Les principals ciutats catalanes suspenen en llibertat econòmica

Com cada any, la Fundació per a l'Avanç de la Llibertat va presentar fa uns dies l'Índex de Llibertat Econòmica de les Ciutats Espanyoles (ILECE), que mesura i classifica el grau de llibertat econòmica de les 50 ciutats més poblades d'Espanya. Per a sorpresa de ningú, les ciutats catalanes analitzades a l'estudi destil·len unes dades mediocres, si no nefastes, pel que fa a l'acompliment de les mateixes en relació amb la qüestió examinada a l'esmentat estudi.

En síntesi, el treball de camp se centra en quatre àmbits molt concrets per fer la classificació. Aquests són, l'exercici econòmic, compost per la magnitud del pressupost municipal i el nivell d'endeutament; la magnitud de la plantilla municipal, integrada per la quantitat total de treballadors públics i la despesa salarial corresponent a aquests; el grau d'intervencionisme econòmic, que comprèn la quantitat d'empreses parcialment o totalment gestionades per l'ens local i el nombre de serveis municipalitzats; i la pressió fiscal, que mesura el tipus impositiu dels diferents tributs municipals, la voracitat sancionadora i la recaptació tributària total.

En aquest cas, les ciutats catalanes sotmeses a examen a l'ILECE han estat les 7 més poblades de la comunitat autònoma, i aquestes són, per ordre de major a menor nombre de població, les següents: Barcelona, l'Hospitalet de Llobregat, Terrassa, Badalona, Sabadell, Lleida i Tarragona. Com es pot observar a la taula adjunta immediatament sota aquest paràgraf, aquestes ciutats han obtingut un resultat certament deplorable, i Badalona i l'Hospitalet de Llobregat són les úniques que han aconseguit l'aprovat raspat.

En les darreres dècades, és habitual que Catalunya no despunti en, pràcticament, cap rànquing nacional, a excepció dels que tenen a veure amb les polítiques woke, on solem ocupar les primeres posicions, o les referides a dades la connotació de les quals és negativa —vegeu el nivell de deute públic o el mateix IL·LECE—. Aquesta tendència reflecteix una gestió profundament ineficient que ha llastat el desenvolupament econòmic i social de la regió. En lloc de centrar-se en millores tangibles, les prioritats fa temps que estan orientades cap a agendes ideològiques que no contribueixen al benestar general dels ciutadans.

Sumat a això, no resulta gens sorprenent, encara que sí preocupant, que Barcelona, la meva ciutat natal, ocupi la penúltima posició a la taula. Això és comprensible si considerem que ha estat governada en els darrers vuit anys per Colau i el PSC, estant governada només per aquest últim des de fa un any. Durant aquest període, la corporació municipal s'ha dedicat a implementar tota mena de mesures intervencionistes i restrictives, mitjançant les quals s'ha criminalitzat de manera constant, entre d'altres, els propietaris i els turistes.

En definitiva, la recepta per canalitzar la situació tan vergonyosa en què ens trobem actualment és relativament senzilla. Només cal evitar caure en la pulsió intervencionista a què se solen veure atrets tots aquells que arriben al poder, independentment del partit en què militin. A partir d'aquí, només cal tenir nocions bàsiques d'economia i de comptabilitat per quadrar els comptes, evitant així haver de recórrer al deute com a mitjà de finançament.

Sumat a això, convé reparar un instant en el debat sobre si els serveis que tenen encomanat brindar els ajuntaments han de ser públics o privats. D'una banda, la gestió privada és més eficient, ja que es regeix per principis de competitivitat i optimització de recursos. Les empreses privades tenen incentius per reduir costos i millorar la qualitat del servei per satisfer els seus clients, cosa que es pot traduir en una millor atenció i més satisfacció dels ciutadans.

A més, l'externalització dels serveis contribuiria significativament a la reducció de la despesa pública, en eliminar burocràcies innecessàries i no disposar d'una plantilla —amb la despesa organitzacional que comporta— dependent directament de l'administració pública. Per tot això, la privatització dels serveis municipals és la millor alternativa per aconseguir una administració més sostenible i eficient, permetent, alhora, una reducció de la insuportable pressió fiscal existent.

Una altra de les qüestions que mereix especial atenció per l'inquietant d'aquesta és el fet que les ciutats catalanes són les que pitjor puntuació obtenen en comparació a la resta de ciutats agrupades per comunitat autònoma. Això és, sens dubte, indicatiu de la cultura política imperant a Catalunya, els promotors dels quals fa molts anys que apliquen polítiques públiques que convergeixen cap a la regulació excessiva i l'asfíxia fiscal. Tot això, tal com s'apunta a l'estudi, no presenta una correlació lineal amb el color polític del partit que governi, atès que la mentalitat intervencionista jeu al si ideològic de totes les formacions polítiques que formen la partitocràcia espanyola, manifestant-se de forma més urgent a Catalunya.

En lloc de transitar pel camí de la llibertat, els nostres mandataris han preferit —en la majoria dels casos— dificultar el creixement econòmic que, al meu entendre, ha de ser el far que guiï l'acció de qualsevol govern. En aquest sentit, lluny de facilitar l'activitat econòmica, s'han anat succeint els embats polítics contra aquesta, i aquesta és la tònica dominant en un gran nombre de governs, independentment del nivell institucional —nacional, autonòmic o local— en què operin. Sovint, les úniques polítiques públiques destinades a fomentar el desenvolupament econòmic són l'atorgament de subvencions i la prestació d'ajudes, les quals esdevenen de vegades necessàries per esquivar el garbuix de regulacions i traves fiscals que prèviament —i de manera artificial— han creat els nostres governants.

Com dic, la manca de llibertat econòmica porta present a la nostra societat —i fins i tot veient-se augmentada— durant molt de temps. No és casualitat que Espanya i, en termes generals, Europa s'estigui quedant enrere pel que fa al creixement econòmic si ens comparem amb altres potències com, per exemple, els Estats Units o la Xina. I és que, tal com va establir Adam Smith a La Riquesa de les nacions, les “institucions bàsiques que protegeixen la llibertat dels individus per perseguir els seus propis interessos econòmics resulten en una prosperitat més gran per a la societat”.