Al de mates no el matis

Uns dels professors que ho tenen més difícil a l'aula són els de matemàtiques. Aquesta especialitat implica un elevat nivell d'abstracció que els alumnes els costa entendre.

No per això cal pensar que els exactes siguin com el matemàtic que la pel·lícula de Ron Howard, Una Mente Maravillosa, va voler retratar quedant-se en mera ficció. Tot i que va ser veritat que el 1994 es va atorgar el Nobel d'economia a John F. Nash (1928 – 2015), la resta de la pel·lícula barreja història amb imaginació.

Nash era molt estrany, ja que va patir esquizofrènia. Sovint sentia veus creient-se un líder religiós a qui els extraterrestres escrivien. John Nash va resultar un professor de mats que de tan abstracte no sabia explicar què sabia. La resta històrica no la busqui a la pel·lícula.

Els docents en matemàtiques, lluny d'un John Nash, intenten apropar el càlcul i les equacions a un alumnat allunyat d'aquestes abstraccions. Així i tot, alguns no aconsegueixen fer arribar els seus coneixements als estudiants. Per fer-ho cal dominar dues coses, la didàctica i l'especialitat.

La didàctica és el que permetrà al docent emanar atenció, comprensió i esforç entre els seus alumnes, i si hi ha una assignatura de difícil atenció, aquesta són les matemàtiques. El domini de l'especialitat li hauria de venir de sèrie per la seva formació, altrament poc sabrà ensenyar.

El següent i el gran repte seria potenciar la confiança entre docent i els seus alumnes. Els detalls humans serveixen a aquest efecte. Per exemple, si durant una classe es comet un error flagrant a la pissarra, en lloc d'excusar-se o dissimular, es pot fer cara de nen entremaliat i fer somriure els estudiants.

En certa manera, es mostra humilitat i humanitat amb ells. Hi ha mil maneres perquè els adolescents ens vegin humans imperfectes, i no savis altius. Així els podem acostar millor les matemàtiques.

Una altra manera és buscar exemples propers als estudiants perquè comprenguin millor els problemes plantejats a classe. Per exemple, inventar-se una manera de resoldre equacions amb frases curtes i juganeres.

L'objectiu seria rescatar la X atrapada pels números, deixant-la lliure a un costat de l'equació. Per això hi ha unes normes de joc que s'han d'assimilar i complir.

La primera és que passa qui mana, amb referència a l'ordre de les operacions que permeten desallotjar elements d'una funció. La segona, que passa, canvia la seva operació, que no pas el seu signe. La tercera, la nova operació afecta tots els elements del membre, i així fins a una o dues més. Deixar la X a un costat igual resulta així un joc de rol on aquesta serà alliberada de la seva presó numèrica.

Aquesta estratègia intenta acostar les esmaixades als estudiants perquè no les vegin com una cosa llunyana i abstracta. Encara que res no és garantia de res.

Diu una llegenda urbana que un estudiant nefast en matemàtiques va trobar la manera que aquestes li fossin d'utilitat. Havien passat ja molts anys entre el professor d'àlgebra i aquest alumne. Aquest últim ja anava passats els vint quan un dia tots dos es van creuar. L'aprenent va saludar el seu mentor efusivament, fins i tot el va convidar a casa seva. El docent va accedir-hi i en arribar al seu domicili va quedar sorprès, el parc estudiant en matemàtiques lluïa un car esportiu davant la porta d'un fastuós xalet.

— Bé, i en què et guanyes la vida? – li va demanar el docent.

—Doncs compro i venc.

— Compres i vens què?

— Doncs compro coses a 100 i les venc a 200, i amb aquest 2 % em guanyo la vida.

En fi, al de mates no el matis.