Al racó de pensar

D'un temps ençà, el PSOE acumula un bon grapat de revessos electorals. Tot i això, sembla que la direcció del partit no encerta la tecla que ha de revertir la situació.

Aquest cicle electoral nefast per als interessos socialistes es va iniciar el juny del 2022 amb els comicis al Parlament d'Andalusia. Aleshores el PP de Moreno Bonilla va aconseguir la seva primera majoria absoluta, alhora que el socialisme patia un seriós correctiu.

Menys d'un any després van arribar les autonòmiques a diverses comunitats i municipals a tot Espanya, on el PSOE es va deixar uns 400.000 vots. Segur que tots recordem com gairebé tot el país es va tenyir de blau, amb alguna honrosa excepció com Astúries, Castella-la Manxa o Catalunya, on el PSC va fer un gran paper i va frenar l'independentisme.

Sense solució de continuïtat es van convocar les eleccions generals del juliol del 2023 i, encara que els resultats van ser més aviat discrets, els pactes amb grups minoritaris van permetre que mesos més tard es pogués formar govern; i això va ser balsàmic.

Tot i això, estem veient com l'Executiu, tot i tenir, sobre el paper, una àmplia majoria, no gaudeix de la necessària estabilitat al Congrés dels diputats. En aquests moments és Junts per Catalunya qui, a compte de l'amnistia, genera angoixa, però demà pot ser qualsevol altre grup el que posi preu a la continuïtat de la legislatura.

El resultat electoral de diumenge passat a Galícia és un fracàs estrepitós del socialisme (el pitjor de la recent història democràtica). Per descomptat, aquests resultats es poden interpretar en clau exclusivament gallega.

Ara bé, no és menys cert que entre unes eleccions autonòmiques i la situació general del país hi ha inqüestionables vasos comunicants. I, en qualsevol cas, s'ha posat de manifest la feblesa territorial del PSOE a determinats llocs.

“S'ha votat en termes molt territorials”, va declarar Esther Peña, la flamant portaveu del partit, alhora que assegurava que l'amnistia no havia influït en el resultat. Doncs no hi haurà influït, però algun motiu hi haurà per una patacada com aquesta.

De nou, qui ha posat el dit a la nafra ha estat Emiliano García Page, president de Castella-la Manxa, segons la seva opinió: “les eleccions gallegues òbviament tenen un component autonòmic” (…) “Però no ens enganyarem, la realitat és que el producte era regional, però el guisat era nacional”.

Per això, ha demanat treure conclusions “des de la serietat” (…) “Si el PP no hagués tret majoria absoluta, avui parlaríem de les conseqüències nacionals, no gallegues. I seria el principi de la decadència de Feijóo. Si passa el contrari, la conclusió també ha de ser nacional”. Amb sinceritat crec que al, tantes vegades injuriat, líder castellanomanxec no li falta raó.

Amb tot, la situació no deixa de ser paradoxal. Vegem-ho. Des de fa més de quatre anys a Espanya governa un Executiu de coalició i progressista que se sosté en una majoria socialista i aquest Govern, que les ha vist de tots colors, pandèmia, guerres, etc. és el que més i millors polítiques socials ha dut a terme.

Recordem: reforma de la reforma laboral, pujada per llei de les pensions conforme a l'IPC, pujada sistèmica del salari mínim professional, instauració de l'Ingrés Mínim Vital (IMV), subvencions als combustibles, subvencions al transport públic, rebaixes substancials del preu de l'electricitat o del gas, creació de llocs de treball com molt poques vegades s'havia vist al nostre país (cosa que sempre havia estat el taló d'Aquil·les dels governs) són algunes de les iniciatives socials que aquest Govern ha dut a terme.

Tampoc no s'ha anat amb mitges tintes a l'hora de legislar. Així, per exemple, entre d'altres, s'han aprovat lleis sobre feminisme, habitatge, transició ecològica o memòria democràtica i, tanmateix, no sembla que tot això tingui l'acceptació al carrer que, a priori, caldria esperar.

En opinió de Pedro Sánchez, cal “consolidar lideratges forts” a les comunitats autònomes “que fins i tot transcendeixin la marca del partit”. Segurament no està descaminat el secretari general i president del Govern, encara que això sigui condició necessària, però no suficient.

A més a més, és innegable que no tot, ni des del Govern ni des del partit, s'està fent bé. Com a mínim o falla la comunicació, o falla la capacitat d'involucrar i il·lusionar la ciutadania, o totes dues coses alhora.

Per tant, em semblaria molt raonable que es constituís un grup de “cervells pensants” i se'ls enviés, per un temps, al racó de pensar, a veure si és possible discernir que impedeix al socialisme reconnectar amb la societat.

Perquè per no perdre el tren del progrés, Espanya necessita una profunda transformació i, desenganyem-nos, o la pilota el PSOE, o aquí no es transforma res. Per això, García Page té tota la raó quan diu: “cal evitar que aquest cicle electoral es converteixi en un cicló”.