De què ha servit el procés?

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha admès aquest dimarts durant una entrevista a Catalunya Ràdio que “una DUI no serviria de res sense reconeixement internacional”.

Però això ja ho sabien. El mateix Carles Puigdemont n'era conscient quan va declarar la independència unilateral aquell 10 d'octubre del 2017.

Després del 'referèndum' de l'1-0 va afirmar, al ple del Parlament, que assumia “el mandat del poble que Catalunya es converteixi en un estat independent en forma de República”.

Per a continuació, afirmar que "per responsabilitat" proposava al Parlament suspendre "els efectes de la declaració d'independència per emprendre un diàleg".

Fins i tot va arribar a afirmar que hi havia “diferents iniciatives de mediació, de diàleg i de negociació a escala nacional, estatal i internacional”. "Algunes són públiques, d'altres encara no, però ho seran", va afegir.

No era cert: ningú no s'havia ofert de mediador perquè, sis anys després, no ha transcendit cap nom. Excepte el lehendakari Urkullu, que es va oferir a intervenir amb Rajoy.

Però Rajoy mateix va deixar clar en la seva declaració al Suprem que parlar sí, però que intermediar, no. Sembla lògic pensar que el president d'un Govern difícilment acceptarà el president d'una comunitat autònoma per parlar amb el d'una altra comunitat autònoma.

L'independentisme més radical també ha insistit des de llavors que el referèndum del 2017 era el bo i que només calia “republicar”, “implementar” o “culminar” el resultat.

Encara que després del judici del Suprem i les nombroses causes obertes, ni el mateix Puigdemont; ni el seu successor, Quim Torra; ni Pere Aragonès, s'han atrevit a fer-ho.

De fet, ara reivindiquen un referèndum d'autodeterminació pactat, que invalida l'1-0, per evitar nous maldecaps, sobretot judicials.

A més, és la primera vegada que Aragonès s'expressa en aquests termes. No ho havia fet mai ni quan va ser diputat ni quan va ser vicepresident del Govern amb Quim Torra.

D'altra banda, hi ha un problema afegit -a banda de l'oposició de l'Estat a la independència d'una part del seu territori: la majoria de catalans no hi són.

La independència, en efecte, gairebé mai no ha superat el 50% del cens electoral en les successives votacions. A la consulta del 9-N van ser 1,8 milions els que van votar a favor.

A les eleccions del 2015 els vots independentistes van ser 1,9 milions, un 47,8% del cens. I, a les del 2017, 47,5% (més de dos milions).

El 50% només va ser superat a les eleccions del 2021, però sumant el PdECAT, que no va entrar al Parlament i perdent gairebé un milió de vots.

El descens s'ha confirmat a les últimes convocatòries. A les municipals del maig, encara que siguin un altre tipus d'eleccions, Esquerra va perdre 300.000 vots i va caure tercera posició. A Lleida, en altre temps feu republicà, els populars van arribar a obtenir quatre regidors

Mentre que, a les generals, el PP va treure més vots que Esquerra o que Junts: 469.000 davant 462.000 i 392.000 respectivament. Fins i tot malgrat quedar per sota de les expectatives de Feijóo.

Per això, a la roda de premsa de dimarts passat, la portaveu del Govern, Patrícia Plaja, va afirmar que s'havien fet “avenços” amb el procés.

Però tots eren només en matèria penal: “la llibertat dels presos, la derogació del delicte de sedició” i una eventual amnistia. Per això ens estalviem el procés i també les seves conseqüències. Fins i tot les judicials.