Llum OFF, Sánchez ON

No soc expert en el funcionament del sistema elèctric espanyol. Vull començar aquest article deixant-ho clar. Ho adverteixo perquè, pel que sembla, en aquest país qualsevol titular polèmic amb certa rellevància en l’àmbit polític converteix periodistes i polítics de tota mena en oracles multidisciplinaris. Els mateixos que ahir confonien un volt amb un watt avui dissertaran sobre tarifes dinàmiques amb la solemnitat d’un Nobel de Física. En aquest sentit, el greu no és que un ciutadà qualsevol —com qui escriu— ignori les interioritats de la xarxa elèctrica espanyola. El veritablement alarmant és que aquells que l’haurien d’entendre improvisin solucions i assenyalin culpables entre titulars i tuits.

Dilluns passat, mentre el subministrament elèctric jugava a fet i amagar amb tot el país i part d’Europa, em vaig quedar sense llum. Dotze hores. Un lapse de temps més que suficient per prendre consciència de dos axiomes als quals no havia parat atenció: el primer, que la bateria del mòbil és més efímera que les promeses electorals; el segon, que la foscor no només apaga les bombetes, sinó que també encén pensaments que alguns fa temps que eviten. Precisament d’això vinc a parlar: de promeses insatisfetes, de discursos buits i d’una gestió política que, un cop més, es va mostrar incapaç d’anticipar i d’afrontar adequadament allò que va passar.

Se’ns havia dit per activa i per passiva que era impensable que a Espanya passés el que alguns anomenen blackout, que no és altra cosa que la pèrdua del subministrament d’energia elèctrica en una zona determinada. Sense anar més lluny, corria l’any 2022 quan el president del Govern es burlava al Senat davant de Feijóo, adduint que mai tindria lloc a Espanya un apagament “ni cap d’aquelles escenes apocalíptiques que evoca la dreta i els mitjans que l’animen”. Doncs bé, com sol passar la major part de les vegades que Sánchez i el seu Govern afirmen alguna cosa categòricament, el temps ha demostrat que, o bé no sabien de què parlaven, o senzillament mentien sense cap dissimulació.

Això és exactament el que ha tornat a fer el president Sánchez: afanyar-se a assenyalar aquells que ell anomena de manera espúria operadors “privats”, sense ni tan sols conèixer (o això afirma) la causa real que va originar la caiguda sobtada de la xarxa elèctrica durant llargues hores. Abans de continuar, convé recordar que a Espanya el sector energètic està sotmès a una intensa regulació legal que, entre altres coses, col·loca l’empresa Red Eléctrica Española (REE) com a transportista i operador únic del sistema elèctric, fent-la responsable de garantir un subministrament continu i de qualitat a tot el país.

Per tant, la pregunta lògica que cal fer-se és si REE és una empresa pública o privada. Jo em limitaré a oferir una sèrie de dades al respecte perquè vostès en treguin les seves pròpies conclusions. En primer lloc, han de saber que aquesta empresa està participada en un 20% per la Sociedad Estatal de Participaciones Industriales (SEPI), un organisme estatal que actua —segons la seva pròpia definició— com a “instrument estratègic en l’aplicació de la política dissenyada pel Govern per al sector públic empresarial”.

Aquest 20% no és casual. La normativa vigent —en concret, la disposició addicional vint-i-tresena de la Llei del Sector Elèctric— obliga la SEPI a mantenir com a mínim un 10% del capital de Red Eléctrica Corporación S.A., la societat matriu de l’operador del sistema elèctric. A més, la llei imposa fortes limitacions a la resta d’accionistes: aquells que tenen relació directa o indirecta amb el sector elèctric no poden exercir més de l’1% dels drets polítics; aquells que no tenen aquesta relació tampoc poden superar el 3%, fins i tot si tenen fins a un 5% del capital —el màxim permès per llei per a qualsevol accionista individual—. L’objectiu sembla clar: garantir que l’operador elèctric nacional actuï amb independència davant d’interessos privats i sota una supervisió pública efectiva. Almenys, sobre el paper.

El curiós és que amb un marc legal tan clar, el Govern sembla més interessat a buscar caps de turc que no pas a assumir la seva pròpia responsabilitat. Si Red Eléctrica falla, no només falla una empresa, sinó també el model de governança que ells mateixos han dissenyat —i del qual són coresponsables—, especialment quan el president de REE és nomenat amb el vistiplau del Govern. Per mostra, un botó: Beatriz Corredor, exministra del PSOE i actual presidenta de l’empresa —el Consell d’Administració de la qual està format per fins a 6 ex alts càrrecs del PSOE—, és una persona que no té formació tècnica en energia, però això no ha impedit que ocupi un càrrec clau pel qual percep prop de mig milió d’euros anuals. A més, des de l’apagada, la seva única contribució ha estat aclarir que no pensa dimitir —cosa comprensible, encara que poc tranquil·litzadora—.

En aquest sentit, si el sistema està dissenyat per evitar que cap interès privat domini el mercat, com pot ser que ningú assumeixi responsabilitats quan el país sencer es queda a les fosques? On són la prevenció, la transparència i, sobretot, la rendició de comptes d’aquells que van dissenyar i van avalar aquest model? La resposta és evident: sepultada sota la mateixa retòrica buida que converteix cada crisi en un exercici d’escapisme governamental.

En definitiva, tot sembla indicar que quan Sánchez exigeix responsabilitats apresurades i grandiloqüents contra operadors “privats”, el que en realitat fa és assenyalar un mirall. Perquè en aquest sistema, amb aquests equilibris i amb aquesta supervisió legal, l’Estat no és un espectador innocent, sinó un actor central. I si l’actor principal no sap què passa a la seva pròpia obra, el problema no és el guió, sinó el director. Per tot això, i a la vista de les explicacions ofertes, sembla evident la intenció del Govern de posar-se la bena abans que es produeixi la ferida. Res sorprenent, d’altra banda, venint d’un Executiu que ha convertit l’engany en política d’Estat i la impunitat en el seu únic programa.