L'amnistia, un mal menor?

Ja han passat tres mesos des de les eleccions generals del 23 J i continuem amb el Govern en funcions. Tot i això, segons la intervenció de Pedro Sánchez al Comitè Federal del PSOE, celebrat el passat, 28 d'octubre, sembla que ben aviat hi haurà fumata blanca d'investidura.

En efecte, Sánchez va prendre la paraula al conclave socialista per anunciar la concessió de l'amnistia “pels fets esdevinguts a Catalunya la dècada passada”; segons el líder del PSOE, l'interès d'Espanya, la convivència i evitar la repetició electoral, per no donar una segona oportunitat a la dreta, són alguns dels motius que l'empenyen a prendre aquesta decisió.

Dies enrere, PSOE i Sumar van signar un acord per reeditar el Govern de coalició de l'anterior legislatura. Tot i això, tots sabem que es necessita el concurs d'altres agents polítics perquè Pedro Sánchez sigui investit president. En aquest context, tant Junts com ERC són fonamentals. El problema és que els independentistes catalans se saben imprescindibles en les circumstàncies actuals i, davant aquest estat de coses, cada dia que passa fan pujar una mica més el preu dels seus suports.

Així, per exemple, segons Pere Aragonès, “no estem avançant satisfactòriament en el traspàs de Rodalies”, i “independentment que s'assoleixi un acord per a l'amnistia”, aquest punt és “fonamental” per aconseguir el suport a la investidura que Pedro Sánchez necessita. Per part seva, Carles Puigdemont ha anunciat que a Junts no han renunciat mai ni renunciaran a la DUI. Per si tot això fos poc, el cap de setmana va ser Oriol Junqueras el que es va despenjar dient que la millora del finançament és una cosa inqüestionable per donar suport a Sánchez.

El problema de fons rau que el secessionisme no segueix els patrons clàssics d'una negociació (tots sabem que asseure's a una taula a negociar sovint significa renunciar a una sèrie de plantejaments per assolir uns objectius que en aquell moment es consideren d'interès superior). No obstant això, fa la sensació que l'independentisme el que pretén és imposar els seus criteris i que l'altra part accepti, sense més ni més. I això, no és negociar; això és exigir i imposar.

La política actual té més de vasos comunicants que de compartiments estancs, però sembla que a ERC no ho entenen. Vegem: Cal suposar que els republicans voldran aprovar els pressupostos per al 2024, la pregunta és amb qui? Per això seria raonable que fossin una mica més mesurats, ja que les seves exigències es poden desactivar amb relativa facilitat.

Una cosa molt diferent és la situació de Junts. Ara, els de Puigdemont tenen l'oportunitat de baixar de la muntanya i abandonar el carreró sense sortida on es troben. Amb els seus vots, els “juntaires” poden generar un canvi de paradigma. Haurien de ser conscients que tenen molt més a guanyar que perdre, facilitant la investidura de Pedro Sánchez. Els dirigents de Junts han de tenir prou intel·ligència política per estirar la corda, però sense que es trenqui. Els correligionaris de Puigdemont saben que la qüestió de l'autodeterminació és una línia vermella que el PSOE no traspassarà. Si algun dia es vota alguna cosa, serà la ratificació o no d'un acord previ sobre l'evolució del model territorial i/o un nou Estatut. Així doncs, que ningú somiï entelèquies.

Seria molt lamentable que la manca de visió de conjunt fes malbé una legislatura que hauria de ser la de la consolidació de les conquestes socials. Assoliments històrics com l'Ingrés Mínim Vital (IMV), la revaloració de les pensions conforme a l'IPC, pujada del salari mínim, la llei trans i LGTBI, llei de drets sexuals i reproductius per garantir l'avortament a la sanitat pública, la llei de famílies, la llei d'habitatge i un llarg etcètera no estan garantits de per vida; hi ha un risc cert que siguin suprimits i/o derogats si la dreta arriba al poder.

De la mateixa manera, al PSOE s'està vivint una etapa crucial. És un secret de domini públic com està tensant l'amnistia, les costures del partit. Tot i això, si l'organització aconsegueix sortir de la confrontació sense gaires damnificats irrecuperables, el socialisme espanyol té l'oportunitat d'esquivar el laberint a què porta el PP amb la seva estratègia de confrontació i negació de la pluralitat nacional. Perquè si el partit entra en aquest xafarranxo, té molt a perdre i molt poc o res a guanyar.

Amb aquest teló de fons, caldrà veure quin és l'abast de l'amnistia, la justificació jurídica i, també, política. Per a alguns, la mesura de gràcia pot ser un mal menor. Ho sento, però jo no soc partidari i no tinc empatxo a dir-ho. Si finalment l'acord cristal·litza, veurem l'evolució de la legislatura. Encreuarem els dits perquè el nou Govern de coalició i progressista faci possible continuar millorant socialment i econòmicament i no el facin descarrilar al primer racó del camí.

Per descomptat, la situació és molt complexa i el pitjor és que a l'horitzó no s'endevinen solucions, perquè, el més probable, és que, ni amb una repetició electoral, poguéssim sortir del bloqueig polític en què estem immersos.

De totes maneres, la foto de Carles Puigdemont amb Santos Cerdán a Brussel·les és, si més no, una desconsideració als milers i milers de ciutadans que es van mantenir impertèrrits la nefasta tardor política del 2017. Després, que ningú s'estranyi si en les pròximes eleccions al Parlament una part substancial de votants socialistes es queda a casa o directament canvia d'opció.