La síndrome del nen malcriat s'apodera dels partits processistes

O penses el mateix que jo o ets extrema dreta. Avui signo un acord, la setmana que ve em faig enrere. El teu Estat és franquista, gens democràtic, però m'he convertit en el teu soci estable des del 2018. Exigeixo la unitat mentre expulso diputats del meu partit perquè pensen diferent.

Podria ser una nova idea de negoci per a tasses rotllo Mr Wonderful. Però no, és el dia a dia dels partits processistes, entestats a voler jugar a la governabilitat d'Espanya mentre demostren ser zero fiables. Ho va dir Roger Montañola en campanya electoral. El cap de files del PDeCAT va definir junts com un partit que volia fer “política adolescent”.

Montañola ho va resumir perfectament en sis paraules: "Semblen ancorats en unes joventuts polítiques". Ell es referia al partit de Carles Puigdemont, però seria extensible al processisme en general. I, és més, no és que es comportin com a adolescents, és que són nens malcriats. L'adolescència és una etapa vital que tots passem. Per sort, no tots els nens tenen rebequeries o es creuen els amos de casa seva.

Si un navega per internet es troba amb múltiples articles que identifiquen els símptomes del nen malcriat. No executa les seves tasques, té rebequeries freqüents, és egoista, agressiu i li fallen les maneres. Són alguns, no tots.

L'enèsima rebequeria de Junts per Catalunya

Ahir dimarts, Junts per Catalunya canviava el vot pactat amb els seus socis uns dies abans. La portaveu de Junts, Míriam Nogueras va variar la seva opinió durant la setmana i va exigir canvis després d'un acord ferm. El temor que Carles Puigdemont sigui l'únic sense amnistiar va moure el partit, que va arribar a acusar de franquista l'Estat amb qui vol pactar la llei. Ara m'enfado, no respiro i exigeixo que siguis tu qui et moguis o me n'aniré. Així funciona Junts per Catalunya des de fa anys.

Tots coneixem nens que imposen normes dia sí i dia també als pares. Són ells els que marquen si es va o no a un esdeveniment, el temps que es quedaran i què compraran de camí a casa. En cas contrari, el nen entrarà còlera i els seus pares acabaran sent submisos per evitar els seus enuigs. Aquest dimecres Bildu aprofitava el moment d'extrema debilitat de Pedro Sánchez per enviar-li un avís: la legislatura durarà mentre el Gobierno "respongui les exigències de l'independentisme".

I, és clar, quan malcries el teu fill, no només has d'aguantar les seves rebequeries i exigències. Cada dia que passa, creix el seu poder sobre tu i cada vegada les exigències són més grans. La política es basa en governar, a arribar a acords que afavoreixin la majoria i a entendre que no va de raons, sinó de sentit comú. Les advertències diàries de Junts per Catalunya en gran manera i dels processistes en general, responen en gran part a criteris egoistes, a què hi ha d'allò meu.

Fa setmanes que a Catalunya la llei d'amnistia obre telenotícies, protagonitza tertúlies de ràdio i té totes les portades de diari. El text acabarà amb les causes obertes o ja sentenciades de 1.500 persones. D'aquestes, només una quinzena podrien acabar a la presó i quatre persones podrien tornar a Catalunya. Simplificant: Junts no va voler aprovar l'amnistia perquè potser diversos càrrecs polítics en quedarien fora. Ara mateix, el futur de deu persones marca la política catalana.

Fins i tot el PNB se n'adona

I no només això, Junts per Catalunya segueix llançant amenaces a Pedro Sánchez i exigències. Imagineu-vos si la rebequeria de nen malcriat és evident que fins i tot el PNB ha dit prou i Urkullu ha verbalitzat el seu enuig criticant el "canvi de criteri" dels de Puigdemont. Els nacionalistes bascos, que havien donat un vot de confiança a Junts, han trigat dos mesos a adonar-se que el processisme continua no sent de fiar. El PNB serà moltes coses, però històricament ha entès la importància de l'estabilitat perquè les coses flueixin, tot al contrari dels de Puigdemont, que conceben la política com una cosa egoista i per benefici propi.

És tal la síndrome de nen malcriat de Junts, que al seu costat Esquerra sembla un partit estadista. La seva política continua sent adolescent, un vull i no puc de manual. No acaben d'entendre la ciutadania i han copat l'administració de gent afí, que no preparada. I de tant en tant, com ahir amb Pilar Vallugera, treuen a la llum les seves poques maneres amb els seus socis. I aquest és un altre dels grans problemes d'ERC: sembla que s'avergonyeixin del que volen ser i necessiten acusar els altres per sentir-se bé.

Un no pot atacar el PSOE per l'amnistia, acusar Espanya d'antidemocràtica i pactar-hi des del 2018. Si apostes per l'estabilitat, per voler ser un partit de fiar, algú amb qui fer negocis, t'has de comportar com a tal. No serveix de res tenir alguna rebequeria de tant en tant o fer un tuit a l'estil Rufián, perquè la realitat és la que és. I aquí rau el principal problema de Pedro Sánchez: encara que cedeixi, encara que els compri el que demanin, les exigències aniran a més. Perquè no tracta amb adults, encara que Esquerra intenti semblar-ho.