Illa i els Castellers: anatomia d'una xiulada

L'esdeveniment polític del cap de setmana ha estat l'assistència de l'MHP Salvador Illa al Concurs de Castells de Tarragona, on va ser rebut amb xiulets i crits d'independència. La política catalana és un erm tan desolador, que detalls folklòrics com aquest són elevats a categoria de fita: les xarxes indepes van esclatar de goig, amb la idea que "encara som aquí" i tota mena de somnis humits (com en el missatge del Rossinyol de Waterloo) sobre un "poble" que rebutja els seus "opressors", quan a Tarragona, sense anar més lluny, el PSC i el PP van guanyar claríssimament les últimes eleccions al Parlament.

La cosa es pot llegir des d'un enfocament menys miop: llavors es veu la dimensió de la tragèdia, en què una part (no menyspreable, però minvant) de l'electorat segueix presonera de la rebel·lia de saló dels mateixos que sostenen el partit de Salvador Illa tant al Congrés com al Parlament. Hi ha una part de Catalunya irrecuperable, embussada a l'etern kumbaià processista? Si aquest és el cas, el país patirà de valent en els pròxims anys, perquè un sector de la casta política tindrà impunitat total per a fer el que vulgui mentre segueixin commemorant efemèrides ridícules i repetint consignes partalianes. I l'experiència diu que atorgar impunitat als mediocres mai no dona fruits positius.

Que sigui "no surrender" el lema dels que no han fet res més que rendir-se des de fa set anys, de manera cada cop més vergonyosa, pot servir per calibrar l'espatlla. Que un personatge com Toni Comín, vividor suprem, pugui encara treure el cap de tant en tant jugant a ser un Simón Bolívar de casa de massatges, ens dona una idea de com el procés va devorar al seu pas tot sentit de realitat. Que les tasques de reflexió a rereguarda hagin estat lliurades a Albano Dante Fachín (canya i punxa de truita de patates) i a l'insomne Josep Costa, ens indica que ens trobem davant d'un moviment en agonia, en què ja fa temps que només prima el campi qui pugui.

Xiular Illa és fàcil, és clar. Exigir responsabilitats als teus pel frau més colossal mai vist, això pel que sembla costa una mica més a les tropes indepes. Però la neteja en algun moment s'ha de fer, no pel bé del món indepe, sinó per a poder tornar a tenir un debat polític plural en què no hi hagi un sector patològicament desconnectat de la realitat.