Apunts per a una Diada desafinada

Arriba l'onze de setembre i rebroten tímidament les antigues bogeries, que tant ens van entretenir en el passat. Tornaran les motxilles del Decathlon i els ballets, tornaran els cantautors i Joel Joan, tornaran les ofrenes florals escridassades i els editorials biliosos de Vicent Partal, anunciant fites històriques.

Els catalans, això ningú no ho podrà negar, passaran a la història per haver convertit la celebració de la seva identitat col·lectiva en una performance manicomial periòdica: la desunió més caïnita i amarga el dia de la unitat.

La Diada va ser convertida per l'ANC primigènia (“president, posi les urnes”) en un nou tipus de revolució postmoderna, consistent a derrotar un Estat secular deixant anar globus de colors i fent ballar les tietes. La cosa, incomprensiblement, va acabar en el més ridícul dels fracassos i la inenarrable autodestrucció una generació sencera de polítics - la majoria dels quals, com a zombis despistats, encara pul·lulen per les institucions sense saber que fa temps que són morts.

L'ANC actual només respon a la passió que sembla sentir Lluís Llach per anar fent xerrades als ateneus. A l'època de l'enyorat Quim Torra, va recórrer de dalt a baix el país amb el seu Fòrum per al Debat Constituent, fent creure a les senyores grans que algú, en algun lloc, redactaria una constitució. Dotzenes de trobades i conferències, a quina més estúpida.

Ara, per fi al comandament del moviment, continua apareixent a teatres municipals i casinos de poble, dient coses com “ells ens temen quan tornem als carrers” (cita literal de l'últim divendres); aquest tipus de desconnexió amb la realitat, fora del Principat, sol estar reservada als consumidors d'al·lucinògens, als somnàmbuls i a la família Biden, però a la nostra estimada i odiada Catalunya pot servir com catapulta a les instàncies més altes de l'agit-prop dominguera.

Serà graciós veure els hooligans de Junts pel Cash, que van investir un president socialista, insultar a crits els d'Esquerra Republicana del Califat per haver investit un president socialista. Serà entranyable veure els de la CUP grunyir en un racó i llençar pedres al cel, o als Comuns onejar banderes palestines i banderes gais, o Toni Comín donant lliçons de decència democràtica.

És de suposar que la petita tribu orriolista s'emportarà el pitjor, ja que la nova identitat catalana (amb eco-perspectiva de gènere transversal i sostenible) consisteix a deixar-se apunyalar per hordes d'africans embogits a parcs i jardins, a carrers i places, a domicilis i comerços. Al President Illa caldrà insultar-lo, també, però ens hauran d'explicar molt bé per què, atès que tant a Madrid com a la plaça de Sant Jaume el processisme s'ha rendit als peus del PSOE amb la major de les docilitats.

Després quedaran les restes del naufragi: Graupera i Ponsatí, amb les dues dotzenes de votants, Eudald Pujol vigilant que no el segueixi "un senyor amb patinet", Carme Forcadell tuitejant sobre les Olimpíades, Bernat Dedéu matant-se a gintònics amb Mahler de fons, Antonio Baños matant-se a gintònics amb porno japonès de fons, Pep Guardiola fent vídeos sobre democràcia pagats per teocràcies assassines.

Mentrestant, la delinqüència ganivetera controla els barris, l'educació es mou al nivell dels Teletubbies i la sanitat i la vivenda col·lapsen. Però aquestes coses només importen als molt feixistes.