L’elixir del quart espai independentista

Per sorpresa de ningú, ara que ens estem endinsant en la precampanya electoral, tornen a sorgir noves candidatures independentistes per ocupar el mal anomenat quart espai independentista. Mal anomenat perquè, en la situació actual, ni quart, ni tercer, ni segon; qui ocupi aquest espai serà el primer i l'únic partit independentista de l'arc parlamentari català, i potser ni així.

Ara alguns us sorprendreu per aquest “potser ni així”, però només cal veure el perfil que ens marquen cadascun d’ells.

Primer, tenim al partit de l’alcaldessa de Ripoll que, segons algunes veus informades, encara no té clar si participar en la pròxima comtessa electoral. De fet, ni tan sols ells mateixos han fet cap comunicat al respecte, sembla que estan esperant a última hora per prendre la decisió.

Aquest espai, liderat per una dona amb caràcter i que porta un llarg bagatge de militància nacionalista, ha variat bastant el discurs en clau nacional, i l’ha centrat majoritàriament (per no dir completament) en la immigració. No dic que sigui una mala opció, simplement és la seva opció, però és evident que hi ha maneres d’afrontar els problemes que exposen amb més perspectiva nacional que no pas de confrontació.

Segon, la Llista Cívica. Sincerament d’aquesta sucursal de Junts poc en podem esperar. Serà una repetició de la jugada del que ja ha passat els darrers anys amb altres sucursals de Convergència: la presenten com a gran dissidència i finalment acaben convergint tots al mateix lloc, que casualment serà Junts.

Sap greu perquè els anys han pervertit el que era una Assemblea Nacional Catalana ferma, per despersonalitzar-la cap a una mena de satèl·lit a l’òrbita del processisme. Sobretot sap greu perquè hi ha molta base, en especial de gent gran entusiasmada i treballadora, que sucumbeix a totes les badomeries que l’organització està empescant-se els últims anys.

En tercer lloc, tenim l’exemple gràfic de què la derrota política té moltes formes, i que quan aquesta succeeix s’ha de seguir al peu del canó si no vols caure en el descrèdit. Possiblement, ja sapigueu a qui em refereixo, i és a la candidatura d’Alhora; la plataforma de Ponsatí i Graupera. És la candidatura que va més sobrada de quocient intel·lectual i d’experiència política institucional, no en tinc cap dubte.

El seu gran escull és el passat. La derrota de Primàries el 2019 a Barcelona (en un context molt difícil, cal remarcar-ho) i l’abandó del govern català als ciutadans que eren al carrer la tardor del 2017, passen factura a Graupera i Ponsatí, respectivament. Són dues ments excepcionals, dues persones que sabrien com fer que aquest país avancés cap als seus propòsits nacionals, però que en un cas la mala sort i en l’altre les males companyies, els van jugar una mala passada.

En darrer terme tenim al partit que porta més temps esperant el seu moment, un partit que s’ha format per dins, per fora, ha crescut i s’ha empetitit, que ha guanyat i ha perdut, un partit que ha passat molts alts i baixos, però que ara, finalment, sembla que no només ha trobat el seu camí sinó que està experimentant un creixement i una millora qualitativa com no havien aconseguit fins ara.

Els més saberuts ja sabreu que parlo del Front Nacional de Catalunya, el FNC. Un partit que va començar sent quelcom minoritari que des de fora es veia com a quatre frikies, però que els qui hem tingut l’oportunitat de conèixer-los hem vist com el seu programa ferm i la seva ideologia defuig amb escreix del frikisme. Certament, alguns entrebancs del passat els hi pesen: la marxa d’Orriols, per exemple; però la seva consistència i compromís en ser presents en totes les comtesses electorals passades i futures, incloses les europees i les catalanes, com hem sabut darrerament, els fan un actor fix del panorama polític català, només queda veure si seran actors protagonistes, actors de repartiment o l’elenc de la productora.

Quatre partits per obtenir un quart espai. No és novetat que als catalans no ens agrada posar-nos les coses fàcils, però més aviat jo diria que hi ha algú (perquè, sí, estimats, a Catalunya hi ha gent que manega tots els fils) que no li interessa posar les coses fàcils. El que jo tinc clar és que molt probablement per aconseguir aquest quart espai independentista de veritat, sòlid i nacionalista, ens caldria idear una poció, un elixir format per les parts aprofitables de cadascun d’ells.

Si jo en fos el cuiner, me’n cuidaria de mesurar i afegir les proporcions apropiades de cada ingredient. Del primer, en posaria la seva cara coneguda, la popularitat de la lideressa i tot el hooliganisme que té darrere. Del segon ingredient en posaria la base, la de gent més gran especialment, la incommensurable feina de les tietes per tirar endavant qualsevol projecte és un pilar cabdal a casa nostra.

El tercer ingredient ens aportaria la proporció justa d’intel·ligència i experiència política, la institucionalitat i el saber fer, per ser capaços de teixir estratègies que abastessin la transversalitat de l’independentisme des de la dreta al centreesquerra. I del quart i darrer ingredient n’agafaria moltes coses, però sobretot la seva ideologia, formada i treballada durant anys per grans intel·lectuals de casa nostra; també a la seva militància, la més jove de tots els partits de l’espectre català, organitzada al territori d’una manera que cap altre partit polític sense representació ha aconseguit avui dia.

No sabem si per a executar aquesta recepta caldrà un xef o tan sols un marmitó, el que és clar és que el què sí que serà necessària és la disposició d’algú a encendre els fogons.