El col·lapse del Barça, un altre símptoma d'una Catalunya al límit

L'horitzó del FC Barcelona continua sent incert. Joan Laporta celebrarà aquest 17 de març tres anys com a president del club en la seva segona etapa i la situació culer és molt més complicada del que es podia imaginar. Si bé és cert que el Barça ha rebaixat la massa salarial, ha iniciat les obres de l'estadi i acabat amb alguns dels contractes milionaris, la salut financera de la institució continua sent preocupant.

No n'hi ha més: surten més diners dels que entren i encara hi ha palanques que no s'han cobrat. El Barça segueix sense poder anar al mercat com ho pot fer el Reial Madrid i esportivament Xavi ha sortit creu. L'actual Junta se la va jugar a una carta: hipotecar part del patrimoni del club a canvi de poder fer un equip competitiu i tornar a entrar en el cercle virtuós famós. Crec que podem afirmar que, lamentablement, no ha passat i no hi ha més conills al barret de copa de Laporta.

Soc dels que creuen que el Jan ho ha intentat. Tot i això, el col·lapse del Barça era i és tan gran que només alguna decisió dolorosa el pot salvar d'una llarga travessia al desert. És el que hi ha: la massa salarial gairebé no supera els 200 milions i –malgrat rebaixar més de 200 en tres anys– continua sent un llast gairebé impossible de superar. El FC Barcelona ha col·lapsat, fruit d'una directiva irresponsable anterior i una moneda a l'aire actual que ha sortit malament.

Siguem realistes, el Barça de Xavi no guanyarà la Champions League i els ingressos d'aquesta temporada continuaran sent inferiors a les despeses. Si li sumem imports impagats de col·laboradors i una Lliga que no te'n deixarà passar ni una, hauríem de començar a assumir que la situació actual és límit. L'alternativa a l'ostracisme és dolorosa, encara que potser no és pitjor que tenir Víctor Font com a president.

Un Barça al límit, una Catalunya col·lapsada

El Barça ha col·lapsat en una Catalunya que està al límit. Potser no és casual, la sensació de fi d'una època a la nostra societat és compartida per molts. Fa uns dies algú m'explicava –no recordo exactament qui, demano disculpes– que té la percepció que a la Generalitat les coses ja es fan per inèrcia, sense gaire sentit. Incapaç de solucionar aspectes bàsics com l'educació, la sequera o la seguretat, el Govern ha posat el mode avió i sobreviu.

Una cosa semblant passa a Can Barça. Incapaç de trobar un camí correcte, es busquen socis sota les pedres, s'avala amb patrimoni propi alguns fitxatges i s'intenta l'impossible. Assumim-ho, no n'hi ha més: la diferència entre el que entra i el que surt és enorme i no canviarà a curt termini. L'única solució viable és diverses vendes de jugadors. I, així i tot, ens hauríem d'abonar a la sort d'encertar fitxatges, entrenador i competir contra clubs que fa anys que fan bé -millor, vaja- les coses.

No sé per on ha de passar el futur del FC Barcelona. Desconec si l'única alternativa és la conversió a empresa privada o un model mixt. El que tinc clar és que el Barça que coneixem avui mateix ha col·lapsat, com en certa manera ho ha fet Catalunya. Recordeu el Govern dels millors o la república dels somriures? No els sona igual que quan Bartomeu ens deia que volia que el Barça fos la NASA del futbol?

Catalunya és ara una comunitat al límit, amb una administració, la Generalitat, que gairebé no té liquiditat per pagar les factures. I el Barça, un club que resa per quedar entre els quatre primers i trobar algun àrab amb diners que posi publicitat als mitjons, si cal. Amb el que havíem estat, que diria un amic.