Ara, Catalunya

Les últimes setmanes, hem estat tan pendents de les negociacions i acords de les forces polítiques per investir Pedro Sánchez que, potser, hem desatès una mica el flanc informatiu català i, malgrat això, aquí també han passat coses. Ara, amb Sánchez de president, amb caràcter general, i amb el Govern renovat, és el moment de tornar a una certa normalitat, mentre la situació ho permeti.

Si al conjunt d'Espanya han estat l'extrema dreta i la dreta extrema els que han sortit al carrer, primer i han provocat aldarulls, després; aquí, alguns dels independentistes més hiperventilats, encara que no han tallat ni carrers ni avingudes, de moment, s'han dedicat a fer declaracions, intoxicar a les xarxes i a llançar manifestos en contra dels acords del PSOE amb les formacions secessionistes, de manera especial contra els pactes dels socialistes amb Junts. És clar que això de normalitzar la política no va amb ells i els va la marxa.

És el que ha fet Aliança Catalana (AC) que dirigeix la xenòfoba Sílvia Orriols, actual alcaldessa de Ripoll. Aquest partit considera que els acords per fer Sánchez president afecten directament la sobirania i la voluntat del poble de Catalunya. Per a aquesta gent, són una claudicació i una traïció flagrant al mandat de l'1 d'octubre. I consideren que aquests pactes no deixen de ser un conveni entre autonomistes catalans i nacionalistes espanyols.

En el seu manifest hilarant, sostenen que els partits que durant més d'una dècada han dit representar la voluntat independentista majoritària han fracassat i han incomplert totes i cadascuna de les seves promeses, i el poble de Catalunya haurà de prendre el camí de la determinació més ferma alliberar la pàtria catalana del jou espanyol i francès.

Confesso que després de llegir aquest esperpèntic document em vaig haver de fregar els ulls per assegurar-me que no estava patint una al·lucinació. I, en aquest context, m'agradaria que algú m'expliqués quines són les diferències polítiques substancials entre els signants d'aquest casament i els individus que nit rere nit s'han concentrat al carrer Ferraz de Madrid.

Tampoc no s'ha caminat per les branques l'Assemblea Nacional Catalana (ANC). Segons la seva opinió, els pactes són una presa de pèl per plantar un acord polític que anomenen “històric”.

Per la seva banda, l'eurodiputada, Clara Ponsatí, segons va dir en una entrevista recent, considera que és un “error”, l'estratègia de Puigdemont. “Els que havien mantingut l'estàndard de resistència davant de la política repressiva de l'Estat amb l'independentisme, finalment han pensat que valia la pena donar uns vots per investir un president espanyol”, va sentenciar Ponsatí.

Davant d'aquest panorama, segons la seva opinió, cal tornar a la unilateralitat a través de “noves eines” per rellançar el moviment. O dit a Román paladí: a aquesta senyora el juny del 2024 se li acaba el momi del Parlament Europeu i com endevina que cap partit la voldrà a les seves llistes, ja ha començat a caldejar l'ambient per crear una nova organització independentista que ella podria encapçalar a les pròximes eleccions al Parlament.

Temps al temps, però, al món de l'independentisme més radical hi ha molt desencís, i això està generant un brou de cultiu adequat perquè qualli alguna nova formació.

Quan els acords entre PSOE i Junts van començar a tenir carta de naturalesa, als ambients polítics es va considerar factible que els de Puigdemont tornessin a la política institucional i, potser, es decidissin a ocupar l'espai de centre moderat que amb la desaparició de Convergència va quedar orfe. Tot i això, sembla que a una bona part dels seus votants els va la marxa i vorejar la legalitat. Segons el baròmetre trimestral del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), fet públic fa pocs dies, el PSC tornaria a guanyar les eleccions al Parlament, ampliant la distància amb ERC, el seu seguidor immediat (ara estan empatats a 33).

Els socialistes aconseguirien entre 39 i 45 escons, davant dels 29 i 34 dels republicans i els entre 19 i 24 de Junts, que pateix una accentuada caiguda (en té 32). La CUP, que compta amb 9 diputats, podria passar a entre 4 i 8. Amb aquests resultats, l'independentisme perdria la majoria absoluta i en el millor dels casos se situaria, sumant els de Junts, ERC i la CUP, a dos escons d'aquesta majoria (tots junts sumarien entre 52 i 66 escons quan el llindar de la majoria se situa a 68). L'independentisme suma actualment 74 diputats. És a dir, a jutjar per aquesta enquesta, no fa la sensació que el món independentista estigui satisfet amb els acords que han fet els seus dirigents per investir Pedro Sánchez com a president.

És tant el clima de crispació que s'ha generat amb la investidura de Sánchez a l'univers independentista que per als hooligans secessionistes Carles Puigdemont ha caigut del seu pedestal. Fins al punt que ja hi ha qui qüestiona el seu lideratge i proposen sense embuts buscar substitut.

La nova situació que va generar el 23 J era impensable fa uns quants mesos. Això fa que hi hagi la possibilitat de desactivar un dels assumptes que més inestabilitat provoca en la política del nostre país, però, perquè aquesta, cal que tots hi posin de la seva part i és evident que alguns no estan per la feina.