Sergi Sabrià, l''enemic' del PSC amb una missió impossible per a Pere Aragonès

Sergi Sabrià és un dels noms més repetits durant la setmana a Catalunya. El flamant viceconseller -una figura que s''inventa' Aragonès per donar-li valor i notorietat- està cridat a ser el dòberman d'ERC fins a les eleccions i dir tot allò que "Pere Aragonès no pot dir". Són paraules textuals de Sabrià, un dels màxims exponents d'aquesta generació que només ha sabut viure de la política. Com qui no vol, fa més de 20 anys que empalma càrrecs públics: ha estat alt càrrec al primer tripartit, diputat al Parlament, regidor i alcalde de Palafrugell.

És un bon currículum per a algú que encara no té 50 anys i que des del 2021 lidera l'oficina de Pere Aragonès a Palau. El seu perfil no és el de gestor, sinó el del guardià del relat, algú més preocupat en el missatge i en l'ordre intern d'ERC que a quadrar pressupostos. Ara, Pere Aragonès li dona més notorietat per marcar perfil propi, tenir algú al seu costat amb mala llet i repartir de forma indiscriminada cap als seus dos enemics: el PSC i Junts.

Sergi Sabrià té una especial tírria als socialistes. Junquerista confès, és un dels ideòlegs del full de ruta d'ERC el 2014, quan es va creure capaç de substituir el PSC a l'Àrea Metropolitana. El 2020 li van preguntar en una entrevista qui era el seu rival a les eleccions del Parlament del 2021, i la seva resposta ho diu tot: "El PSC. Sempre i a tot arreu. I normalment els guanyem sempre. El PSC ens guanyava sempre i fa mil anys que no ens guanya. Guanyar el PSC és guanyar el rival de debò. Robar-li els vots al PSC és fer créixer el moviment. El nostre rival sempre és el PSC". La seva mala llet amb els socialistes ve de lluny: va pactar contra ells a Palafrugell i no ha trigat ni una setmana a atiar-los com a viceconseller.

De fet, Sabrià tampoc és gaire amic de Junts per Catalunya. És home tant de partit que tots els altres són vistos com una cosa dolenta. Sobretot els que competeixen electoralment amb Esquerra. Si s'hi fixen, els republicans posen el focus sobre Sabrià només quan passa alguna cosa. Va ser el portaveu d'Esquerra amb Quim Torra de president, quan els seus quadres eren a la presó o havien renunciat. Aleshores va ser especialment dur amb Junts, com durant la campanya al Parlament. Després, va desaparèixer del focus mediàtic fins ara, que ERC el torna a necessitar.

El to de Sabrià quan concedeix declaracions desprèn certa prepotència, certa fanfarroneria. Els qui el coneixen asseguren que és algú amb sentit de l'humor i afable, però amb un cert despotisme i mà de ferro. Era l'home del partit d'Oriol Junqueras i l'encarregat de controlar el galliner. Un perfil dels que no abunden a Esquerra, i per això ha estat -fins fa poc- el lampista de Junqueras.

Diuen les males llengües que va ser Oriol Junqueras qui va situar Sabrià com a responsable de l'oficina d'Aragonès a la Generalitat. Per tenir-lo controlat, per saber què passava a Palau mentre ell era a la presó. Els rumors assenyalen ara que Sabrià s'ha passat al costat del Pere, com Marta Rovira, i que per això ha estat recompensat. La veritat és que Sabrià és dels pocs amb poder real als republicans des de fa més d'una dècada.

La nova tasca de Sergi Sabrià

En pocs dies, ja hem vist Sabrià moure's pels mitjans per donar estopa a Junts, el PSC i el Gobierno de Pedro Sánchez. Perquè aquesta és la nova feina de Sergi Sabrià, el màxim responsable de la Generalitat en "estratègia i comunicació", cosa que no casa gaire amb la sequera, l'informe PISA, la inseguretat o la gestió de la immigració. Sabrià no està per aquestes coses, la seva feina és la de fer la feina bruta, la de dir tot allò que no queda bé a la boca de Pere Aragonès.

El problema és que sembla molt difícil que Sergi Sabrià aconsegueixi canviar la manca de lideratge de Pere Aragonès. Encara que endureixi el to, encara que baixi al fang per atacar Illa i Puigdemont, sembla impossible que això pugui reforçar la figura del president.

Esquerra està convençuda que li manca comunicació, que el problema que tenen és que no són capaços de transmetre el missatge. Potser aquí hi ha l'error del partit i del responsable en estratègia i comunicació. El discurs arriba, hi ha molts mitjans públics i privats que formen part de la maquinària mediàtica. El que passa és que el ciutadà no compra el relat. Encara que sigui Sergi Sabrià qui el transmeti ara.