Amics, companys i saludats: no són el mateix

Fa uns dies, anava pel barceloní Carrer Casanovas a comprar menjar per als meus gats quan se'm va acostar un paio cinquanta que portava cert uniforme de l'Ajuntament de Barcelona. Gairebé em va abraçar i em va fer algunes preguntes sobre un antic llibre meu que ja no recordo. Me'l vaig quedar mirant amb cares de pocs amics i li vaig dir directament que tan sols sabia qui era.

Una mica espetec —tant em va donar— em va dir que, una vegada, faria uns quinze anys, li havia signat un llibre en un Sant Jordi i va afegir que, “ja que érem amics” (?), aprofitaria per fer-me “diverses preguntes”.

Una altra persona més espiritual i diplomàtica que jo s'hauria comparegut d'aquell desconegut descarat i preguntat. Jo em vaig limitar a dir-li que no me'n recordava, cosa que lamentava, però que, sobre ser “amics” res de res.

Va marxar emprenyat. La diplomàcia mai no ha estat el meu fort; una altra cosa és ser educat, que això sempre intento ser-ho, sense arribar a la infantesa.

Sento certa enveja d'alguns col·legues que, quan estan signant llibres, accepten gustosament abraçades o petons de persones que no coneixen. Jo em limito a somriure, a fer-nos una foto si el lector o lectora ho demana —només una vegada em vaig negar, ja que sabia que aquella foto tenia com a doble intenció enfrontar-me encara més amb cert periodista basc molt televisiu— i fer una encaixada de mans.

Sempre faig distinció entre allò que considero un amic, una amistat, un company o col·lega o un simple conegut o saludat.

No soc el primer que agrada posar graus o llocs de treball —i demano perdó pel meu lèxic militar— a la gent amb qui em relaciono.

Tenia Catalunya un gran escriptor i periodista empordanès de nom Josep Pla. Sí, aquell a qui ja fa bastants anys un alcalde gironí que en lloc de cervell tenia una ceba —“ceba”, en català, i mai més ben dit—, “indepe” per a més senyes, li negava un carrer per confondre'l —o no —amb el falangista Joan Pla i la camisa blava.

Aquest alcalde no era l'únic ignorant aleshores —ja no diguem ara, tal com està el panorama—, ja que, arrissant el ris, un altre “il·lustrat” col·lega seu, però a terres granadines, tenia intenció de tirar a terra un edifici de finals del segle XV, edificat en temps dels Reis Catòlics —Ferran, espavilat i maquiavèl·lic i Isabel, força diferent del seu no sempre fidel marit— perquè tenia gravat als seus murs des de feia més de 500 anys el jou i les fletxes, confonent-ho, en la seva cultura molt limitada o inexistent, amb el clàssic símbol i escut dels feixistes espanyols.

Pensem que actualment Espanya, principalment diversos dels seus càrrecs escollits democràticament —alguns amb homenatge a Nepote inclòs— no és, almenys políticament, un país puntal i far de la cultura. Només cal escoltar, llegir o veure a la televisió, les floretes o enfrontaments tavernaris a què ja ens tenen acostumats alguns. De fet, a una dotzena —de diferents partits— els atorgaria càrrecs honorífics de porters de discoteca barata, ja que, sens dubte, el "matonisme" barat i la llengua llarga —per no dir bocasses— i de vegades groller hi predominen les bones formes que s'espera dels polítics d'un país occidental i democràtic, com és Espanya —llegeixi's “aquest país” o “Estat espanyol” per als més woke que pateixen al·lèrgia i eixugat quan senten la paraula Espanya o Nació.

Però tornem a parlar de l'admirat empordanès. Josep Pla va dir en una ocasió que ell tenia “amics, amistats i saludats”, que eren coses diferents.

Jo discutia, sent un xaval de 20 anys, amb el meu pare sobre aquest tema.

Era aleshores qui això escriu un bon escolta —Explorador dels Scouts d'Espanya del Poble-sec— però amb força fatxenderia i mal raïm; encara que, això sí, carregat amb una juvenil innocència, per la qual creia que en aquesta vida, i més a aquesta edat, es podien tenir “moltíssims amics”.

El meu pare, a qui ja per desgràcia li quedava poc de ser en aquest punyeter món, em deia “no, amics se'n tenen pocs; l'important és que siguin bons i sincers. Una altra cosa diferent són els companys i coneguts”

Actualment, quan percebo els setanta no gaire lluny, havent deixat l'uniforme de scout a l'armari fa més de quaranta-cinc anys i veient com els meus juvenils ideals —no tots, doncs els animals en general, i els gats en particular, la Natura i el meu país són sagrats— han anat quedant pel camí durant el meu i llarg transcurs vital, comprenc més que mai les paraules del meu estimat pare i les del gran reporter i escriptor empordanès.

Per cert, fa poc vaig llegir en un mitjà dels anomenats “benpagats” ---serà per les subvencions?--- com definien Pla de “periodista fatxa”.

Cal veure com es multipliquen per milers els “fatxes” quan els del món woke han de definir tot aquell que no pensa com ells, elles i de vegades elles.

Amb permís de l'incombustible —i tacat per diverses misèries mentals amb càrrec públic— Pla, i com a homenatge i etern recordo el meu progenitor, fa dècades que vaig decidir fer la meva pròpia escala o quadre sinòptic de relacions socials.

