Se'n va Ernest Maragall, el 'tete' que es va voler venjar del PSC sense gaire èxit

Ernest Maragall se'n va. Als seus 80 anys aquest divendres 24 de novembre ha anunciat amb certa sorpresa al plenari de l'Ajuntament de Barcelona que ho deixa. "Els comunico, senyor alcalde i senyors regidors, que el proper plenari de desembre serà l'últim en què participaré des del meu escó". Es tanca, doncs, la vida pública d'un d'aquells polítics claus per entendre què ha passat a Catalunya els darrers 40 anys.

L'Ernest sempre ha estat el 'tete', el germà petit de Pasqual Maragall i el polític de la família. Si el Pasqual era un líder, un ideòleg que avorria la part oculta de la política, l'Ernest sempre ha gaudit de les negociacions, conspiracions i sales de màquines. La política de veritat, aquella en què els que saben com fer-la poden durar dècades.

Potser això explica la llarga trajectòria política. També el Procés, és clar. Va ser el 2012 quan va trencar amb el PSC per l'escalada indepe i allà hi havia ERC amb els braços oberts per acollir-lo. Els republicans estaven convençuts que podien suplantar els socialistes, robar-los tant els lideratges com els votants. El temps ha demostrat que només es van quedar amb una part del botí.

Però anem a pams. Ernest Maragall sempre ha estat vinculat a la funció pública. Va entrar a treballar a l'època franquista a l'Ajuntament de Barcelona. La seva vida política sempre va ser vinculada al Pasqual, tant al consistori com a la Generalitat. Va ser regidor de Barcelona fins al 2004, quan va fer el salt a l'altra banda de la Plaça Sant Jaume.

Amb la presidència de Pasqual Maragall, EL'rnest va ser el secretari del Govern, l'home fort a Sant Jaume. Interpretava el paper de dolent, mentre que el seu germà petit era aquell polític afable amb alguna ocurrència estranya de tant en tant. Al tripartit va ser a més conseller i el seu pes i la seva visibilitat van augmentar.

Ernest Maragall anava deixant de ser el 'tete' per tenir la seva pròpia imatge. El problema és que llavors va arribar l'Estatut i José Montilla, de manera que els germans Maragall van començar a distanciar-se dels socialistes. Ho van fer a poc a poc. El Pasqual es va retirar de la vida pública per la seva malaltia, però l'Ernest va continuar sent diputat. Va estar al Parlament des del 2003 fins al 2012, gens malament.

El Procés va colpejar a tothom i els socialistes van veure com diversos dels seus comandaments abandonaven el vaixell. Molts se'n van anar a ERC, alguns als Comuns, convençuts que el PSC i el PSOE ja eren una marca en extinció. Un va ser Ernest Maragall, que abandonava el PSC el 2012.

Ernest Maragall, del PSC a ERC

Poc després, el 2014, estrenava nou càrrec públic: Eurodiputat per ERC, mentre que el 2018 tornava al Parlament dins del grup parlamentari d'Esquerra. El 2019 era el cap de cartell dels republicans a l'Ajuntament de Barcelona. Tots els pronòstics ho donaven per vencedor i va guanyar les eleccions, però Ada Colau va ser més llesta que ell i va revalidar l'alcaldia amb els vots de Manuel Valls.

Aquest és el resum, ràpid i concís, de la trajectòria d'Ernest Maragall, que va quedar quart el 2023 i va voler pactar amb Trias menyspreant l'habilitat de Jaume Collboni. La seva retirada es pot entendre per molts factors, potser perquè el PSC i Trias ja tenen el pacte fet, potser perquè ja està cansat d'intentar venjar-se del PSC sense gaire èxit.

La figura d'Ernest Maragall resumeix el Procés. Com ell, molts càrrecs del PSC es van passar al sobiranisme i van deixar el partit enfadats. Deu anys després, no van fer la independència i han acabat pactant amb Pedro Sánchez i el PSOE. Uns -ERC-, i altres -Maragall-, estaven convençuts que substituirien els socialistes, que serien també hegemònics a l'àrea metropolitana.

Fitxatges com els de Maragall també van ser en certa manera contraproduents per a ERC. Van voler marcar el perfil d'esquerres, però sense aconseguir-ho. I no només això, els va distanciar d'aquell votant nacionalista històric que no ha empassat mai els socialistes.

Ernest Maragall se'n va sense aconseguir-ho. Això sí, amb un càrrec públic fins als 80 anys.