Rèquiem per l'antiga Convergència

El PDeCAT va anunciar el dia 3 passat que debatrà al setembre si continua o tanca definitivament la persiana. El que queda de l'antiga Convergència segueix així els passos de Valents, que va anunciar el mateix després dels seus mals resultats a les municipals.

Altres partits que també han desaparegut els últims anys són CiU com a coalició electoral, Unió -amb un passiu de 20 milions d'euros- i Iniciativa per Catalunya, engolida pels Comuns, amb nou.

L'última temptativa de resurrecció van ser a les eleccions generals del 23 de juliol passat, on es va presentar amb la marca 'Espai CiU' (Espai CiU) en record de temps millors.

Les xifres no van acompanyar i van passar de quatre diputats a zero. Tot just 31.000 vots, el 0,12%. Era la darrera oportunitat.

El cap de llista, Roger Montañola, va admetre sense embuts que “no és el resultat que esperàvem” i que el PDeCAT “ho assumeix amb totes les conseqüències”. Montañola ni tan sols era militant del partit, sinó que encapçalava la candidatura com a “independent”.

Exportaveu d'Unió al Parlament -el més jove en el seu moment- s'hi va pensar com a revulsiu. Amb experiència en tertúlies i sense pèls a la llengua, era partidari de deixar enrere el procés. A més, tenien el 100% dels drets electorals, cosa que els permetia anar als debats de TV3.

Però els hereus de Convergència, amb Junts, han passat en una dècada del poder a la irrellevància. En efecte, el 2010 Mas tenia 62 diputats al Parlament –la majoria absoluta és de 68–; Xavier Trias havia aconseguit l'alcaldia de l'Ajuntament de Barcelona a les eleccions del maig del 2011, una assignatura que es resistia a la coalició des de feia més de trenta anys.

I, per si no n'hi hagués prou, havien obtingut 16 escons a Madrid, amb Duran de cap de llista a les eleccions del novembre del mateix any. No només governaven a la Generalitat sinó també a l'Ajuntament de Barcelona i, sols o amb Esquerra, a les quatre diputacions catalanes. Mai un partit va acumular tant de poder a Catalunya.

La cola es va començar a torçar amb la ruptura de CiU a causa de les tensions del procés. El 18 de juny del 2015 va sortir Josep Rull, llavors número tres del partit, com a “coordinador general”, i va anunciar que “el projecte polític de CiU ha acabat”. Rull, després d'haver estat més de tres anys a la presó, ha acabat de president del consell nacional de Junts, un càrrec més aviat honorífic.

Convergència va començar llavors a patir escissions com Lliures (Antoni Fernández Teixidó) o Convergents (Germà Gordó). L'última va ser del Partit Nacionalista Català (PNC), fundat per Marta Pascal, abans la número dos del partit, que amb prou feines va arribar als 5.000 vots a les eleccions al Parlament del 2021.

Però el cop definitiu va ser la sentència del cas Palau, que obligava el partit a pagar més de sis milions d'euros. El Suprem va confirmar definitivament la sentència el 2020.

Per això van buscar una nova marca no vinculada a un cas de corrupció i van crear un nou partit al congrés del 2016.

El part no va ser tampoc fàcil: l'adreça va proposar dos noms “Més Catalunya” i “Catalans Convergents”. Els delegats van rebutjar tots dos. Al final es va optar per Partit Demòcrata Català, a semblança dels demòcrates americans.

Però el Ministeri de l'Interior va tombar el nom per ser semblant a Demòcrates de Catalunya, l'escissió d'Unió, i se li va afegir al mig la paraula “Europeu”: PDeCAT. Ernest Maragall ja havia inscrit també al seu dia el Partit Català d'Europa.

A les eleccions del 2021 van quedar fora del Parlament amb 77.000 vots, amb el 2,72% ni tan sols van arribar al 3% mínim. El cap de llista, Àngels Chacón, va ser elegit per primàries el novembre del 2020. Setmanes abans, a principis de setembre, Quim Torra la va cessar com a consellera d'Empresa.

En alguna ocasió s'havia fotografiat amb el lema “Compromesos amb el PDeCAT”, fins que el maig del 2022 va fundar un nou partit: Centrem. Finalment, a l'agost va abandonar la política i va deixar penjada la nova formació. Ara és directora sènior d'estratègia en una consultora.

Curiosament, el PSC va passar per una crisi similar després de perdre la Generalitat el 2010 després de dos tripartits consecutius. Van perdre nou escons en aquelles eleccions: Van passar de 37 a 28. Montilla va haver d'anar-se'n a casa, però va intentar una transició ordenada. La prolongació en el temps va agreujar la crisi.

Tot i això, ara han obtingut 19 diputats al Congrés -amb gairebé el 35% dels vots- i previsiblement tenen a l'abast la Generalitat en les pròximes eleccions generals, encara que no serà fàcil governar amb un mapa tan fragmentat.

Mentrestant, els seus arxirivals -a més de Junts, que també és el seu origen a CDC, encara que ho neguin- s'acosta a la desaparició.

En el fons, el PDeCAT ha estat víctima del mateix procés a la independència que va impulsar Artur Mas al seu dia. Mas ja va rebutjar ser cap de llista a les eleccions del 2021 i, en l'última campanya, es va acostar a Junts.