Xavi Hernández, el Procés i un victimisme marca de la casa

"Hola, soc Xavi Hernández. M'agradaria enviar molts ànims i molta força a tots els presos polítics, no defalliu. Imagino que són moments molt durs per a tots vosaltres lluny de casa i de la família. És per això que vull agrair-vos tot el coratge i enteresa que esteu mostrant; és el millor regal de Nadal que podeu fer a la societat catalana. Us desitjo molt bones festes i que l'any nou us porti justícia i llibertat. Una forta abraçada a tots".

Així felicitava a Junqueras, Turull i companyia el Nadal del 2018 Xavi Hernández. En aquell moment, molts catalans donaven suport als presos i l'ara entrenador del Barça n'era un. Sense mullar-se massa -Xavi mai no ha afirmat que sigui independentista-, el de Terrassa va donar suport al Procés, sobretot després de l'u d'octubre.

Xavi va viure l'u d'octubre del 2017 des de Qatar, on en aquell moment encara era jugador. Temps després, quan la sentència als líders del Procés estava a punt de fer-se pública, es va ficar en un gran embolic per les seves paraules en una entrevista al diari Ara: "No visc en un país democràtic, però crec que el sistema d'aquí -Qatar- funciona millor que el d'allà. Vull el millor per al meu futur i per al dels meus fills. I lamentablement veig que Espanya no funciona de la millor manera”.

L'ara entrenador del Barça assegurava veure's “molt afectat” per “les injustícies” que veia aquell moment a Espanya i confessava haver tingut comunicació amb els presos. Ho comparava amb Qatar, on residia i assegurava que a diferència del seu país natal, allà "la gent és feliç".

Anem per parts. El sentiment de Xavi amb els presos era compartit per molts catalans el 2019. La situació de presó feia predominar les emocions per sobre de la raó en moltes persones i és una cosa que ara mateix no passa. Podríem entendre en aquest context les paraules de Xavi Hernández, però és evident que la comparació amb Qatar no només va ser desencertada, sinó símptoma d'una visió de la realitat molt peculiar.

Xavi ja demostrava llavors que encara que les seves decisions eren contràries a les seves accions, sempre podia provar de justificar-se assenyalant l'adversari. No sé si la jugada els sona.

Xavi Hernández i el Procés, vides paral·leles

Xavi se'n va anar del Barça el 2015 com el millor jugador català de la història del club. Per a molts, el millor espanyol de tots els temps, amb el permís d'Andrés Iniesta. Se n'anava un símbol, la seva popularitat era alta i tots estaven convençuts que tornaria per ser el nou Pep. Fins i tot un servidor no tenia cap dubte.

El problema és que Xavi Hernández es va contagiar dels mateixos mals que el processisme. Va creure que tenia molta més preparació de la que realment era. Es va envoltar de persones lleials que no eren els millors professionals. Va fer servir la premsa afí per fer calar un missatge que no era del tot cert. I ho va aconseguir.

Durant un temps, semblava que les coses funcionaven, que la inèrcia portaria el projecte a una nova era. Així va ser el Procés del 2010 al 2017. Així ha estat el període de Xavi Hernández com a entrenador del Barça del 2021 al 2024.

Després de guanyar la lliga, semblava que era el moment de fer un pas més. Però res més lluny de la realitat. Va ser quan se li han vist totes les costures a Xavi: la falta de preparació tècnica i un full de ruta massa simple per a un equip que vol conquistar Europa. I, quan han arribat els problemes, Xavi ha tirat de victimisme. La culpa és de la premsa, dels àrbitres, de Florentino. 'Madrid ens roba' i així no podem competir.

Xavi se n'anirà per la porta del darrere per intentar ser el que ara no és. Va ser un gran jugador, dels millors de la història, però encara no és entrenador. Com aquests activistes -cantants, pallassos, etc.- que van jugar a fer política. Alguns diran que el problema no és d'ells, sinó dels que els van triar. Pot ser. El cas és que sembla una cosa comuna a Catalunya: quan no estem a l'altura, en donem la culpa a l'altre.