Europa Press La violència de carrer de l'esquerra propalestina desferma la nostàlgia en una part del processisme
El processisme mai va entendre que l'eficàcia política no rau a aplaudir totes les bones causes
La vaga propalestina d'aquesta setmana a Catalunya ha deixat alguna cosa més que incidents i detinguts. Per a una part de l'independentisme mediàtic, acostumada a les grans marees del procés, la jornada ha suposat un viatge emocional al passat. Els aldarulls, els càntics i l'èpica de carrer han despertat una certa nostàlgia entre aquells que van veure en la protesta una oportunitat de reviure els temps de la “resistència popular”.
Nació ha estat el millor exemple d'aquesta melangia política. En la seva crònica titulada "Una pau dubtosa a Gaza remou Barcelona" descrivia la manifestació com un nou esclat multitudinari i la comparava amb les grans mobilitzacions de l'última dècada. Segons el seu relat, 15.000 manifestants van prendre els carrers, tot i que el seguiment real de la vaga amb prou feines va arribar al 0,5% del total de treballadors.
Palestina no tindrà una traducció electoral | Europa Press
Un relat èpic per a una vaga sense impacte
El text de Nació parlava d'“un caos similar al de les grans jornades històriques”, ignorant que la protesta va ser minoritària. La Guàrdia Urbana va xifrar en quinze els detinguts per destrosses, enfrontaments i llançaments d'objectes a la policia. Tot i això, el mitjà va intentar presentar els aldarulls com el resultat de la indignació popular.
La versió oficial va contrastar amb la lectura que en van fer altres mitjans. Des del pòdcast La Catalunya Woke responien amb ironia. “Poesia pura. Enhorabona. Comparar una manifestació de 15.000 persones amb ‘les grans mobilitzacions de l'última dècada’. Quan pugueu expliqueu que el seguiment de la vaga ha estat del 0,5% i que ha estat, per tant, un fracàs absolut”.
El processisme i el seu buit de mobilització
L'entusiasme amb què alguns sectors independentistes van abraçar la causa palestina té també una lectura interna. L'esquerra processista busca noves banderes capaces de mantenir viva la mobilització, després d'anys de desgast polític i desafecció ciutadana. La guerra de Gaza ofereix un relat fàcil d'importar: bons i dolents, repressió i resistència, tot embolcallat amb un vernís moral que tan còmode li resulta al processisme.
Tanmateix, la realitat social catalana és una altra. Els carrers ja no responen com abans, les causes globals no mobilitzen i el ciutadà contempla amb indiferència aquest tipus de gestos simbòlics. La majoria va treballar amb normalitat mentre una minoria convertia la solidaritat en un espectacle de vandalisme.
El contrast entre l'èpica dels mitjans subvencionats i la fredor de les dades evidencia un problema estructural. L'esquerra catalana, abans propietària del relat social, ja no troba causes pròpies que la representin. Palestina s'ha convertit en el refugi emocional d'un moviment que va perdre la seva identitat política i busca sobreviure en la protesta per la protesta.
Més notícies: