On ha anat a parar el poder adquisitiu

El poder adquisitiu era per aquí, en algun lloc, i ara, de sobte, no el trobem. Què se n’haurà fet? S’haurà cansat de les nostres mesquineses i ha marxat a climes més assolellats? S’haurà esvaït com els amors d’estiu?

La teoria econòmica vol, des d’Adam Smith, presentar-se com a assenyada, científica i rigorosa, però s’assembla molt més al cant dels ocells o als refranys d’un cor de borratxos. La major part del temps, només serveix per legitimar de manera vergonyosa les malifetes del sistema actual, amb amanides verbals sobre el creixement, el deute, els salaris i altres fantasmagories.

Per sort (la misericòrdia de l’Altíssim és infinita), als marges de l’acadèmic encara tenim autors asilvestrats que llancen sobre el ramat les seves fletxes incendiàries. Avui voldríem destacar Jeff Booth, mestre del sabotatge intel·lectual, joglar de mil veritats.

La teoria més disruptiva i cèlebre de Booth és que qualsevol mercat mínimament funcional tendeix de manera natural a la deflació. Per als economistes convencionals, la paraula “deflació” assenyala el naufragi i la catàstrofe, perquè, qui comprarà si els preus baixen? Seria lògic esperar, ja que tot serà més barat la setmana vinent. Segons aquests senyors, la deflació, si es donés, comportaria la paralització del consum.

Tanmateix, n’hi ha prou amb mirar les coses amb calma i naturalitat per veure que tot passa exactament al revés. Agafem el mercat de l’electrònica de consum, on la innovació i la competència continuen sent realment ferotges.

Qualsevol telèfon mòbil de 200 euros reuneix capacitats d’una infinitat d’aparells que fa quinze anys eren coses cares i independents: un telèfon, una agenda digital, una càmera de fotos, una altra de vídeos, un localitzador GPS, un reproductor multimèdia, un ordinador de butxaca, etc. Un ordinador amb 16 GB de RAM fa deu anys era excepcional i caríssim; avui es troben per uns 500 euros i d’aquí a poc seran coses tan inútils que les podrem aconseguir pel preu d’un sopar.

Quan el mercat funciona, la innovació i la competència fan que els preus baixin i tendeixin a zero. Avui, deu euros donen accés, gràcies a Spotify, a milions de cançons; a l’època dels CD, pagàvem 20 euros per una dotzena de cançons.

La conseqüència d’aquesta realitat és que la inflació és una creació artificial, no una característica natural del mercat. On hi ha inflació, algú està fent trampes; on hi ha inflació, no estem davant d’un mercat, sinó en una taula de casino amb les cartes marcades. La inflació és el marcador de quant ens estan robant a plena llum del dia. 

Estimat lector, recordi això: els diners són una cosa que es compra i es ven (al mercat de divises controlat pels Bancs Centrals), i aquest mercat és el més trampós mai dissenyat. En el moment en què paguem o cobrem en euros o dòlars, estem participant en aquest fals mercat, en aquesta estafa planetària per la qual es perd de manera irremissible el nostre poder adquisitiu. Es tracta d’un simple mecanisme d’absorció d’energia econòmica, no gaire diferent de l’extracció de petroli del subsol.

La pregunta que sol sorgir, arribats a aquest punt, és: està vostè proposant que deixem d’usar els diners dels bancs centrals? I la resposta és: sí, rotundament sí. És fàcil, senzill i universalment accessible. De fet, és inevitable, perquè mai un sistema de diners fiduciaris ha sobreviscut a llarg termini. No hi ha més seny que un clar realisme, i la realitat és que el vaixell s’enfonsa. La bona notícia és que hi ha bots salvavides per a tothom en els sistemes monetaris alternatius. Que cadascú decideixi quan vol posar-se a salvo.