Puigdemont i el seu retorn: l'eterna promesa, per ara incomplerta

“Tornaré el dia del debat d'investidura, tant si guanyo com si no”. Amb aquesta contundència s'expressava aquesta mateixa setmana el candidat de Junts a la presidència de la Generalitat, Carles Puigdemont. Qui ja va ser president entre el 2016 i el 2017, manifestava el seu compromís als micròfons de RAC1.

Davant de la nitidesa de les paraules, qualsevol ciutadà aliè a la política catalana donaria veracitat a les paraules de Puigdemont. No obstant això, els precedents viscuts fins avui obliguen, com a mínim, a posar en dubte les seves afirmacions en aquest sentit. Des del seu trasllat a Bèlgica, Puigdemont i el seu entorn han especulat diverses vegades amb el seu retorn, i fins i tot han arribat a prometre'l.

És cert que el context polític actual, amb l'amnistia poques setmanes després d'aprovar-se —veurem després la seva vigència després dels possibles recursos judicials—, és més favorable que mai per a Puigdemont. Però cal tenir en compte, alhora, la complexitat política i jurídica de la situació. Potser Puigdemont arrisca massa en prometre amb tanta claredat el seu retorn.

“Perquè torni el president, s'ha de votar el president”

Sobretot, si tenim en compte que el crèdit de les seves promeses de tornada està esgotat o fins i tot en números vermells. La nit del 29 d'octubre del 2017, el president ja destituït per l'article 155 abandonava Catalunya per sorpresa de tots, també per part del seu Govern i del seu partit. Puigdemont s'instal·lava a Bèlgica, en aquell moment de manera provisional, tot i que la situació s'ha perllongat durant sis anys i mig fins ara.

Ja llavors, en aquells primers compassos del que l'independentisme va qualificar d'“exili” des del primer dia, Puigdemont va fer servir la carta del seu retorn. El Gobierno de Mariano Rajoy havia convocat eleccions autonòmiques per al 21 de desembre després d'aplicar l'article 155. Puigdemont, candidat de Junts per Catalunya, ja va prometre tornar en aquesta campanya electoral.

De fet, aquesta va ser la idea principal de campanya de Junts per Catalunya. “Perquè torni el president, s'ha de votar el president”, clamava un dels seus eslògans. Puigdemont condicionava el retorn a una victòria electoral —sense aclarir si es referia a la seva formació o a la majoria independentista—, però la tornada a Catalunya no es va produir.

Passats els comicis, Puigdemont, que ja en campanya havia evitat concretar, va condicionar el retorn a ser investit pel Parlament. Tot i que Junts, ERC i CUP sumaven 70 diputats, dos per sobre de la majoria absoluta, aquesta investidura mai no es va produir. Malgrat que el ple estava convocat per al 30 de gener del 2018, el veto del Tribunal Constitucional va fer que el president de la cambra, el republicà Roger Torrent, anul·lés la sessió.

Va ser el primer xoc entre Junts i ERC i la raó que, encara avui, addueix Puigdemont per justificar per què no va tornar a Catalunya la primera vegada que ho va prometre. A l'aire queda el dubte sobre si, efectivament, se n'hagués produït el retorn en cas d'investidura.

"Si tinc l'acta d'eurodiputat, jo torno a Catalunya"

Però l'especulació de la tornada a Catalunya també es va fer servir en una altra contesa electoral: la de les eleccions europees del 2019. Carles Puigdemont liderava la llista del seu partit amb un objectiu clar: resultar elegit eurodiputat per obtenir la immunitat. La possibilitat de no ser detingut a tot el territori de la Unió Europea obria la porta que Puigdemont pogués posar novament sobre la taula l'opció del retorn.

"Si tinc l'acta d'eurodiputat, jo torno a Catalunya", afirmava amb contundència en una entrevista a RAC1 el 12 de març del 2019, a dos mesos de les eleccions europees. Novament, la promesa no va ser complerta. Puigdemont —també Toni Comín i, mesos després amb el Brexit, Clara Ponsatí— va ser escollit parlamentari europeu, tot i que el càrrec no li va ser reconegut fins al mes de desembre del 2019.

Tot i aquest retard —aquesta setmana, el TJUE ha donat la raó a Puigdemont—, l''expresident' no va complir la seva promesa del retorn un cop va poder exercir plenament al Parlament Europeu. Durant gairebé cinc anys, Puigdemont ha exercit com a europarlamentari i ha gaudit de la immunitat —excepte en períodes de suspensió—, però mai no l'ha posat en risc en territori espanyol. Tot i la seva promesa en campanya, doncs, de nou tot va quedar en un foc d'encenalls.

Per segona vegada, després d'haver verbalitzat les condicions d'una tornada a Catalunya, Carles Puigdemont incomplia la seva principal promesa electoral.

Els cants de sirena de l'entorn de Puigdemont

Però no només Carles Puigdemont ha especulat amb el seu possible retorn a Catalunya durant els darrers sis anys i mig. També ho ha fet el seu entorn, que sovint ha alimentat la idea per mantenir activades les seves bases i bona part de la ciutadania alineada amb les tesis independentistes. El retorn de l'expresident ha estat un esquer recurrent en l'últim cicle polític a Catalunya i n'hi ha mostres constants.

El cap de l'oficina de l'expresident Puigdemont, Josep Lluís Alay, feia servir aquesta carta de manera molt prematura. Era l'estiu del 2018, en una entrevista a 'Vilaweb': “La idea és que el 'president' torni i sigui restituït, la tornada de Puigdemont és cada cop més a prop”, afirmava. Efectivament, Alay no comprometia les seves paraules amb terminis concrets, però gairebé sis anys després és evident l'incompliment del seu pronòstic.

Després de la batalla per la immunitat després de ser elegit eurodiputat, els cants de sirena sobre el retorn de Puigdemont van tornar el 2022. A principis d'aquell any, s'hi pronunciava l'opinadora oficial de Junts per Catalunya, Pilar Rahola. Just a l'inici de l'any, Rahola situava el retorn de l'expresident, a través d'un missatge a Twitter, com “un dels grans propòsits del 2022”.

Mesos més tard, a l'abril del 2022, Rahola s'aventurava a acotar encara més la data de la tornada de Puigdemont a través d'un missatge al seu videoblog. Qualificava la tornada del líder de Junts com a “probable a la tardor” d'aquell mateix any. No obstant, el temps va situar les afirmacions de Rahola al seu lloc: Puigdemont no va tornar ni a la tardor, ni el 2022 ni el 2023. Fum.

Una altra de les veus que va posar data fallida al retorn 'puigdemontista' és la del seu advocat, Gonzalo Boye. El novembre del 2022, el lletrat va afirmar en una entrevista que el moment de la tornada “està més a prop del que ens imaginem” i va deixar caure que “el mes de maig —del 2023—és una bona data”. Però tot va caure pel propi pes: la de Boye va ser una nova declaració incomplerta de l'entorn de Puigdemont.

Davant d'aquests precedents, el dubte sobre si el retorn es produeix abans de l'estiu —tal com afirma l'expresident— és més que raonable. Veurem com Puigdemont trepitja de nou territori espanyol les properes setmanes o assistirem a una nova promesa esvaïda de l'expresident?