El meu cercle d'amistats el divideix entre diverses “feines” (perdó de nou pel “militarisme”, però a la meva edat ja només em pot canviar la Parca).

Amics. Molt pocs, i entenc per aquest sagrat nom aquelles persones a qui sempre podré demanar un favor, que sincerament s'alegraran dels meus èxits i patiran les meves desgràcies (el mateix que jo amb ells). Fixeu-vos qui em llegeixi habitualment que són poques les vegades que utilitzo la paraula, per a mi gairebé sagrada, “amic”.

Amistats.  Persones amb qui m'uneix una bona relació, que m'ajudaran “gairebé” sempre, i jo faré amb ells el mateix, però que en alguns casos molt íntims no els explicaré les meves penes ni ells a mi les seves. Tinc força amistats, i les conservo amb plaer.

Els puc de vegades anomenar “amics”, encara que realment són amistats, un grau menys a l'escalafó. De vegades penso que són els que prefereixo, sincerament, ja que si els perds, o et donen cop de porta, tampoc t'emportes un gran disgust.

Companys.  Són aquelles persones, homes i dones, a qui m'uneix una activitat comuna. Professional, esportiva o de festa. Amb els que puc bussejar, fer un bivac, practicar bushcraft, o prendre'm unes birres. Gent amb qui passes bones estones, però que a l'hora de la veritat és probable, encara que no sempre, que et deixin més buit que l'expedient ginecològic de la meva estimada Minnie Mousse.

Coneguts.  Són aquells a qui coneixes, parles a vegades, els demanes o bé els fas un petit favor, però que en moltes ocasions i passat el temps fins i tot et preguntes “com nassos es diu aquest tipus?”, ja que en un determinat moment, ni te'n recordes.

Són aquells que, de vegades, quan estàs signant llibres s'acosten amb una altra persona i t'abracen —cosa que no m'agrada— o et saluden calorosament, com si haguessis intercanviat fluids des de fa anys amb ells. O bé quan tens un càrrec de certa importància —sigui editorial, periodístic o empresarial, tant se val— et venen a saludar i et demanen un favor en nom de no sé quina punyetera i oblidada vegada en què vau ser molt amics.

Targetes perdudes.  Per als que tenim —actualment hauria de dir millor, teníem— l'oportunitat de viatjar força —actualment malament està la cosa amb la crisi, que n'hi ha!, i la morositat editorial de molts mitjans i editors— existeix aquest tipus especial de “relació social”.

Es tracta d'aquella persona, home o dona, amb qui comparteixes un viatge de 15, 20 o 30 dies. Fas unes relacions excel·lents, et fas fotos i birrejes amb ells, rius i, en acomiadar-te a l'aeroport i després de prometre intercanviar emails i fotos, fas un intercanvi de targetes de visita… que poc després van a les escombraries. I només te'n recordes, de vegades ni del seu nom, en veure, anys després, fotografies d'aquell viatge.

Ja sé que aquesta taula d'equivalències és molt personal. Lògicament!, és la meva.

Però per ella em guio, i quan la resumeixo així queda: Amics, més aviat pocs (i cada dia menys); amistats, força i, de vegades, estupendes; Companys, molts: bons, regulars, dolents i alguns que ni per a xusma de galera valdrien. I, finalment, saludats, que en pots tenir centenars, encara que de vegades t'emportes sorpreses, per a bé o per a mal.

Amb la puixant moda de les xarxes socials no m'estendré amb aquesta pobra gent que presumeix públicament de tenir molts “amics” en xarxes, com per exemple la cada vegada pel meu gust més xàfec Facebook, ja que, en aquest cas, tenir centenars, fins i tot milers d'amics en aquestes xarxes socials és com tenir un paio a l'Havana, que ni tens paio ni tens res.

Fa anys vaig rebre un paquet d'un misteriós —o no tant— desconegut a l'interior del qual hi havia un llibre d'una editorial madrilenya que destil·lava verí contra un examic meu —no ens vam suportar mútuament fa anys—, molt popular i televisiu (ara fins i tot diria que valent a l'hora d'abordar setmanalment temes que altres professionals no tenen bemolls de fer;

El vaig llegir amb certa objecció i cabreig —i algun somriure en llegir algunes veritats com a catedrals— i, després de veure que qui allò escrivia deia més o menys que encara considerava el seu amic a qui havia crucificat a les gairebé 300 pàgines del llibre, vaig pensar per un moment “per tenir amics així, millor em va comprar un cistell de cobres de Nova Delhi i me'n vaig al llit amb elles per donar-me una rebolcada”.

Tot i que jo pogués compartir, almenys en part, algunes de les opinions d'aquest llibre, vaig deixar de tenir relacions amb aquell autor, policia de professió, encara que moltes vegades s'ocultava després d'algun pseudònim que li feia semblar un portaveu de la més radical extrema esquerra. Tot i això, la qüestió per a mi continuava sent com pot considerar algú “amic” una persona a qui estàs destrossant (o intentant-ho).

I és precisament per aquest motiu, pel significat tan misteriós o arcà que pot arribar a tenir la paraula “amic”, que no atorgo a qualsevol adjectiu tan important i noble. Cal anar amb molt de compte, ja que una amistat, igual que sovint passa amb el vot en política, et pot sortir “granota”.