Socioconvergència o l’abraçada a Orriols: el dilema inevitable de Junts

Carles Puigdemont es va presentar a les eleccions catalanes del 12 de maig de 2024 amb l'ambició de crear un moviment independentista transversal i hegemònic. El seu somni s'ha esvaït en pocs mesos. L'expresident no només ha estat incapaç de sumar nous adeptes al seu projecte, sinó que veu amenaçada la seva posició davant l'auge de Sílvia Orriols.

En un escenari cada cop més fragmentat, l'expresident es troba davant el repte d'haver de teixir aliances sense aliats naturals. Tancada la via de reconstruir la unitat independentista amb ERC, a Junts només li queden dues opcions: buscar pactes estables amb el PSC o explorar la fórmula inèdita d'un front nacionalista amb Aliança Catalana.

Les eleccions municipals de 2027 marcaran el futur immediat de la política catalana, i l'estratègia de pactes de Junts serà clau. Les bases del partit exigeixen a la direcció trencar l'aïllament autoimposat a les darreres municipals. I això obliga Puigdemont a sortir de la seva zona de confort per teixir aliances a la Catalunya postprocessista.

Sociovergència a la Generalitat?

El PSC és un rival natural de Junts, però alhora ofereix la possibilitat als de Puigdemont de tornar a ser influents al territori. En els darrers mesos hem vist els juntaires estrènyer llaços amb els socialistes en places clau com Lleida i Tarragona. Això respon a la demanda dels líders locals a la direcció d'abandonar les posicions maximalistes que van condemnar el partit a l'ostracisme el 2023.

Fins i tot a Barcelona, Junts i PSC van mostrar sintonia en àmbits com l'economia, l'habitatge o la seguretat, abans que Collboni pactés amb PP i Comuns per arrabassar l'alcaldia a Trias. Ara Collboni està més a prop d'ERC i Comuns que de Junts, però socialistes i juntaires continuen reivindicant un mateix model d'ordre. En aquest sentit, la política local pot aplanar el camí per a una aliança a més gran escala.

L'entesa entre Junts i PSC es fa més complicada a la Generalitat, sobretot després del fracàs dels Acords de Brussel·les. La lluita d'egos entre Illa i Puigdemont tampoc ajuda a un acostament. Però si la sociovergència s'imposa als municipis i les diputacions, aplanaria el camí per a una fórmula avantatjosa per a Waterloo.

Junts podria explorar la possibilitat d'un suport extern al govern de Salvador Illa, per deixar ERC sense poder i decantar el govern cap a la dreta. Seria l'oportunitat de recuperar influència en les polítiques del país des de la seva sortida del Govern el 2022. I això no és poca cosa.

El dilema amb Aliança Catalana

L'altra fórmula damunt la taula és un acostament a Aliança Catalana per governar Catalunya els pròxims anys amb un projecte nacionalista d'ordre. Ara mateix sembla inviable. Però les darreres declaracions d'Artur Mas i Jordi Turull, que no tanquen la porta a futurs pactes, semblen aplanar el camí per explorar aquesta fórmula.

El cordó sanitari ha demostrat que confrontar Aliança Catalana és contraproduent, així que si no pots destruir l'enemic el més intel·ligent és unir-t'hi. A Junts hi ha un sector que està demanant un gir més decidit cap a la dreta i que veu Aliança Catalana com un aliat natural. Els pactes als municipis podrien ser un primer pas per trencar el gel entre els dos partits.

L'obstacle per a l'aliança amb l'orriolisme és Carles Puigdemont, a qui molts veuen com a antagonista del projecte ultraconservador. L'expresident continua fomentant la desorientació ideològica amb una variada coexistència de corrents esquerranes i neoconvergents dins de Junts. Això obre el meló de la successió de Puigdemont i l'emergència de nous lideratges que uneixin l'independentisme amb el conservadorisme a l'estil de Salvador Vergés o Antoni Castellà.

Ara mateix, segons els sondejos, Junts i Aliança estan lluny de sumar una majoria per governar. Però la consolidació de pactes estables als municipis, el 2027, podria generar una nova onada d'il·lusió per capgirar Catalunya i enviar el tripartit a l'oposició.