Torna Carles Puigdemont, presentin les seves queixes a Pedro Sánchez

Volien brou, doncs dues tasses. Pere Aragonès convocava aquesta setmana eleccions per al 12 de maig amb la intenció d'agafar desprevinguts els seus rivals, entre ells Junts per Catalunya. El que passa és que sap més el diable per vell que per diable i els hereus de Convergència responen al desafiament apujant la seva aposta. Prepareu-vos: torna Carles Puigdemont, el president legítim, el guerrer d'Ítaca, el que aixeca cadenes i mai no es rendeix.

Ja ho sé, jo tampoc no estic preparat per a aquesta turra. Tornarà la fe cega, les tietes de Twitter amb la seva fotografia i les proclames buides que quedaran en un no res. Em sorprèn que Carles Puigdemont s'hi presti i encara tinc esperances que decideixi quedar-se d'eurodiputat, però tots els camins porten a Waterloo.

El mal rotllo entre Esquerra i Junts és tan gran que el partit de Jordi Turull té ganes -no sabeu quantes- de fer fora Pere Aragonès de la Generalitat. És una cosa irracional, com el culer que prefereix que perdi el Madrid a veure guanyar el seu equip. I és evident que amb Carles Puigdemont de cap de cartell, la cosa per al petit president es complica. El problema, com he dit abans, és el soroll, les manifestacions, el “no surrender” i tota la performance associada a la tornada de Puigdemont.

Jo ho confesso, m'agafa ja gran i no estic per a aquestes festes. El post u d'octubre s'hauria d'haver construït amb altres líders, apartant els culpables del que havia passat. No té cap sentit que Carles Puigdemont, el president que no va preparar res, que va enviar la gent davant de la policia sense tenir un pla B, pugui ser rehabilitat. Penso el mateix de Pere Aragonès, segon de Junqueras al Govern aleshores. Aquesta gent no està legitimada per res, encara menys per presentar-se.

Carles Puigdemont els ho deu tot a Pedro Sánchez

El que passa, amics, és que la culpa no és estrictament seva. Hi ha qui els ha rehabilitat, qui ha permès que ara es puguin tornar a presentar. Puigdemont i els altres actors del 2017 no se n'aniran, no saben on anar. Viuen de la política, del que ha passat sense saber gaire què fer. És Pedro Sánchez i la seva fragilitat qui els ha regalat una segona vida sota la mentida de la reconciliació. Junts i ERC ja han negat un futur pacte amb el PSC: no hi ha cap retrobament, no hi ha una nova etapa.

La tornada de Carles Puigdemont com a candidat al Parlament és un déjà-vu. Dels dolents, dels que et fan aixecar a mitjanit suant i amb la boca seca. És el símbol que una part de Catalunya decideix no avançar i continuar instal·lada en una roda de hàmster estàtica.

És a més a més una mala notícia per a Junts, encara que no ho sàpiguen. El partit començava a tenir ideologia, a allunyar-se de l'esquerra dogmàtica per tornar a pensar en l'economia productiva. Amb Puigdemont, torna el monotema i s'allunya la política de debò, la que discuteix sobre impostos, seguretat i gestió de la immigració. Donem-li les gràcies a Pedro Sánchez, una vegada més.