Sánchez, davant de la majoria més fràgil: els obstacles que trobarà el nou govern

La setmana que deixem enrere ha estat marcada per la confirmació d'allò que ja sabíem. Pedro Sánchez continuarà sent el president del Govern per un màxim de quatre anys més després d'aconseguir el suport de la majoria absoluta del Congrés dels Diputats. És la tercera vegada que ho assoleix: després de la moció de censura amb què va reemplaçar Rajoy —el juny del 2018—, després dels comicis del 2019 i aquest dijous.

El segon Govern de coalició de la història d'Espanya arrencarà aquesta setmana. Ho farà després de setmanes d'escenificació d'una negociació per a la qual el PSOE ha pagat una factura elevada. La llei d'amnistia acordada amb Carles Puigdemont i que ara com ara és una mera proposició de llei ha obert ferides: en part de la societat espanyola, al carrer i al mateix PSOE.

Obeir Puigdemont era l'únic camí de Sánchez si, com s'ha comprovat, el seu únic i irrenunciable propòsit era mantenir-se a la Moncloa. Per al flamant president, la fi ha justificat els mitjans i el resultat ha estat una investidura que obre una legislatura molt incerta des del punt de vista aritmètic. El Govern té solidesa amb la composició actual del Congrés?

Una majoria progressista molt dubtosa

El 2019, Sánchez va ser investit president gràcies a la suma de diferents forces progressistes, a més del PNB. L'aritmètica del Congrés permetia, més enllà de suports ulteriors que pogués aconseguir l'Executiu, articular una majoria d'esquerres. Els 155 escons del Govern —PSOE i Unides Podem— arribaven a la majoria absoluta sumats a ERC (13), Bildu (5) i tres escons més (a escollir entre Compromís, Més País, el BNG, Terol Existeix o Nova Canàries).

Tot i que els números eren nítids i permetien una suma netament d'esquerres, l'executiu tenia alternatives i les va fer servir durant el mandat. El PNB, de manera recurrent, o Ciutadans, de manera més ocasional, van recolzar mesures del Govern. Era l'anomenada 'geometria variable', que permetia a Sánchez tirar endavant les seves propostes amb els socis més proclius ideològicament a aprovar cadascuna d'elles.

Tot i això, les eleccions del 23 de juliol van posar fi a aquesta possibilitat. La nova distribució del Congrés dels Diputats obliga el Govern a buscar sempre una majoria amb els mateixos socis. Sánchez tindrà en contra, en la pràctica totalitat de votacions, al bloc de la dreta: 171 escons (137 del PP, 33 de Vox i 1 d'UPN).

Això l'obliga a aconseguir el suport o l'abstenció, a cada proposta, d'ERC (7), Junts per Catalunya (7), Bildu (6) i el PNB (5). Són les quatre forces amb capacitat de bloquejar les iniciatives del Govern en cas de vot contrari i, per tant, són una peça fonamental de la majoria de la legislatura que ara arrenca. Tot i que el Govern buscarà també el seu suport, BNG i Coalició Canària, amb un parlamentari per a cada formació, no compten amb aquest pes específic.

El PNB i Junts, les claus que posen en dubte la majoria progressista

Davant d'aquesta situació, la pregunta és evident: podran recolzar ERC, Junts, Bildu i el PNB totes les propostes del Govern? Un simple cop d'ull a l'acord dels socis de coalició –PSOE i Sumar– permet, com a mínim, aixecar certs dubtes. Mentre que ERC i Bildu són formacions ideològicament properes a socialistes i 'yolandistes', el perfil del PNB i Junts és molt diferent.

En el cas del partit de Carles Puigdemont, és una barreja heterogènia. Si bé l'ala més aferrissada a l'independentisme sol donar suport a posicions més esquerranoses, bona part de la formació procedeix directament del centredreta catalanista, històricament representat per Convergència i Unió (CiU). Més clara és la ubicació del Partit Nacionalista Basc: de tall liberal i històricament lligat a la democràcia cristiana, el PNB és una formació nítidament de centredreta.

Tot plegat porta al 'quid' de la qüestió: Junts i, sobretot, del PNB, poden ser esculls insalvables en algunes de les mesures ja pactades pel PSOE i Sumar.

