Ada Lluch o Sarah Santaolalla

Sembla que els canals de televisió, aquesta xarxa de propagació de tota mena de verí espiritual, han decidit posar el debat polític a les mans de dues noies amb pinta d’hostesses de congressos, la Sarah a l’esquerra i l’Ada a la dreta. Totes dues comparteixen alguns trets notables: les greus dificultats per enllaçar subjecte i predicat, la profunditat intel·lectual d’una cacatua, la mania de reduir el debat a slogans de TikTok. També és veritat que aquestes dues eminències semblen Hannah Arendt i Simone de Beauvoir quan es recorda que els líders d’opinió actuals són en David Broncano i la colla d’Operación Triunfo.

En qualsevol cas, el món de TikTok ha vingut per quedar-se. Ja només importa el posat: la Sarah crida i gesticula amb els seus modals de fritanga i ronyonera, l’Ada posa veuetes de telefonista coreana i sospira per un marit que la mantingui. Estimat lector, vols proves que l’eix esquerra-dreta ja no serveix per entendre la realitat? El que se’ns proposa a través de la televisió ja són només diferents models de gestió d’alcova: el caos monstruós de la Sarah o l’infantilisme ofídic de l’Ada.

Mentrestant, la UE està a punt d’aprovar la intervenció de totes les comunicacions privades (l’anomenat Chat Control), el deute públic continua devorant-ho tot a través de la inflació gràcies a les polítiques expansives dels bancs centrals, la islamització dels nostres barris avança alegrement i a les aules es continua ensenyant que existeixen dones amb penis. Però tot això tant se val. El que importa és l’últim clip a Instagram de la Sarah o de l’Ada.

El debat està als marges, més viu que mai. El combo triple de la disrupció tecnològica (intel·ligència artificial, finances descentralitzades i robotització de la força de treball) canviarà el món de dalt a baix i el sistema no fa més que llançar una cortina de fum rere l’altra, per poder treballar en la transició sense ser molestat. Si cal donar espai als de la Flotilla perquè diguin que van patir “tortures de baixa intensitat” com haver de beure aigua de l’aixeta o ser emmanillats, es fa. Si cal ficar a la presó algun socialista aficionat a les senyoretes, s’hi fica. Si cal forçar l’oblit col·lectiu sobre les atrocitats de l’època COVID, es força. De tota manera, aquí ningú protesta.

La revolució feminista ha consistit a fer milionària la Irene Montero (amb els seus xalets i els seus col·legis privats) i a donar micròfon a dues noies que giren com baldufes sobre el seu propi eix de cretinisme abismal i pintallavis cars. Quina comèdia, quina comèdia lamentable.