Una aproximació a l'evolució del vot a Catalunya

El 20 de març passat es van complir 44 anys de les primeres eleccions al Parlament, amb la democràcia recuperada. Els sondejos de l'època auguraven una còmoda victòria al PSC, encapçalat per Joan Reventós. Un mes abans dels comicis, els socialistes doblaven en intenció de vot CiU. Tot i això, a mesura que s'acostava el 20 M, l'avantatge del PSC es va anar esfumant. Al final, de manera molt ajustada, va guanyar Jordi Pujol. Hi ha qui diu que els socialistes tenien el cava preparat per celebrar la victòria, però va caducar a la nevera sense destapar. Pujol va ser hàbil i, sense majoria absoluta, va poder governar amb suports tan heterogenis com els que li van prestar la UCD i l'ERC d'Heribert Barrera.

Per a alguns, aquella victòria va ser un misteri. El PSC venia de guanyar amb comoditat dues eleccions generals (el 1977 i el 1979) i, també, les primeres municipals, el 1979. Aquella inesperada derrota i, poc després, l'affaire Banca Catalana, van marcar l'esdevenir del socialisme català durant molt de temps. Potser, per això, aquell patró electoral, amb petites variants, fins a la desaparició de CiU, es va anar repetint en tots els comicis: a les autonòmiques guanyaven els nacionalistes sense pietat i en generals i municipals eren els socialistes els que imposaven la seva llei.

El 1984, CiU aconseguiria la majoria absoluta davant del PSC, que havia sumat més d'un milió i mig de vots a les generals del 1982 i havia signat una nova victòria a les municipals del 1983, amb 15 punts d'avantatge sobre la coalició nacionalista (el doble que el 1979). Sens dubte, resulta difícil explicar de manera racional un escenari que permetia a un partit, CiU, guanyar mig milió de vots entre les eleccions generals i les autonòmiques i a un altre, el PSC, perdre set-cents mil al mateix envit.

Miquel Roca, el 1980, va fer una aproximació força encertada quan va descriure les eleccions autonòmiques com un partit que CiU jugava “a casa”. I en aquest escenari, la federació nacionalista era capaç de mobilitzar fins a l'últim vot del centre catalanista: un ventall ideològic que abastava des del centreesquerra més temperat al conservadorisme més tancat, sota el denominador comú d'un nacionalisme de tonalitats diverses. És a dir, un catalanisme tímid que aixecava el cap després de la llarga nit de la dictadura i que abastava des de l'independentisme silenciat a l'autonomisme més pragmàtic.

CiU va saber aglutinar les classes mitjanes, tan urbanes com a rurals. Era una idea força compartida que aquell tàndem polític era el que millor representava una identitat, comprenia unes inquietuds i teixia una esperança de futur. A més, Jordi Pujol va emergir com a líder indiscutible, capaç d'aglutinar una important quantitat d'adhesions al seu projecte.

Per contra, als socialistes no els quedava més remei que considerar aquelles derrotes autonòmiques com un mal menor; tot i que uns dels principals objectius que s'havia marcat el PSC des de la fundació era governar la Generalitat de Catalunya. Els socialistes pal·liaven el seu desconsol amb algun ministeri al Govern d'Espanya i els càrrecs al sottogovern.

Aquest sistema, amb petits alts i baixos, va funcionar pràcticament una vintena d'anys, el 1.999, el PSC encapçalat per Pasqual Maragall va fer fallida aquest statu quo. Els socialistes van guanyar les eleccions al Parlament en vots, però no en escons, i malgrat que CiU va aguantar encara una legislatura, la seva decadència es va fer inevitable. Després de les eleccions del 2003 es va constituir el primer tripartit presidi per Pasqual Maragall, mentre Pujol es retirava i cedia la vara de comandament al seu dofí Artur Mas.

Els dos tripartits (entre 2003-2010) van suposar un parèntesi als governs nacionalistes. Després del segon presidit per José Montilla, Artur Mas, al capdavant de Convergència, va tornar a guanyar les eleccions per un ampli marge, encara que sense majoria absoluta i va haver de pactar els pressupostos amb el PP de Catalunya encapçalat per Alícia Sánchez Camacho. Tot i això, no va saber o no va poder continuar el pujolisme sense Pujol i aclaparat per la crisi econòmica, les retallades (el seu Govern va ser el més implacable de tot Europa a l'hora de ficar les tisores a les polítiques socials) i la corrupció en el seu partit van fer que dissolgués Convergència i es tirés als braços de l'independentisme.

Des de llavors hem viscut una dotzena d'anys en què el nacionalisme moderat, reciclat a l'independentisme, ha tornat a ser hegemònic i les seves majories al Parlament han estat inqüestionables. No hi ha dubte que aquí el cimbell de la independència ha jugat un paper fonamental, sense parar-se a pensar i després què? Els sentiments han primat sobre la racionalitat política, les ideologies i el raciocini. Com defineix perfectament Raimon Obiols al seu llibre “El temps esquerp”, molta gent va pensar “i si ara sí? I a ningú se li va acudir pensar “i si ara no?

Però tot s'acaba, i les eleccions del 12 M no només les ha guanyat el PSC amb una claredat meridiana, sinó que l'independentisme no ha aconseguit l'anhelada majoria absoluta. Això no vol dir que les persones que votaven nacional-independentisme s'hagin evaporat, ni de bon tros. En aquesta ocasió, fastiguejats per les falsedats del procés i, davant la impossibilitat d'aconseguir el que semblava que tenien a la punta dels dits, van decidir votar altres opcions o quedar-se a casa, però aquests vots es poden reactivar per infinitat de qüestions en qualsevol moment.

Per tant, hem de ser conscients que aquí encara no s'ha acabat res. Estem en un recés i en funció de com es desenvolupin els esdeveniments, en una direcció o una altra, succeiran moltes coses.