Moncloa, Palau i temps fins al 2027: el triplet del PSOE amb la llei d'amnistia

Segons David Madí, antiga mà dreta del president Mas, la cultura política catalana té un problema històric. Aquest problema no és altre que Catalunya mai ha entès el llenguatge del poder. Espanya, en canvi, diu Madí, té una “cultura de poder admirable”, que explica la seva supervivència històrica.

Si mirem els últims deu anys, la tesi de Madí resulta innegable. Un cop col·lapsat, el procés s'ha revelat com un gran frau social i polític. Ningú estava preparat per muntar un Estat i afrontar un conflicte amb un altre Estat. El procés era més aviat una partitocràcia autonòmica que fugia cap endavant, en connivència amb una enorme xarxa d'interessos, començant per la premsa.

Això és el que explica que Espanya desarticulés el procés sense massa dificultat; amb l'article 155 i els tribunals va ser suficient. Aquesta desarticulació va obrir una època estranya a Catalunya, que va abastar des de la presidència de Torra fins a les últimes eleccions autonòmiques. Van ser aquells anys en què Puigdemont va donar ordre a Junts de convertir-se en un actor (auto)marginat de la política espanyola.

Ara bé, les últimes eleccions generals van canviar aquest panorama per capricis de l'atzar. Amb unes de les claus per donar vida a Frankenstein, Puigdemont va canviar de rumb i es va fer soci de govern del PSOE. Sense perjudici que, de cara a la galeria, fos un soci combatiu i dur. Però l'important de la relació entre Junts i el PSOE era la llei d'amnistia.

En un principi, el processisme va vendre la llei d'amnistia com un doble èxit. Per una banda, significaria una derrota d'Espanya en la dècada processista. Per altra banda, permetria la resurrecció política dels líders independentistes per continuar així amb el conflicte. Però res més lluny de la realitat.

“L'amnistia no entra en la Constitució espanyola”

Per ara, l'únic beneficiat de facto de la llei d'amnistia ha estat Pedro Sánchez. Estem davant d'un nou capítol de la tesi de Madí: entendre o no el llenguatge del poder. El PSOE ho ha entès, i el processisme (Puigdemont en particular) no. I els fets no enganyen: en aquests moments, el PSOE concreta més poder que mai.

La prioritat del PSOE mai va ser construir un Gobierno substancial i amb un projecte polític profund, sinó arribar al poder i mantenir-lo. La demostració d'això la trobem en els innombrables “canvis d'opinió” del PSOE en gairebé totes les matèries. Sobre l'amnistia, per exemple, Pedro Sánchez que "no cap en la Constitució":

I cal recordar que Pedro Sánchez assegurava al principi de la seva carrera com a secretari general del PSOE que s'encarregaria de portar de tornada a Puigdemont a Espanya. Però el que crida l'atenció del cas és que Puigdemont era conscient del perfil de Sánchez. De fet, va ser Puigdemont el que va dir que “no faria president a Sánchez” perquè “és un tio al qual no li compraries un cotxe de segona mà”:

En aquest sentit, el PSOE va interpretar la llei d'amnistia com un altre canvi d'opinió necessari per mantenir-se en el poder. L'únic risc d'atorgar l'amnistia estava en la qüestió temporal. És a dir, donar-li l'amnistia a Puigdemont i que aquest després deixés caure el Gobierno. La solució a aquest problema estava en els temps judicials. I en això és en el que ens trobem ara.

El PSOE recull fruits i Puigdemont es queda amb gana

Tot apunta que la justícia europea es pronunciarà sobre la llei d'amnistia al voltant de l'any 2028. Però la clau està en tot el camí previ, i que el PSOE tenia molt ben mesurat. Perquè, abans d'arribar a Europa, calia passar pel Suprem i pel Constitucional. Políticament parlant, això es traduïa en quelcom que beneficiava al PSOE i perjudicava al processisme: temps.

Més concretament, el temps suficient perquè cap dels socis forcés un avançament electoral. Paral·lel a això, el PSOE no ha dubtat en donar al processisme tot el crèdit que li demanés; una altra cosa és en quines condicions arribava aquest crèdit. Parlem del català a Europa, del traspàs de Rodalies, de les competències d'immigració, de la hisenda catalana, etc.

I, per fer encara més sagnant la diferència estratègica entre PSOE i processisme, no cal sortir de Catalunya. En un context de profund desencant social, la població catalana va entendre l'amnistia com un gest del PSOE per calmar els ànims. Això s'ha traduït en un torpede directe a la línia de flotació processista: la pèrdua de la Generalitat.

Aquesta és la raó per la qual la Moncloa va promocionar a Illa de ministre de Sanitat a candidat a Catalunya. Una figura tranquil·la i moderada per capitalitzar l'amnistia de Sánchez a Catalunya. I, mentrestant, Junts es cou a l'oposició gràcies a la dura competència d'Aliança Catalana. I en la mesura que Puigdemont no tomba a Sánchez, Junts no pot presentar-se com més independentista que Orriols.