estiu, on hom ha d'encreuar els dits perquè surti amb puntualitat, no es produeixi cap avaria a mig trajecte, no et toqui un cotxe ple de nens malcriats desatesos pels pares o passatgers que col·loquen les maletes on els dona la gana. Sí, l'AVE a l'estiu és un infern.

La concepció del tren d'Alta Velocitat a Espanya, ja fa poc més de quaranta anys, va ser errònia des d'un bon principi. Les presses de l'aleshores president del Govern espanyol, el sevillà Felipe González, per inaugurar un tren ràpid entre Madrid i Sevilla, coincidint amb l'Exposició Universal de les Cultures, va fer cometre a les autoritats d'aquell moment el primer desencert: que la primera línia fos un Madrid - Sevilla i no un Madrid - Barcelona, amb més potencials usuaris i amb major rendibilitat, com s'ha demostrat fins ara.

El segon gran error, per a servidor, va ser la concepció radial de l'Alta Velocitat, és a dir, que totes les línies hagin de passar per Madrid. Impossibilitant així connexions en menys de dues hores entre Barcelona i València o reduint molt el trajecte amb Bilbao o Santiago. Però a més, mentre es creaven noves línies d'AVE, algunes de molta dubtosa necessitat i viabilitat social o econòmica, s'anaven deixant morir línies de mitjana distància o tren convencional que prestaven un servei digne i útil, possiblement molt millorable, i que avui es troba a faltar.

Ja sé que, tot el que els he explicat en els darrers dos paràgrafs, era prescindible. Però així s'entén millor l'aposta fallida per l'Alta Velocitat a Espanya, amb el gran darrer error provocat per la liberalització del servei, no fa tants anys, amb una promesa de popularitzar el servei i facilitar que tota la ciutadania pogués viatjar a Madrid a un preu i en un temps raonable. Evitant, a més, la contaminació dels avions. Com si a Madrid no tinguéssim prou saturació turística, au vingueu, que com més serem més riurem (dels embussos de vianants i de cotxes).

Aquesta liberalització ha posat al mercat moltes més places d'Alta Velocitat. Sí, és cert. Però no necessàriament ha facilitat l'accés als trens, ja que en molts casos les tarifes han pujat. Però a la gent, malgrat queixar-se molt de no arribar a finals de mes, segueixen comprant bitllets. En alguns casos, ben segur, fins i tot finançant les vacances. Però a viatjar s'ha dit. El problema d'això és que l'AVE, que abans sabies que et deixava a destí minuts abans de l'hora prevista d'arribada, podent planificar així reunions o cites a la ciutat de destí, s'ha convertit avui en un mar d'incerteses.

A vegades, a l'hora prevista, ni tan sols hi ha el tren a la via adjudicada. A mig camí, d'altres, es para. I sense cap mena d'informació, passa el temps i ningú et diu quan arribaràs. Fins a set hores, hi ha gent que ha hagut de romandre a l'interior del vagó. Això és culpa d'aquesta liberalització, d'aquesta popularització del tren, d'aquest 'a viatjar tothom', tot i que sigui demanant un préstec. 

En resum, aquell AVE còmode, amb personal amable, que et donava uns auriculars i unes tovalloletes amb olor de llimona, s'ha convertit avui amb una jungla, tant pel tipus de passatger que l'utilitza com per la inseguretat en el temps de trajecte. El personal és poc empàtic, molts cops perquè ni ells tenen informació per oferir a l'usuari, els trens ja no estan tan nets ni cuidats com estaven, i els interventors ja no demanen callar als nens cridaners de l'estiu, ni als que parlen amb la família o amics a crits més d'una hora seguida per telèfon, ni tampoc exigeixen que els passatgers col·loquin el seu equipatge als compartiments per a tal efecte -com diu la locució gravada, que si és en directe, a vegades et fots un fart de riure del català que parlen alguns-, per permetre caminar per dins els vagons o garantir la seguretat de tots.

He escrit aquest article, sí, per desfogar-me en part per les enormes cues que hi ha a l'estació d'Atocha i que m'han fet perdre un tren, malgrat arribar amb certa antelació; per la quantitat de passatgers poc civilitzats que viatgen al nou tren i pels pares que no són capaços de fer creure als seus fills i per vostè, la passatgera que duc al seient del costat, que ha estat més de 40 minuts llegint la pantalla del meu ordinador, mentre escric un reportatge pel diari. Déu vulgui que no sigui una espia i vengui la informació a algun altre company, que m'ha costat molt aconseguir-la. A vostè, senyora desconeguda, espero que li agradi aquesta columna estiuenca!