L'impost a la banca i a les energètiques, el primer de molts possibles desencaixos

Abans de tancar-se el pacte d'investidura ja vam poder observar els primers desajustos entre el programa del Govern de coalició i la línia del PNB. PSOE i Sumar van pactar fer permanent l'impost a la banca i a les companyies energètiques. Els nacionalistes bascos van advertir que aquest impost havia de respectar el concert econòmic basc i el conveni navarrès, posant així condicions a allò acordat entre els socis de Govern.

Dies després, l'acord entre el PSOE i el PNB ja va contemplar traspassar la recaptació del mencionat impost directament des del concert basc. La mesura —amb Iberdrola i BBVA, amb seu fiscal a Euskadi, com a principals afectades— és especialment interessant per als nacionalistes bascos, molt ben connectats amb les elits econòmiques de la regió.

Aquest primer desajust pot ser un preludi del que passi quan es pretenguin aplicar mesures ja pactades pel PSOE i Sumar. Les successives pujades del salari mínim interprofessional fins al 60% del salari mitjà, la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores o el reforç del sistema estatal de Salut –amb la competència transferida al País Basc– són altres terrenys que poden abonar la discrepància dels 'jeltzales' i, en menor mesura, de Junts.

Conscients d'això, des del Partit Popular ja s'ha començat a abonar la bretxa que es pot obrir entre el Govern i els seus socis de centredreta. En relació amb la reducció de la jornada laboral, el portaveu del PP, Borja Sémper, va llançar un dard a Junts i al PNB. "Ja sabem què pensa Podem, però què opinen Junts i el PNB d'aquesta mesura?", es preguntava.

A la seva posició ideològica, cal sumar, en el cas de Junts, el compliment dels acords del PSOE amb Puigdemont. Junts ja amenaçava aquesta setmana, durant la sessió d'investidura, amb una abstenció en primera votació després d'un discurs de Sánchez que no va agradar a les files. Tot i que finalment no es va consumar l'advertiment, el cert és que contribueix a augmentar la desconfiança entre les dues formacions.

Junts, amb una relació amb el PSOE marcada pels recels mutus, no dóna símptomes de ser un soci estable per al Govern. Qualsevol obstacle o fre a allò pactat pot representar, en vista del que ha passat aquesta setmana, una amenaça a la majoria parlamentària que sustenta l'executiu. S'aventura, doncs, una legislatura aritmèticament endimoniada.

El decret llei, més un pegat que una solució

Davant d'aquest panorama, el Govern no compta amb alternatives màgiques que permetin obviar la incertesa que generen alguns dels seus socis. Tots els projectes de llei que arribin a les Corts des del Consell de Ministres hauran de comptar amb el suport -o abstenció- d'ERC, Bildu, PNB i Junts. Serà, doncs, una legislatura marcada per negociacions dures i votacions al límit.

L'aplicació de les mesures progressistes pactades pel PSOE i Sumar, doncs, haurà de passar aquesta prova de foc de forma inexorable. Tot i que hi ha una fórmula jurídica que permet al Govern promulgar normes amb rang de llei, finalment sempre han de comptar amb el vistiplau del Congrés de manera obligatòria.

Es tracta dels decrets llei, que permeten aplicar una mesura de forma provisional directament des del Consell de Ministres. Ara bé: en un màxim de 30 dies, el decret llei s'ha de convalidar —de manera total o amb esmenes— per part del Congrés, de manera que, novament, són imprescindibles ERC, Bildu, Junts i el PNB. La mesura, doncs, pot ser usada pel Govern per guanyar temps de negociació amb aquests grups, però haurà de comptar amb tots ells per aplicar les mesures que desitgi de manera definitiva.

Amb aquest escenari, la legislatura comença a caminar amb una fragilitat inèdita. La dependència de les quatre esmentades forces i la distància ideològica amb Junts i molt especialment el PNB poden ser la tònica que marqui el ritme dels propers quatre anys de governança al nostre país. Una majoria de porcellana que haurà de sobreviure —i ja veurem si ho aconsegueix— a un perill de fer-se miques que serà constant.