El tema de la llengua en temps de Prohens

Aquests dies veiem com ha saltat l'alarma pel tema lingüístic (la defensa de la llengua pròpia de les Balears) en associacions d'esquerres, partits d'esquerres, assemblees d'esquerres i altres merenderos, focus tradicionals d'histèria institucional. El català que va sobreviure a Felip V, a les invasions napoleòniques, a quaranta anys de franquisme, sembla que no sobreviurà quatre anys si un determinat nombre d'activistes deixen de cobrar de l'erari públic.

El català, més que un idioma, sembla una entitat bio-sensitiva: així que percep que els de l'Obra Cultural Balear deixen d'ingressar la seva nòmina de cinc xifres, empal·lideix, malalta i s'encamina a la mort, barret en mà, dedicant-hi una última salutació a l'afició.

En realitat, durant els vuit anys del Pacte de Progrés, el català no ha fet més que retrocedir en l'àmbit públic. Va arribar un moment en què es va haver d'amonestar determinat conseller (un a qui costa agafar el son) perquè a mitjan legislatura només havia emprat el castellà tant al Parlament com a les rodes de premsa.

Armengol, vist el fracàs del procés i el suport del PSOE al 155, es va dedicar a posar-se de perfil, com en tants altres temes, aconseguint confondre's amb el paisatge com aquells admirables insectes immòbils de la jungla de Borneo: la quietud d'un pal, l’actitud d’un pal, l’estratègia política d’un pal.

Almenys, això sí, Armengol és capaç de dir dues frases amb sentit en la seva llengua materna, mentre que l'exalcalde Hila (originari del país del sopor i els badalls) parla un català patanesc, de sortidor de benzinera, que tot sol basta per si mateix per a refutar tots els esforços de les polítiques d'immersió.

En les seves primeres declaracions, el conseller d'Educació, Antoni Vera, va dir que allò pactat amb Vox no s'aplicaria el curs vinent perquè “tenien temes més importants”. Pels que sabem traduir l'argot del PP, aquest anunci va ser causa d'enorme alegria, doncs vam saber que començava el rejoneo. Es passaran dos anys enredant amb trucs com el de l'antic conseller Bosch, que venia la llengua “de primer ensenyament” (terme inventat, sense cap rang pedagògic) com a “llengua vehicular”: donava discursos recaragolats, tramposos fins a l'escàndol i dissenyats per provocar el reflux gàstric i l'esgotament moral en fanàtics d'un i altre signe.

Si res no va canviar llavors, amb els 35 diputats de l'alferez Bauzá, menys canviarà ara amb algú com Prohens, que practica el famós bilingüisme cordial de Feijóo mitjançant el senzill mètode de parlar els dos idiomes alhora, amb simètrica incorrecció, en un híbrid melós, insubstancial, però això sí, molt somrient.

El problema (la cosa graciosa i fenomenal) és que des de les dues ribes de la polèmica interessa donar la imatge que estan embarcats en una lluita heroica. Uns per restaurar les “llibertats”, altres per defensar “la llengua pròpia”. Ningú vol tornar a casa i explicar a la seva senyora que ha perdut una altra tarda més en reunions amb gent exaltada i inoperant; cal un relat èpic no només per guanyar vots, sinó per poder mirar-se al mirall i fer cara de Savonarola.

Que al capdavall és el que mou aquesta genteta tan peculiar.