La matança de Calàbria

He de reconèixer que el meu habitual sobrepès ha augmentat molt per culpa de la crisi d'Esquerra Republicana i de les dotzenes de bosses de crispetes que m'he cruspit. I és que el gran espectacle de llum i color que Oriol Junqueras i Marta Rovira estan protagonitzant és digne de la pel·lícula de massacres més efectiva que pugui rodar Hollywood. Tots els sectors d'ERC ho estan donant tot perquè el xou sigui impressionant, i en som molts els que estem gaudint dels litres de sang simulada que aboquen sobre la pantalla política catalana.

Com en el mític film 'Los immortales', només en pot quedar un i estic convençut que serà Oriol Junqueras. I és que l'exídol de Joan Bona Nit i la resta d'excursionistes nocturns a Lledoners és una barreja entre la Mare Teresa de Calcuta i Terminator. Li poses un micro davant i et deixa anar el sermó ple de bones paraules i propòsits amables, i quan s'apaga la càmera, agafa la pedra d'esmolar i prepara els matxets perquè els seus hostes s'abalancin contra els adversaris interns.

Aquest nivell d'hipocresia no l'ha vist Catalunya des que Pep Guardiola se'n va anar a altres terres a obsequiar-los amb el seu magisteri fals monjil. Això sí, almenys el de Santpedor sap del que és seu, i ho ha demostrat. Junqueras d'història en sap el catecisme nacionalista i poca cosa més.

L'escàndol dels cartells d'Ernest Maragall i l'Alzheimer del seu germà és lamentable, però tampoc no pot sorprendre ningú. El joc brut i les campanyes de falsa bandera formen part des de fa segles de l'activitat política, tant a la regió catalana com a la resta del planeta. I, com sempre passa en aquests casos, la porqueria no l'escampa els rivals d'altres formacions, són sempre els 'companys' de partit els que se n'encarreguen.

Però és que Esquerra té un especial mestratge en l'art d'escorxar els rivals interns. La història de baralles a vida i mort dins aquesta formació és més digna d'una novel·la bèl·lica que no pas d'un tractat de ciència política. L'acte que va protagonitzar Junqueras al Teatre de la Passió d'Olesa hauria de formar part de la història del cinema gore català, i la seva filmació hauria de competir al Festival de Cinema de Sitges.

La 'Matança de Texas' quedarà en un acudit al costat de la 'Matança de Calàbria', carrer de Barcelona on Esquerra Republicana té la seva 'seu nacional' i on l'endemà del congrés d'aquesta formació regnarà el so de la serra mecànica que Oriol Junqueras ja s'ha comprat. Javier Milei quedarà com un aprenent al costat de l'historiador colpista a l'hora de demostrar el seu mestratge amb aquesta eina.

Per això els 'roviristes' són tan actius a filtrar qualsevol cosa sobre Junqueras i els seus, perquè els hi va la seva supervivència política. Si el golafre de Lledoners guanya, no en quedarà ni un. I se'ls carregarà —políticament—, un a un, amb un somriure i mentre els diu “som companys de partit, tenim un projecte comú per a la nostra mil·lenària nació, no corris”.