El Procés tanca el seu cercle una dècada després al lloc on va començar

El Congrés dels Diputats aprovava dijous la llei d'amnistia en una jornada en què el processisme treia pit i ho celebrava com una victòria. Després de diverses derrotes electorals, Junts i ERC tenien algun motiu per somriure. L'amnistia ja és una realitat a l'espera de recursos diversos i els líders del Procés ja compten els dies per tornar o acabar amb la seva inhabilitació.

És curiós, el mes passat feia 10 anys que Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera defensaven la proposta d'un referèndum acordat al Congrés. Era l'abril del 2014 i CiU, ERC i ICV van afirmar a la cambra baixa que la consulta del 9-N era "legal, possible i necessària".

Mariano Rajoy va resoldre de pressa el tema: "Senyories, la sobirania del poble, la sobirania espanyola, correspon a tots els espanyols, a tots. No existeixen sobiranies regionals, ni provincials, ni locals; no existeixen ni es poden crear, ni es podrien admetre, almenys, amb aquesta Constitució". Encara més, la proposta va comptar amb els vots contraris del PP, el PSOE i altres formacions minoritàries. El resultat va ser clar: 299 vots en contra i només 47 a favor.

La fi d'una era

Amb l'aprovació de la llei d'amnistia es clou una etapa. Ho deia Roger Montañola en una publicació a les seves xarxes ahir dijous: "El que fa 10 anys es va iniciar es tanca avui amb una mesura que ajuda a tornar a la normalitat institucional. Ho celebro. Hem anat molt lluny per no anar enlloc".

Aquesta és la sensació que queda després d'una dècada amb una consulta vinculant i el referèndum del 2017. Catalunya no està millor ara que el 2014 i els partits del Procés viuen els seus pitjors dies. En 10 anys han passat moltes coses: la consulta del 9-N va fer poc soroll, però va acabar amb Junts pel Sí, la unió temporal d'ERC i CiU, que només va servir per generar més tensió.

Durant mesos es va parlar d‟estructures d'estat, d‟embat, de tenir un pla i comptar amb aliats internacionals. Només la part emocional de l'u d'octubre del 2017 va ajudar els partits processistes durant un temps. Amb alguns a Bèlgica i altres a la presó, el xantatge emocional els va donar vots, Govern i suport popular.

De tot això ja no en queda res després de l'aprovació de l'amnistia. Amb la tornada de Puigdemont a Catalunya es trencarà la mística de l'expresident, més encara si Junts algun dia decideix fer-se gran.

El Procés va servir per desil·lusionar centenars de milers de catalans i enfadar l'altra meitat. També perquè determinada classe política s'instal·lés al poder i fes girar la roda del hàmster per perpetuar la seva posició privilegiada. Ara, després de topar amb la realitat, veiem un Parlament sense majoria processista i que mira a la dreta.

Mor el Procés, no el processisme

La fi del procés amb l'aprovació de l'amnistia hauria d'obrir una etapa política nova a Catalunya. Afirmar "ho tornarem a fer", com deia Jordi Cuixart a xarxes, no serveix de res. El primer que hauria de fer el processisme és assumir la derrota, demanar disculpes als que van enganyar i fer una reflexió profunda.

Això no obstant, no té cap pinta que sigui així. Junts i ERC segueixen enrocats en una pantalla passada. Els de Puigdemont perquè no volen desprendre's del seu líder, espantats profundament del que pot passar sense ell. Els de Junqueras perquè segueixen amb el complex d'inferioritat.

Mentrestant, el votant indepe, que no se n'ha anat, passa d'ells i opta per quedar-se a casa o, en menor cas, votar Sílvia Orriols. Sense el xantatge emocional dels presos del Procés, la desafecció independentista pot ser encara més gran, si alguns segueixen obstinats a no assumir que el Procés ha mort.

Tot i que somreien i celebraven, l'amnistia és una doble derrota. La de Sánchez, que va acabar fent allò que havia negat tantes vegades. I la del processisme, que va prometre un estat i s'ha acabat conformant amb el perdó.