Apunts per a un nou model de finançament autonòmic

En una iniciativa inèdita fins ara, en matèria financera, una vintena d'entitats empresarials catalanes van fer públic, dies enrere, el seu punt de vista, sobre la necessitat ineludible d'actualitzar el sistema de finançament autonòmic.

Sens dubte, no li falta raó a l'empresariat català. L'actual model de finançament de les comunitats autònomes (CCAA) va caducar el 2014. Des d'aleshores, per motius que no vénen al cas, la seva actualització s'ha anat postergant sine die. Ara, aquesta actualització ja no pot esperar gaire més i caldrà afrontar-ho ben aviat.

Els empresaris catalans sabien que el Govern de la Generalitat estava ultimant una proposta de finançament “singular” per a Catalunya, que tenia la intenció de presentar aquest mes de març. Potser per això, les entitats empresarials no van fer una proposta concreta, però sí que van dibuixar un perímetre per a aquest finançament que té com a referent el pacte fiscal Basc i de Navarra. Tot i això, amb la convocatòria inesperada de les eleccions al Parlament, per al 12 de maig, el projecte del Govern ha quedat congelat.

De fet, l‟eix vertebrador de la proposta de l‟empresariat, i presumiblement del Govern, seria que la Generalitat recapti i administri tots els tributs que es paguen a Catalunya i, després, el Govern aporti a les arques de l‟Estadi la part que prèviament s‟hagi acordat amb el Govern central.

Estem tractant coses molt serioses i penso que són temes que s'han de tractar amb molt de rigor i analitzant molt bé cada possibilitat. Perquè, segons els experts, amb la proposta dels empresaris catalans estaríem restant recursos, no només al sistema de finançament autonòmic, sinó a les arques de l'Estat per sustentar polítiques públiques a nivell nacional.

Segons Ángel de la Fuente, economista i director del centre d'anàlisi Fedea: “L'impacte es notaria tant al sistema de finançament autonòmic com als ingressos de l'Estat”(…) “L'aportació dels ciutadans de Catalunya a través dels impostos estatals supera els 20.000 milions d'euros, més la part corresponent de l'impost de societats. I això és una part important dels ingressos de l'Estat”.

El sistema de finançament autonòmic vigent per a les regions de règim comú, de les quals forma part Catalunya, és complex i gairebé inintel·ligible per a la majoria dels mortals. Vegem, per exemple, que passa amb el principi d'ordinalitat: Catalunya és la segona comunitat que més aporta, 2.168 milions d'euros, només darrere de Madrid, amb 6.300, segons l'estudi “La liquidació del 2021 del sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú”, publicat per Fedea.

Tot i això, a l'hora de rebre recursos queda relegada a la desena posició. Davant d'aquesta situació, és molt lògic pensar que la posició final s'hauria d'aproximar més al punt de partida. És a dir, si és la segona a aportar, que sigui la quarta o la cinquena a rebre, però la desena? Sembla excessiu. I això no ha de significar ni favoritisme ni tractes de favor; sinó una redistribució més equitativa de la renda disponible.

A més, hauríem de ser conscients que ni tots els impostos que es cobren a Catalunya els paguen els catalans, ni tot el que paguen els catalans es recapta a Catalunya.

Davant d'aquesta complexa realitat, el Govern central ha fixat com un dels seus principals objectius per a aquesta legislatura aprovar la reforma que reclamen tant els presidents autonòmics del PP com els socialistes. Per això, el Ministeri d'Hisenda va enviar, fa un temps, un document a les CCAA perquè presentessin al·legacions sobre aquest com a punt de partida.

El text al·ludia, de manera explícita, a la població ajustada (població en un territori ponderat les seves necessitats, definides segons determinats criteris, és a dir, envelliment, dispersió etc.), així com donar més pes a la despesa sanitària i educativa a l'hora de repartir els fons, dues de les variables sobre les quals s'assenta el model.

És cert, però, que amb la negativa del Partit Popular a aprovar el sostre de despesa, proposat pel Ministeri d'Hisenda —els populars, fent valer la majoria absoluta al Senat ja ho han tombat dues vegades—, la capacitat de despesa de les CCAA patirà una sèrie retallada i això complicarà les negociacions.

És desitjable que avancem cap a un model de finançament com el que tenen els països més descentralitzats i de llarga tradició federal, com ara Canadà, EUA o Suïssa. Quelcom molt difícil, encara que no impossible. I és que per aconseguir-ho cal perseverar en una veritable cultura federal.

Però mentre no arribem a aquest estatus de perfecció, esperem que el nou sistema sigui molt més simple, eficaç, comprensible i transparent. I és que el model actual no deixa de ser una “anomalia” entre els sistemes de finançament dels estats federals.

En aquest context de canvi, una bona iniciativa seria posar en marxa l'Agència Tributària consorcial acordada a l'actual Estatut d'Autonomia de Catalunya, amb l'objectiu de donar més agilitat al sistema a l'hora de repartir recursos, de manera que es pugui reduir el període necessari entre liquidacions dimpostos i transferències a les comunitats. Fins i tot els canvis normatius de determinats impostos, que provoquen que entre una modificació de l'IRPF i el seu impacte a la tresoreria autonòmica passin, com a mínim, dos anys.

De totes maneres, cal veure si l'avançament electoral incideix, i com, en el desenvolupament i negociacions de sistema de finançament autonòmic. Catalunya té un pes molt específic en el conjunt del país i el que passa aquí, hi acaba repercutint.