Els que han ajudat a enfonsar l'ús del català ara volen salvar-lo

Per aquelles coses del relat no és estrany que persones que han estat al poder, que fins i tot mantenen alts nivells d'influència, es presentin com a víctimes.

Aquí hi ha, per exemple, Carles Puigdemont o Pablo Iglesias. Tot i que l'exemple més clar és el de Pedro Sánchez. El president del Gobierno, tot i disposar de la Moncloa, algunes comunitats autònomes i diversos mitjans de comunicació afins, es presenta com algú indefens.

Però la veritat és que els polítics no sempre es presenten com a víctimes. De fet, el més habitual és que, simplement, facin com que la cosa no hi va amb ells. Els Comuns en són un exemple paradigmàtic.

Els d'Ada Colau han governat a l'Ajuntament de Barcelona durant vuit anys i, ara mateix, formen part del Govern central a través de Sumar, tot i així, però, parlen del passat com si fos la prehistòria. No dubten a criticar la massificació turística, la Copa Amèrica, el preu de l'habitatge a Barcelona, etc.

En aquest sentit – en el sentit hipòcrita –, Catalunya és una veritable mina, i la caiguda del règim processista així ho evidencia. Potser és degut al reflex adquirit després d'una dècada sense parar esment a la gestió política real.

Perquè, més enllà de la qüestió nacionalista i el projecte indepe, el cas és que els serveis públics freguen el col·lapse. Entre aquests, destaca el sistema educatiu i, per extensió, la situació de la llengua catalana.

Manifest històric

A l'hora de la veritat, la política es jutja pels resultats i no per les intencions. Això és un niu de paradoxes en què el processisme s'ha mogut amb soltesa i fins i tot amb comoditat.

Així, per exemple, la Generalitat ha tingut successius governs, cadascú més nacionalista que l'anterior, que han promès defensar a vent i marea el català. Però el cas és que la llengua està de capa caiguda. El seu ús social retrocedeix sense parar i les competències lingüístiques estan pitjor que fa una dècada. Segons l'exconsellera Anna Simó, això obeeix als canvis a la “realitat sociolingüística”.

Però, siguin quines siguin les causes, hi caben dues possibilitats: els governs processistes o bé no sabien analitzar la realitat o bé l'amagaven. Perquè si alguna cosa caracteritza la lingüística és que no dona gaires sorpreses. Els tempos no li permeten.

Això no és obstacle perquè l'elit processista es miri entre ella amb gest greu i còmplice i es llanci a signar manifestos. Això és el que ha passat ara entre trenta antics alts càrrecs. Ha passat a la Universitat Catalana d'Estiu, on l'expresident Puigdemont no hi va anar perquè, com va explicar Alonso-Cuevillas, hi cabia la possibilitat que un “comando” espanyol el segrestés en territori francès.

Exigim que...

"Superar la minorització de la llengua", "parlar en català amb tots", "gaudir de la cultura i l'entreteniment en llengua catalana", "creació i transmissió de consciència lingüística", etc. Si no es donessin més dades, no seria fàcil saber si ens trobem el 2010, 2015, 201... Però, per contra, són frases d'aquests dies.

Venen a la Declaració de Prada, que és l'últim esdeveniment històric del processisme. El manifest es mostra molt preocupat pel retrocés lingüístic del català. Entre els signants provinents de Catalunya destaquen noms habituals  com Laura Borràs, Lluís Puig o Clara Ponsatí.

La redacció del text es mou al camp semàntic del processisme.

Parlen "d'exigir" a Espanya, França i Itàlia certes polítiques lingüístiques, o “d'exercir amb plenitud” els drets lingüístics davant d'aquells que els atropellen. En última instància, es tracta “d'aturar el procés de desnaturalització cultural”. Alhora, es portaran les mans al cap davant l'auge de la dreta identitària dins del seu negociat polític.

Tot i que el processisme hagi viscut de l'aparença de novetat, en realitat, no hi ha res de nou. Es tracta de plantejar exigències faraòniques des d'una posició de manca de força, amanit amb la manca d'autocrítica i l'assenyalament d'algun ens més o menys abstracte: l'Estat espanyol, el francès...

En qualsevol cas, el resultat d'aquest manifest serà igualment previsible: cap. Mentrestant, el català es bat en retirada.