Acudits sotaneros: contra el rival tot s'hi val

En els darrers dies hi ha hagut una polèmica que ens ha tingut entretinguts a bona part de la comunitat tuitaite de Catalunya: l'acudit de l'humorista Joel Díaz amb la filla de la Sílvia Orriols. D'antuvi, cal defensar la llibertat d'expressió en tots els seus vessants; és a dir, també pel que fa a les bromes de mal gust. Si bé alguns ja han escrit sobre la qüestió, per exemple, el brillantíssim filòsof de capçalera de la Catalunya abstencionista, en Bernat Dedéu, al qual, se'l respondrà també aquí, però ningú hi ha entrat fins al fons (cal parar atenció a l'article brillant i concís de la periodista Gemma Busquets).

Deixant-nos de preàmbuls, endinsem-nos a la qüestió. La Sotana és un pòdcast d’humor on tracten temes vinculats amb el futbol. S’ha de reconèixer que, els seus creadors, són persones amb dots comunicatives i humorístiques molt notables. És menester mencionar que, com més estona parlis en qualsevol mitjà de comunicació, més possibilitats tens de bescomptar i pixar fora de test. Dit això, la llibertat d’expressió inclou parlar dels polítics, però entrar en les seves qüestions personals quan no tenen cap importància per a la res publica pot constituir un afront.

Podria agreujar-se quan, en el cas de la Sílvia, es mencionen als seus fills. Imagino que tothom podrà convenir amb mi que, normalment, són el més preuat que tenen les persones i, en concret, els menors d'edat gaudeixen d'una protecció jurídica major que aquells que ja en tenen 18. En el capítol de la Sotana es fa menció dels cinc noms dels fills menors de la Sílvia. Per quins set sous, en un programa on es destil·la odi envers la figura de l'Orriols, han de dir els noms dels seus fills? Això tenint present que, de la seva vida privada no en sol parlar i que, ja en Xavier Torrens, es va prendre la confiança de mencionar-los al seu llibre tot fent una analogia amb els noms dels gossos de Milei (Catalunya és un psiquiàtric a cel obert).

Mentre els sotaneros recitaven els noms dels menors feien mofa sobre el fet que, per se, ja era un problema ser fills de la Sílvia (plantejant que no és una bona mare?). Les paraules literals van ser “fer fills de... -és un problema ja d’entrada. Em sap greu”. A propòsit d'això, en Joel ja havia llençat part del seu acudit un cop va sentir el nom de “Violant”: és un gerundi -va mencionar. Ningú li va fer massa cas, però ell va tornar a insistir-hi “estan violant el Violant”. Part de la raó de ser de l’humor negre és que no necessàriament parla de persones reals, per exemple, quan en David Suárez va tenir la polèmica amb l’acudit de la noia amb síndrome de Down, era una ficció: no existia. En aquest cas, Violant existeix, és menor i és filla de la Sílvia.

La defensa aferrissada dels seguidors del pòdcast no es va fer esperar; per una banda, alguns arguïen que era humor, que si la Sílvia s'havia ofès, alguna cosa estarien fent bé, etc. El mateix Joel va intentar excusar-se dient que: com es veu al vídeo, jo creia que Violant és nom de nen. Segons sembla, en cas que fos un nen, vincular el seu nom amb una violació seria un atenuant a allò que va dir. S'ha de considerar també que, per poc que la filla de la Sílvia estigués a l'escola o a l'institut, aquest "joc de paraules" pot afectar-la. No cal que mencioni com poden arribar a ser de cruels els nens quan troben algun tret característic dels seus companys que se surt de la norma, especialment en un nom.

Nogensmenys, l'escena d'un humorista de quaranta-tres anys, fent un escarni públic del nom d'una nena com si es tractés d'un bully de classe, és esperpèntica. Però, hom podria considerar que, una disculpa per part seva hagués sigut la reacció lògica. Erraria qui pensés això. En Joel no va tenir l'honor de dir: doncs sí, m'he equivocat. Demano disculpes. Ans al contrari, la seva piulada al respecte és una sortida per la tangent afirmant que ell no volia dir allò que se li atribuïa i que només era un joc de paraules. No va voler abacallanar-se i va continuar defensant que no havia fet pas res dolent.

La reacció de la Sílvia fou mencionar que emprendria les accions judicials necessàries perquè el que havia dit no li sortís de franc. Per molt que l’il·lustre Dedéu plantegi arguments abarnegats apel·lant al fet que, denunciar a algú per dir X o Y no forma part de la tradició occidental, hauria de saber que, en pràcticament tots els codis jurídics d’Occident hi ha una protecció màxima als menors i que ficar-se amb ells (quan no es poden defensar) no està massa ben vist en les nostres societats.

El dret al lliure discurs (com l'anomena ell, ningú més ho fa); és a dir, el dret a la llibertat d'expressió, sol tenir un rol preponderant a les societats democràtiques, però no és un dret absolut (per molt que citi la primera esmena dels EUA, certament, algun jutge de la Cort Suprema va defensar que sí que ho era, però d'excepcions el món en va ple). La majoria dels drets constitucional no són absoluts perquè col·lideixen amb altres. Planteja que, si tingués filla, no l'importaria en absolut aquest fet; ves per on que el món no es mesura mirant-li al melic. Per posar un exemple, si jo acuso algun filòsof de ser un cocaïnòman (presumptament), faig ús de la meva llibertat d'expressió, però al tanto, el filòsof podria denunciar-me per un delicte de calúmnies, recollit al nostre Codi Penal. Per tant, la meva llibertat d'expressió no és absoluta, com la de ningú.

Finalment, no cal caure en el parany dels censors moralistes de torn, no fer gràcia no és delicte, però ficar-se amb una menor i fer un joc de paraules amb les violacions potser sí que ho és i com a mare té dret a defensar-ho. Malgrat tot el soroll, potser l'esquerra, tan feminista quan li convé, hagués sortit en tropell si la nena es digués "Fàtima". La nostra intel·liguèntsia continua anquilosada amb el fet que, envers la Sílvia, tot s'hi val.