La Seguretat Social no se sosté sense transferències: el dèficit continua creixent

El deute acumulat per la Seguretat Social ha assolit nivells sense precedents. En els últims set anys, el sistema ha passat de registrar un endeutament proper als 34.000 milions a superar els 126.000 milions d'euros. Aquesta xifra, confirmada pel BdE, reflecteix un creixement de gairebé quatre vegades respecte a 2018, any en què Pedro Sánchez va assumir la presidència.

El problema rau en un desequilibri persistent entre ingressos i despeses. Les cotitzacions socials, que constitueixen la font principal de finançament del sistema, no són suficients per cobrir el conjunt de compromisos. Aquesta insuficiència obliga l'Estat a intervenir amb transferències multimilionàries que garanteixen el compliment de les obligacions del sistema.

Màgia comptable

Durant el primer trimestre de 2025, el deute de la Seguretat Social va augmentar un 8,6% interanual, molt per sobre del creixement registrat per altres administracions. La major part d'aquest endeutament respon a préstecs atorgats des de l'Administració Central. Encara que aquestes operacions no se sumen directament al deute públic total, sí que representen una pressió significativa sobre els recursos de l'Estat.

Aquesta situació no és nova. Des de 2017, quan Mariano Rajoy va enfrontar dificultats per pagar la paga extra d'estiu, el sistema s'ha vist obligat a recórrer a finançament extern en els moments clau. A partir de 2018, coincidint amb l'arribada massiva de la generació del 'baby boom' al sistema de pensions, les tensions s'han intensificat.

L'Estat ha previst transferències per valor de 43.000 milions d'euros durant 2025, cosa que situa el total d'ajudes per sobre dels 100.000 milions. Aquesta xifra equival al 8% del PIB i posa de manifest que la Seguretat Social no se sosté de manera autònoma. En termes comptables, aquestes transferències es presenten com a ingressos ordinaris, cosa que permet dissimular la veritable mida del dèficit estructural.

Estudis com els de Fedea han evidenciat aquesta distorsió. El 2022, el sistema va presentar oficialment un dèficit de 7.000 milions. Tanmateix, sense comptar les transferències, el forat real hauria superat els 54.000 milions. Aquesta disparitat comptable revela fins a quin punt la viabilitat del sistema depèn de recursos aliens.

Una bomba de rellotgeria que passa de mà en mà

A llarg termini, el sistema enfronta un repte demogràfic insalvable. L'envelliment de la població redueix la base de cotitzants mentre incrementa el nombre de beneficiaris. Segons estimacions del BBVA i l'Ivie, caldrien prop de quatre milions de nous cotitzants per equilibrar els comptes, una xifra inabastable fins i tot amb plena ocupació.

El Ministeri de Seguretat Social insisteix que el sistema està equilibrat i ha reactivat la 'guardiola de les pensions' mitjançant el Mecanisme d'Equitat Intergeneracional. No obstant això, aquesta estratègia és més una operació d'imatge que no pas una solució de fons. Guardar una part de l'ingrés mentre es recorre al crèdit per pagar la despesa equival a ajornar el problema.

El cost social d'aquesta situació també és significatiu. Les transferències provenen dels impostos generals, que en la seva major part aporten les comunitats de règim comú. Tot i això, es destinen a pagar pensions a tot el territori, incloses les regions forals, les prestacions de les quals solen ser més altes.

La tensió estructural de la Seguretat Social, en resum, no es limita a una qüestió comptable. Representa un factor de risc per a l'estabilitat fiscal i obliga a reconsiderar la sostenibilitat del sistema en el seu conjunt. Mentre el desequilibri es mantingui, la viabilitat futura de les pensions dependrà de decisions fiscals cada cop més complexes, és a dir, doloroses.