Ara toca passar pàgina

Des de l'octubre del 2022, Pere Aragonès ha estat governant amb un suport parlamentari més aviat raquític de 33 diputats, d'un total de 135. L'abrupta sortida de Junts del Govern va deixar l'Executiu d'ERC tocat, però no enfonsat. Davant d'aquesta situació de feblesa evident, el més assenyat hauria estat explorar la via per formar coalició amb els dos partits que l'any passat van donar suport als Pressupostos.

En algun moment, va semblar que hi havia possibilitats reals per reeditar un tripartit. Feia aquesta sensació perquè tant als comuns, com als republicans i als socialistes els interessava el sí a tres bandes, és a dir, aprovar els Pressupostos de Barcelona, de Catalunya i d'Espanya, uns governaven l'Ajuntament de la capital, els altres la Generalitat i Pedro Sánchez podria continuar amb la majoria que el va investir. Tot i això, els republicans van preferir arribar a acords puntuals, abans que compartir poder.

El panorama electoral es va precipitar a Catalunya amb la negativa dels comuns a permetre la tramitació dels pressupostos per a aquest any. Aquesta situació va agafar Junts amb el peu canviat, obsessionats, com estaven, a capitalitzar l'èxit de la llei d'amnistia i als preàmbuls d'una dura negociació dels pressupostos generals de l'Estat per al 2024. L'avançament electoral va fer modificar bona part dels plantejaments polítics, tant dels partits catalans com del mateix Govern central, que va renunciar a presentar els comptes per a aquest any i tots ells es van marcar com a objectiu prioritari el 12M.

Ara, estem a poques hores de fer el nostre dret a votar. Dir que estem davant les eleccions més importants és un tòpic que, de tant fer-lo servir, s'ha desgastat. Tot i això, en aquesta ocasió és una gran veritat.

Quan aquest pròxim diumenge, els ciutadans de Catalunya anem a les urnes, decidirem entre continuar encallats, dividits i enfrontats, com ho hem estat aquests darrers deu anys o, girar full, mirar al futur i encarar una etapa de progrés i concòrdia, on l'atenció a les persones i al benestar dels ciutadans siguin l'eix vertebrador de totes les polítiques.

A Catalunya bufen vents de canvi. Per molt que alguns s'entestin a aferrar-se a velles entelèquies, això ara són pantalles superades. Ha arribat el moment de revalidar els grans triomfs que va aconseguir el PSC a les últimes eleccions municipals del 28 de maig ia les generals de 23 de juliol.

Nacionalistes i independentistes sempre han considerat els socialistes com l'enemic a batre. Tot i això, el socialisme català ha tractat, sovint, amb massa benevolència el nacional-independentisme i el seu entorn ideològic més proper.

Aquesta situació no sorgeix per generació espontània. En opinió de prestigiosos historiadors, el nacionalisme enfonsa les seves arrels al carlisme del segle XIX que, encara que derrotat pels liberals de l'època, va arrelar amb força tant al País Basc com a Catalunya, evolucionant cap al nacionalisme.

Més tard, ja amb una democràcia incipient, l'affer Banca Catalana va venir a trastocar el que hauria hagut de ser el normal desenvolupament democràtic i la recuperació de les institucions catalanes que van acabar sent monopolitzades pel pujolisme i estigmatitzant el PSC.

No és casual que, durant dècades, fins i tot avui, a la Catalunya interior, els socialistes siguin considerats botiflers. Ser socialista allà pot esdevenir una conducta de risc en determinats moments i llocs. Amb els tripartits de Maragall i Montilla semblava que la situació es podia normalitzar, però l'excés de soroll mediàtic, algunes accions governamentals poc afortunades i la crisi econòmica van posar fi a aquella etapa de normalització i vam entrar en una altra que, pel bé de tots, hem de cancel·lar.

I en aquestes estem. Ara ens toca girar full. Aquestes eleccions al Parlament són molt determinants.

Hem de decidir si es produeix un canvi substancial en l'equilibri polític o continuem encallats en allò que s'ha anomenat la dècada perduda. És a dir, continuar amb l'agonia processista que ens ha portat a un atzucac o posem el comptador a zero i iniciem una nova etapa.

En aquest context, és crucial que els partits independentistes no sumin 68 escons que donen la majoria absoluta al Parlament. Això significaria que la probable victòria del PSC podria ser vàlida per governar i fer factibles fórmules de govern i/o col·laboració que ens alliberin d'aquesta teranyina en què estem atrapats i es posin en pràctica polítiques de retrobament, normalització institucional i recuperació econòmica.

Hem de ser conscients que en aquesta ocasió tenim l'oportunitat de clausurar un dels períodes més grisos de la nostra història democràtica, recobrar la cohesió social i iniciar una etapa de benestar i progrés que ens torni a situar com a ciutadans i com a país entre els llocs amb més qualitat de vida i més desenvolupats d'Europa; aconseguir-ho de nosaltres depèn.