L'1 d'octubre, vuit anys després

Passen els anys, passen i no tornen. A mesura que avancem en aquest llarg i estrany viatge, cada cop costa més diferenciar els encerts dels errors, les victòries dels triomfs, perquè en la trama de la vida uns i altres s’entrellacen de manera enigmàtica. Però una cosa és certa: les mentides no envellixen bé.

Oh, com es va mentir als catalans, als espanyols, al món sencer, amb quin desvergonyiment i imprudència. I com es va assenyalar els qui, des d’una mitjana distància, advertíem de la farsa. Però això només és la meitat de la trama: a l’altra banda de les mentides hi havia el poble català, deixant-se enganyar, creient-ho tot sense el més mínim indici de pensament crític, sumant-se amb infantilisme al més anunciat dels fracassos. Aquesta és la part incòmoda que l’independentisme encara no ha purgat.

La classe política del procés encara es passeja, en mode zombi, per l’escenari institucional, cobrant sous generosos d’una Roma que paga traïdors. Fins i tot l’Oriol Junqueras es va presentar l’altre dia com a candidat, pronunciant un dels seus habituals discursos inconnexos, incomprensibles, alarmants a nivell psiquiàtric. Han pagat ja els polítics processistes el seu desvergonyiment? Potser sí, potser no, però el que està clar és que la massa votant, la que es va llançar amb entusiasme infantil a les performances més ridícules i tòxiques de la història recent, encara no ha entonat el mea culpa. Potser els polítics eren estafadors, però el poble es va deixar estafar amb autèntic fervor.

Jordi Cuixart a Suïssa, Jordi Sánchez col·locat en algun lloc, Carme Forcadell fent d’àvia, Artadi desapareguda sense deixar rastre, Anna Gabriel passejant amb en Jordi Évole al capvespre, Puigdemont sostenint el PSOE, Turull donant entrevistes pertot com si la cosa no anés amb ell, Lluís Llach embolicat amb banderes palestines, Mònica Terribas cuita en el seu propi verí, Joan Bonanit apuntant-se al gimnàs, Marta Rovira plorant en algun lloc. La generació de vividors més destacada que ha conegut el país, la taca més gran de la història catalana recent.

Càrregues policials, judicis, indults, amnisties: quina enorme pèrdua de temps, recursos i energies mentre el país s’ha anat enfonsant. Ara l’única certesa són les mesquites, els pisos ocupats, els carteristes i violadors, l’antisemitisme de TV3 i el tsunami d’impostos i inflació: la Catalunya d’Open Arms.

La principal lliçó és que un poble pot ser portat, en un parell d’anys, si els governants són prou innobles, al ridícul, la desesperació i l’esgotament. El nou catalanisme que ve de Ripoll s’ha alliberat del llast del cretinisme histèric del procés i ha escollit dir les coses pel seu nom. L’orriolisme sembla dir: la reivindicació nacional està bé, però abans cal netejar els carrers de delinqüents i indesitjables, lluitarem per la nostra identitat i per això mateix ens resistirem al califat. Té a les seves mans totes les cartes guanyadores i aviat serà l’actor polític principal.